Petites joies de la música i la dansa (III)

 

Imatge del videoclip de The Phantom of the Opera (1986),
el famossíssim musical d'Andrew Lloyd Weber

W.A. Mozart

Doncs repetim amb Mozart, com ja vam fer amb Händel, i evidentment perquè l'obra s'ho val.

L'origen de la curta peça (dura uns vuit minuts), està en una fuga per a dos pianos que Mozart va composar l'any 1783, una època en la que el seu bon amic, el baró Von Swieten, el va introduir en la música de Bach i de Händel. Alguns cops costa adonar-se que aleshores no hi havia pas la facilitat de què ara gaudim de conéixer l'obra de músics antics o d'altres països. J.S. Bach estava completament oblidat, i per a Mozart la lectura de les seves composicions va ser una revelació. Especialment li van cridar l'anteció les fugues, aquesta forma musical tan barroca, que havia quedat prou enrere en els gustos del públic. La dona de Mozart, Konstanze, que pertanyia a una família de músics professionals, no n'havia sentit mai cap i va quedar tan enlluernada que li va dir al seu marit que a partir d'aleshores només volia sentir que fugues. Segurament es tracta d'una broma, però ens dóna una mica la mida del desconeixement que hi havia quant a les obres mestres d'èpoques per altra banda no tan reculades.

Mozart va adaptar aquesta fuga per a conjunt de cordes i la va precedir d'un adagi per fer el número més complert. Es tracta d'una obra notabilíssima i que fa un cert conjunt amb una altra fuga mozartiana que ja vaig comentar al seu dia: el Laudate pueri dels Vesperae solennes de confessore.

Tinc una petita història amb aquesta peça. Quan jo no tenia ni catorze anys a casa van comprar un disc amb tot d'adagis famosos. Recordo que hi havia el d'Albinoni, el de Barber, i uns quants més. I també estava aquest Adagi i fuga de Mozart. Va ser un sotrac, ja que no s'assemblava en absolut a la resta d'obres de la gravació. Jo diria que a la família no els va agradar, i això que Mozart allà era un mite, però l'estil era tan diferent al què estaven acostumants que no els entrava. Però a mi, desprès de la primera sorpresa, em va començar a atreure més i més. Me'l posava un cop i un altre i aviat em vaig adonar que a la fuga, "les notes es perseguien" (en aquells moments encara no havia estudiat res de música). Trobava que era superb, espectacular... I ara, amb més coneixements, m'he adonat que és una obra mestra. Aquí us la deixo en una versió molt encertada que m'agrada molt, la de Jesús Echeverría al front de l'Orquestra de Corda Civitas Musicae. 

Adagi i fuga en do menor KV 546 (1788)

https://www.youtube.com/watch?v=V3L0zpQwh0g&list=RDV3L0zpQwh0g&start_radio=1

Benjamin Britten

I com que ja toca tornar al segle XX no puc deixar de banda el gran músic anglès Benjamin Britten (1913-1976) si parlem de petites joies. Ja fa anys vaig publicar en aquest mateix blog aquest post que li vaig dedicar: Mostra de Britten on parlava precisament d'aquesta curta, encantadora i espiritual obra vocal, i us feia cinc cèntims de l'atraient personalitat de Britten.

La peça està escrita per a una coral petita que canta en anglès (l'idioma del poble) i un grup de quatre solistes que canten en llatí (se suposa que són àngels que responen als precs de la gent).

Ja veureu com us agrada.

A Hymn to the Virgin (1930)

https://www.youtube.com/watch?v=vGsgqITye58

John Williams

John Williams (Nova York, 1932), és un dels més notables compositors de música de cinema. Alguns cops dóna la sensació (que ningú s'esveri, sisplau), que els músics que no volen tancar-se en les modernitats més estranyes, minimalistes, dodecafòniques i atonals s'han refugiat en les bandes sonores a fi de poder menjar cada dia.

He parlat d'altres compositors de cinema, com Bernard Herrmann, Basil Polidouris, Maurice Jarre o Anton Karas, i de mateix Williams, però aquest cop el poso aquí, amb les petites joies, per donar el seu valor a una obra que en el seu temps va provocar una revolució: la banda sonora de Star Wars. Música que va tenir un èxit espectacular, que va vendre milions de discs, que va ser imitada i homenatjada, i que ha deixat una empremta molt important a la indústria de l'entreteniment. Passeu-vos-ho bé amb aquest curt resum de la composició, en una versió dirigida pel mateix Williams.

Star Wars (1977)

https://www.youtube.com/watch?v=FTiRrlgbYIM&list=RDFTiRrlgbYIM&start_radio=1

Andrew Lloyd Webber

Aquí tenim a Andrew Lloyd Weber (Regne Unit, 1948), un dels més famosos i exitosos compositors de "musicals", aquest estil tan anglosaxó que barreja una mena de sarsuela amb teatre i alguns trets operístics. En general, obres lleugeres, tot i que es troben peces ben  boniques.

No sóc gaire aficionada al musical, però fa uns dies, atreta per l'estrena de El Fantasma de la Ópera al Tívoli de Barcelona, hi vaig anar i la veritat és que ho vaig passar molt bé. És una obra extremosa, amb un muntatge espectacular, farcida d'homenatges musicals a l'òpera clàssica i romàntica, amb picades d'ullet a Le nozze di Figaro i Don Giovanni entre d'altres. Fins i tot surt la làmpara!

Em van sobtar una mica els canvis de registre de cant operístic a a interpretació de musicals, però, realment, em vaig divertir. Només vaig trobar a faltar la finesa de la instrumentació dels autors clàssics, aquí l'orquestra alguns cops sembla que t'ataqui, però està tot prou bé. 

Com a mostra he triat el més famós fragment en un muntatge, videoclip o trailer que es va fer per donar a conéixer l'obra abans de la seva estrena i que va dirigir Ken Russell. La interpretació correspon a l'aleshores esposa de Lloyd Weber, Sarah Brightman, i a qui havia de ser l'altre solista, en concret el fantasma, Steve Harley. Desprès qui realment va estrenar l'obra va ser Michael Crawford. Però en fi, que gaudiu d'aquesta música, que és ben espectacular.

The Phantom of the Opera (El fantasma de l'Òpera, 1986) - Videoclip promocional. Director, Ken Russell

https://www.youtube.com/watch?v=-D12ciaHK1g&t=47s