Fa set o vuit anys que viu aquí. Va venir amb el seu marit i els seus dos petits, i aquí li ha nascut un altre. Són persones preparades, però les circumstàncies no els eren propícies i van buscar una alternativa. Us estranyarà, però estic parlant ben bé de quatre o cinc dones diferents: Blanca, Fàtima, Tamara, Amina, Irina... i potser unes quantes més. Infermera, cuinera, farmacèutica, professora, psicopedagoga. Dones, treballadores, mares, immigrants, les meves germanes. He pensat en elles, els hi he posat un rostre i els he donat un nom: Marita.
Aquest cop no seré realista, prefereixo inventar per a Marita un conte de fades. Tingueu en compte, però, que en els contes de fades surt també la vida de cada dia, no necessàriament monstres, mags i unicorns, i que les fades no sempre porten varetes, sinó que potser es mouen ben a prop nostre, només que poques vegades som capaços de distingir-les.
Marita espera amb més o menys paciència, com tots, l’arribada de l’autobús. Déu n’hi do, si que triga! El dia és rúfol i la parada no té mampara, així que tots s’estrenyen jaquetes i abrics per protegir-se de l’aire tallant. Alguns estiren el coll per intentar albirar la silueta vermella del seu transport en mig del dens trànsit de quarts de vuit del matí però Marita ni ho intenta, la seva alçada no dóna per a tant. Baixeta i robusta, amb un preciós cabell negre, pell daurada i ulls de nit, hagués estat una estranyesa en aquella parada fa només vint o trenta anys, però no pas ara.
Ja està aquí, amunt, amunt! Tric, tric, tric, passen les targetes multiviatge, els passatgers s’agombolen pels racons —els seients ja estan tots ocupats— mentre el conductor anima als més tardans a pujar a que s’apressin: «Venga, que nos vamos». El bus arrenca amb una sacsejada imponent que converteix la massa humana en una onada rítmica: dreta, esquerra, trepitjo, empenyo, ai, perdó, no passa res, vagi amb compte, aquesta bossa!, permet? És que baixo a la propera, què baixa? S’hi asseurà, vostè? No, que baixo aviat, senyora, senyor, segui, aquesta gent, fan veure que llegeixen, no deixen seure, quina joventut! Aquests vells xarucs!... El teatre de cada dia.
Al fons del vehicle, en els seients més moguts i saltironants, hi ha una dona de mitja edat, de rostre obert i simpàtic. Cabells curts ja una mica platejats, roba informal, una trenca que ha passat més hiverns que molts dels passatgers, sabates planes, còmodes i fortes, fetes per caminar i protegir els peus del mal temps. Des del seu incòmode observatori es fixa en tot: homes i dones, vells i criatures. Paisatge, urbanisme, arbres, papereres, balcons, botigues... És una fotògrafa professional amb molts anys de carrera i un cert nom dins del seu cercle. Ja fa temps que té per costum voltar a la deriva durant hores pels carrers i el transport públic de la seva ciutat mirant, només mirant. Observadora goluda del seu entorn, ni un pal de telèfons ni una caixa de tomàquets es lliuren de que els vegi d’una manera diferent a la dels altres. Té ànima de poeta, però en lloc d’escriure, que no hi té cap traça, fa fotos.
Avui, entremig del passatgers, ha vist una cosa que li ha cridat l’atenció. Un rostre, un rostre de dona. La vigila i quan veu que es prepara per baixar, s’aixeca i se n’hi va al darrere. Ja al carrer, se li adreça, i directa com és, li parla uns instants i li dóna la seva targeta. «Sóc fotògrafa, l’he vista a l’autobús i trobo la seva cara ideal per una feina... No la destorbo més, si de cas l’interessa, truqui’m.»
La fotògrafa, podem dir-li Cèlia, s’acomiada i se’n torna a la parada. Ja ha tirat l’ham. Però no li agrada ser insistent, no és una bona tàctica. Si la noia té curiositat, ja vindrà. N’ha trobat moltes, de bones models, amb aquest estil sec i concís que tant li escau.
Marita corre cap a la casa on treballa d’assistenta per hores tres cops per setmana, dilluns, dimecres i divendres. Aquesta mestressa no és gaire pacient. Si fos la dels dimarts! Li envia un pensament tendre. La senyora Nati és un cel, una dona molt gran que tota la vida ha portat casa seva però que ara s’ha convertit en una anciana, prou sana encara que una mica fràgil. Els fills han insistit en que tingui una petita ajuda i la Marita ha aterrat en aquella llar com si fos l’àngel de la neteja. Si les veiéssiu per un forat, els dimarts de nou a una! Semblen dues amigues que feinegen per la casa i no la que paga i la que cobra. A Marita li agrada més que res la pausa del cafè. La senyora Nati és una rebostera de primera i fa unes pastes i pastissos que omplen tota la casa de flaires exquisides: poma calenta, pa de pessic, xocolata i canyella. S’expliquen la vida, els somnis, trenen records uns amb altres. Així, a poc a poc, ha après la llengua i les expressions pròpies de la nova terra. La senyora Nati hi insisteix, així tindrà més oportunitats. Creu fermament que Marita té un bon futur per endavant i la insta a que no s’acomodi en el que ja fa, que busqui feina de la seva professió. De moment, res, paciència, que tot arribarà. La senyora Nati, sense que Marita se n’hagi adonat, és el seu enllaç amb la vida del país estrany, la seva única confident, capaç d’aclarir-li els misteris dels costums aliens, de guiar-la i aconsellar-la sense dirigir-la. Marita no ho sap, però estan repetint l’etern lligam d’àvia i néta, el més dolç i còmplice dels lligams familiars.
Però avui és dimecres i la senyora Grimau no és pas tan acollidora. Allà Marita és ben bé la minyona i va ben dreta. No li importa pas, és la seva feina, però agrairia un tracte no tan rígid. La senyora Grimau pensa que no es pot baixar la guàrdia, amb aquesta gent; si no, te’ls trobes dormint al teu llit i obrint-te la nevera.
Surt tard, com sempre. Les tasques s’han de fer totes fins al final, ni que hi hagi algun inconvenient. I no es paga ni un cèntim més que el que correspon a les hores acordades. Aquestes mosses sempre busquen excuses—pensa la senyora Grimau—. S’ha de treballar ràpidament i eficient, i si no s’acaba en les cinc hores, doncs s’allarga. Si la Marita sempre s’ha de quedar més estona és perquè triga massa, porta el ritme caribeny a les venes. Ni un euro més i ja veureu com s’espavila. Que li costa molt de fer neta la cuina, diu, que el menjar enganxat de dos dies no es treu amb facilitat, que potser si no li fes fer tots els armaris a fons cada cop que hi va podria fer més via... Excuses i més excuses!
Per fi Marita torna cap a casa. Està rebentada. I ara encara li espera la bugada, escombrar, fer una mica de compra, ai, la planxa... Hi ha un seient lliure i la noia es deixa caure. Aleshores recorda la targeta. La llegeix i medita. Una fotògrafa? Què en deu voler, d’ella? Gira i regira el cartronet entre els seus dits cansats. Sí que la trucarà. O potser millor s’espera a parlar amb la senyora Nati, a veure què li diu. La telefona i li demana consell. Aquí, en aquesta terra estranya, és la persona en qui més confia.
Ha estat la senyora Nati qui ha trucat i ha parlat amb la Cèlia. Quan ha vist la targeta li ha sonat el nom; un fill seu li ha confirmat, és una fotògrafa prou coneguda, si més no entre els afeccionats. Marita l’ha vista escoltar atentament la veu de l’aparell, somriure, i posar-se a conspirar amb la seva interlocutora. Entre totes tres han acordat una cita. Dissabte a les cinc de la tarda, a l’estudi que la Cèlia té en un cèntric carrer de la ciutat. Marita treballa pel matí, però pot sortir a temps per anar primer a casa i fer el dinar; així no deixa la família penjada.
Dissabte, cinc minuts abans de l’hora, Marita truca a la porta de l’estudi. Li obre una noia jove, de cabells llargs asimètrics i un pírcing al llavi inferior. La Cèlia volta per allà i la rep amb un ample somriure. L’estudi consisteix en una única sala ben il•luminada per tres finestrals que l’omplen de claror. Apart del racó on veu confusament els focus i les pantalles, la resta està atapeïda de taules, armaris i lleixes on s’amunteguen centenars, no, milers de carpetes. Fins i tot per fer-la seure un moment, la Cèlia ha hagut de buidar primer una cadira, enterrada sota una pila d’arxivadors. Marita mira al seu voltant i veu divertida com les parets han desaparegut sota enormes positius, la majoria en blanc i negre, que han immortalitzat segons irrepetibles i els han deixat exposats per tota l’eternitat que duri la vida de l’estudi. Són les imatges perennes de moments i mirades que mai no tornaran.
La Cèlia li parla de forma potser una mica brusca, però amable. Marita està al començament un pèl desconcertada, per la seva manera de fer, directa i sense embuts, però aviat es relaxa i escolta atentament el que la fotògrafa li explica.
—Veurà, jo he fet durant molts anys fotografia publicitària, campanyes i coses així, especialment en el món de la moda i de la gastronomia, i una mica en temes de ballet clàssic. Ara estic pràcticament jubilada i m’he decidit a engegar un projecte totalment diferent: res de models de passarel•la, ni de cossos perfectes. Darrerament, el que és la publicitat comença a fer fàstic. Tot de mosses rosses i a sobre, passades pel photoshop. Qualsevol amb dos ulls és capaç de veure com els estiren els braços i les cames i els estrenyen la cintura, que fa por de mirar. I les cares! En fi, que per sort ja en surto, de tot això.
»He nascut en aquesta ciutat i me l’estimo. Ja fa temps que m’estic fent un arxiu personal de rostres, de racons. Una part de manera espontània, pel carrer, i una altra a l’estudi. L’altre dia a l’autobús em vaig enamorar del seus trets. No s’espanti!
—No m’espanto —riu Marita—, només ho trobo... propi d’artistes.
—Fantàstic! Sí, té una expressió, alguna cosa, no sé ben bé que és, que em va cridar l’atenció i que vull retratar. A vostè li sembla bé? N’estaria disposada, a fer una sessió? Jo li pagaré, és clar; no gaire, però...
Cap problema, Marita està encantada. No és cap enze ni una pobra noia que mai no ha vist el món per un forat. Té una carrera universitària i entén una mica de pintura. Més que disposada a formar part del projecte personal de Cèlia, s’avé amb facilitat a les seves propostes.
La fotògrafa i l’ajudant preparen a Marita. No la maquillen, la noia del pírcing es limita a raspallar-li bé els cabells i provar alguna variant del seu pentinat senzill: clenxa enmig o a un costat. També li posen un pensament de pólvores per treure brillantors. Quan la Cèlia comença a treballar, parla amb la seva model de mil foteses, que de mica en mica es van tornant més personals. Marita, sense adonar-se’n, comença a traçar davant de la Cèlia l’esbós de la seva vida. El marit, els nens, la feixuga feina d’assistenta, les senyores, les il•lusions pel futur. La seva expressió s’aclareix, els seus ulls s’omplen de llum, el seu somriure, abans tímid, de compromís, es fa més natural i obert. A la conversa, finalment, surt la senyora Nati. Marita parla amb alegria de la mestressa dels dimarts, la seva amiga. L’habilitat de la Cèlia fa que, com un petit capoll que obre peresosament els seus pètals al bes del sol, la personalitat i l’estat anímic de la Marita vagin apareixent lentament davant d’ella fins quedar totalment exposats, de tal forma que tots els seus pensaments passen pel seu rostre i hi queden reflectits. La professional de la imatge no se’n deixa escapar ni un. A la seva càmera arriba l’essència de Marita i allà queda fixada amb l’ajut de la tècnica i de les habilitats de la fotògrafa.
Quan donen la sessió per acabada, prenen un petit refrigeri i la Cèlia li explica quin serà el procés que seguirà. La setmana vinent donaran una repassada a totes les proves i escollirà la que formarà part del treball. Marita podrà triar quines es vol emportar de record.
I allà estan, mirant la imatge de Marita multiplicada per deu, per cent, seriosa, somrient, pensarosa, el rostre isolat o el bust sencer. Totes li agraden, a Marita, mai no s’hagués imaginat la quantitat d’expressions diferents que poden creuar el seu trets, tan familiars i alhora tan desconeguts. En totes es troba guapíssima. No sap quina escollir. La Cèlia se’n guarda una pel final, com una sorpresa. I realment, Marita queda bocabadada. És una de les darreres imatges, del final de la sessió. Allà, amb la cara entre les mans, hi ha una dona bonica, que és ella i a la vegada una altra. Algú que té el seu somriure, que la mira amb els seus mateixos ulls, però que no és la que cada dia veu al mirall del seu bany. Està transformada, transfigurada per la visió d’una artista que ha sabut copsar, no només el seu rostre sinó els seus pensaments. I Marita recorda bé quan és que va posar la cara entre les mans, quan és que tenia aquesta expressió confiada, dolça, acollidora. Parlaven de la senyora Nati.
diumenge, 14 de novembre del 2010
dijous, 11 de novembre del 2010
Samuel al temple de les paraules callades
Això no és un conte però tampoc una crònica. He conegut a Samuel, però no amb aquest nom. Potser es deia Mamadu, Youssaf, Manuel, Li Chang o Dmitru. Aquí hi ha les experiències de més d’una persona, concentrades en la figura de Samuel. I espero que pugui seguir descansant sempre que vulgui al seu ocult refugi del temple de les paraules callades.
Samuel recorda la seva casa, la seva família. La mare, les germanes, els nebots... Els dinars familiars, on l’arròs, la iuca, els farcellets de peix i els bunyols de mongeta amb gingebre fan un gran festí, regat de cervesa i bissab. Les rialles dels petits, les corredisses pel pati, darrere les gallines.
Estima llegir. Les paraules, parlades o escrites, són el seu amor des de ben petit. Ja a l’escola ha destacat sempre per les seves redaccions, en un francès polit o en el seu nadiu i estimat baulé. Li agrada explicar, escoltar, però més que res, gaudeix escrivint. És en la paraula callada d’un conte, d’un relat amagat dins d’un paper, on Samuel troba allò que realment se li emporta la imaginació. En el seu país, tan ric en músiques i tradició oral, és un original que estima els mots dibuixats i silents.
Així, amb el suport de tots els seus, ha arribat a la universitat i s’ha fet periodista. Veure el món, mirar la seva gent, i escriure, explicar allò que troba, allò que viu, allò que passa.
Però qui mana no és sempre clement. A qui anhela el poder no li agrada la veritat ni els que l’expliquen, aquells que saben distingir mentides de realitats. No li agraden els que saben comptar, tants i tants fan tants i els números no surten. Qui els té, els diners? I a qui aprofita això? I que ho diuen i no es callen. Quan aquests parlen, qui mana s’enfada.
Una trucada d’un amic, una avís discret, un article que no es publica, un cap de secció que... vigila! Et van al darrere.
Aguanta un temps, però comença la por. I estan els seus, també, no els vol perjudicar. Potser serà millor fer un cop de cap. Un amic ha anat cap a Europa. Vine! No es decideix, però ara ja s’ha complicat tot. Una recomanació, una visita a l’ambaixada. Un bitllet d’avió i un paper amb una adreça. I arriba a un aeroport on passa tres controls, o quatre, i finalment es veu en una ciutat estranya; no coneix l’idioma però l’aprendrà aviat, s’assembla prou al francès i també ha estudiat una mica d’italià. Se’n sortirà, és clar que sí.
Una ONG, un estatus de refugiat polític, una minsa ajuda per començar. Una pensió on comparteix habitació amb altre gent de races, costums i llengües que no són la seva, que no l’entenen, que fan sorolls que el molesten, que posen la música alta, o parlen barroerament. El petit Samuel (no és gaire alt, no) se sent desplaçat, però és intel•ligent, sap que ha d’adaptar-se, ni que li costi.
Busca feina, però no en troba. Alguna cosa, alguna col•laboració, però sense cobrar. Aquí no pot publicar, no sap la llengua. Fa càrrega i descàrrega, ell, que mai ha estat un forçut. Recull metalls pels contenidors i els ven. El que troba. Contacta amb coneguts seus a França. Li passen alguna cosa, algun article. Mentrestant, què sol que se sent!
Passeja hores i hores per la ciutat, intentant conèixer-la. Hi ha carrers rectes, arbrats, botigues precioses, restaurants, parcs plens de quitxalla. S’ha assegut en un banc a reposar una estona, a deixar la ment en blanc. Una colla d’adolescents se li ha posat al costat; xisclen, es donen empentes, gairebé li cauen a sobre. S’arracona en una punta, però com més espai cedeix, més li prenen. Només vol pau. Se’n va. «Por fin se fue el negrata. Limpia el banco». Rialles que el segueixen, burles. No és el primer cop ni serà l’últim. I si la cosa es queda aquí, rai. Més d’un que ha conegut ha rebut de valent, però no gosa dir res. A qui?
No tothom és igual. Ha conegut gent que l’ajuda, que ha arribat a apreciar-lo. Fins i tot una noia que el va veure un dia amb el cap entre les mans, plorant. Han fet una mica d’amistat. Ella també és estrangera i se sent estranya, però com que és comunitària no es fiquen amb ella, no la insulten. I també gent d’aquí. N’ha trobat moltes, de persones amables, en realitat. Però tot són relacions superficials. Res a veure amb aquella calidesa de què gaudia a casa seva. Com els enyora! Escriu moltes cartes, i en rep. I cada cop el cor se li esquinça.
El temps està canviant. Els dies són cada cop més curts i baixa la temperatura. Plou, però no la pluja càlida a què està acostumat i que s’asseca en un instant. És freda i desagradable, i la humitat se li fica als ossos i el fa tremolar. Li han regalat roba d’abric i mira de tapar-se bé per no posar-se malalt. Perquè ja s’ha refredat i no n’està acostumat. No és aquella febre abrusadora i desesperant de la malària, però és insidiosa, tossuda. A més, aquí la gent no en fa cas, d’un nas gotejant i un mal de cap i la tos permanent. Li falten les nostres defenses d’habitants del fred. Està tan desanimat! I li parlen d’alguns com ell que han sucumbit a la pneumònia. S’ha de cuidar.
Els parcs ja no són un refugi si no és a l’hora del bon sol. Els bars són càlids però no pot gastar. Ja li han pagat més d’un cafè amb llet i un dinar i tot, però no vol abusar. Està fart —ell, que tenia tot el que li calia, i una bona feina—, de rebre dels altres i no poder correspondre com li agradaria. És tan hospitalària, la seva gent! En cinc minuts t’organitzen una festa i un tiberi. Si fos a casa, amb els seus, que bé que podria complimentar a la bones persones que coneix!
Tarda de finals d’octubre; ha acabat la dura feina, i a la pensió no s’hi pot estar, només pot anar a la nit. Ha voltat una mica per un barri desconegut lluny del centre. Gent senzilla, un mercat, botiguetes de queviures i de roba de casa... i allà l’ha trobada, en un edifici antic ben restaurat, amb nombroses sales totes immenses, clares, plenes de llum. Pertot hi ha gent, però no se sent ni un soroll estrident, ni un crit ni una veu fora de to; només murmuris, cautelós trepig de peus, remor somorta. Hi ha moltes cadires davant d’una taula llarguíssima i gairebé totes estan plenes. Taula, prestatges, armaris, vessen de llibres de tota mena. Samuel està enlluernat, es passeja amunt i avall mirant de no fer brogit, agafa un llibre aquí i un allà. N’ha trobat en francès, també, i gaudeix una estona de la lectura. Torna, torna cada dia, i unes quantes tardes després veu el miracle: en un agradable racó de l’estança central hi ha un petit espai amb una taula baixa i al seu voltant cinc o sis butaques còmodes, flonges. N’hi ha una que està buida. S’asseu amb un sospir. Què bé, quina tranquil•litat! S’hi està calent, en pau, relaxat, sense dringar de màquines escurabutxaques ni fils musicals atabaladors. L’escalforeta li provoca somnolència i, sense adonar-se, s’adorm. La gent s’aixeca, volta, va i ve, agafa i desa llibres, ningú no li diu res, a ningú no molesta. Quin dolç despertar!
Ja té on passar les tardes fosques de l’hivern. Només ha d’arribar ben puntual quan obren la porta, per trobar un lloc lliure. I allà el veureu cada dia, sense destorbar; alguns cops llegint, d’altres pesant figues o pensant en les seves coses o mirant distret l’enrenou sense fressa dels habituals. Per fi es troba a gust en algun lloc d’aquesta ciutat que el va rebre però no acollir, a la fi pot dir que es troba gairebé com a casa, en aquest seient d’aquesta sala d’aquest pis d’aquest edifici que alberga la biblioteca pública del barri, temple callat de les paraules escrites i no pronunciades.
Samuel recorda la seva casa, la seva família. La mare, les germanes, els nebots... Els dinars familiars, on l’arròs, la iuca, els farcellets de peix i els bunyols de mongeta amb gingebre fan un gran festí, regat de cervesa i bissab. Les rialles dels petits, les corredisses pel pati, darrere les gallines.
Estima llegir. Les paraules, parlades o escrites, són el seu amor des de ben petit. Ja a l’escola ha destacat sempre per les seves redaccions, en un francès polit o en el seu nadiu i estimat baulé. Li agrada explicar, escoltar, però més que res, gaudeix escrivint. És en la paraula callada d’un conte, d’un relat amagat dins d’un paper, on Samuel troba allò que realment se li emporta la imaginació. En el seu país, tan ric en músiques i tradició oral, és un original que estima els mots dibuixats i silents.
Així, amb el suport de tots els seus, ha arribat a la universitat i s’ha fet periodista. Veure el món, mirar la seva gent, i escriure, explicar allò que troba, allò que viu, allò que passa.
Però qui mana no és sempre clement. A qui anhela el poder no li agrada la veritat ni els que l’expliquen, aquells que saben distingir mentides de realitats. No li agraden els que saben comptar, tants i tants fan tants i els números no surten. Qui els té, els diners? I a qui aprofita això? I que ho diuen i no es callen. Quan aquests parlen, qui mana s’enfada.
Una trucada d’un amic, una avís discret, un article que no es publica, un cap de secció que... vigila! Et van al darrere.
Aguanta un temps, però comença la por. I estan els seus, també, no els vol perjudicar. Potser serà millor fer un cop de cap. Un amic ha anat cap a Europa. Vine! No es decideix, però ara ja s’ha complicat tot. Una recomanació, una visita a l’ambaixada. Un bitllet d’avió i un paper amb una adreça. I arriba a un aeroport on passa tres controls, o quatre, i finalment es veu en una ciutat estranya; no coneix l’idioma però l’aprendrà aviat, s’assembla prou al francès i també ha estudiat una mica d’italià. Se’n sortirà, és clar que sí.
Una ONG, un estatus de refugiat polític, una minsa ajuda per començar. Una pensió on comparteix habitació amb altre gent de races, costums i llengües que no són la seva, que no l’entenen, que fan sorolls que el molesten, que posen la música alta, o parlen barroerament. El petit Samuel (no és gaire alt, no) se sent desplaçat, però és intel•ligent, sap que ha d’adaptar-se, ni que li costi.
Busca feina, però no en troba. Alguna cosa, alguna col•laboració, però sense cobrar. Aquí no pot publicar, no sap la llengua. Fa càrrega i descàrrega, ell, que mai ha estat un forçut. Recull metalls pels contenidors i els ven. El que troba. Contacta amb coneguts seus a França. Li passen alguna cosa, algun article. Mentrestant, què sol que se sent!
Passeja hores i hores per la ciutat, intentant conèixer-la. Hi ha carrers rectes, arbrats, botigues precioses, restaurants, parcs plens de quitxalla. S’ha assegut en un banc a reposar una estona, a deixar la ment en blanc. Una colla d’adolescents se li ha posat al costat; xisclen, es donen empentes, gairebé li cauen a sobre. S’arracona en una punta, però com més espai cedeix, més li prenen. Només vol pau. Se’n va. «Por fin se fue el negrata. Limpia el banco». Rialles que el segueixen, burles. No és el primer cop ni serà l’últim. I si la cosa es queda aquí, rai. Més d’un que ha conegut ha rebut de valent, però no gosa dir res. A qui?
No tothom és igual. Ha conegut gent que l’ajuda, que ha arribat a apreciar-lo. Fins i tot una noia que el va veure un dia amb el cap entre les mans, plorant. Han fet una mica d’amistat. Ella també és estrangera i se sent estranya, però com que és comunitària no es fiquen amb ella, no la insulten. I també gent d’aquí. N’ha trobat moltes, de persones amables, en realitat. Però tot són relacions superficials. Res a veure amb aquella calidesa de què gaudia a casa seva. Com els enyora! Escriu moltes cartes, i en rep. I cada cop el cor se li esquinça.
El temps està canviant. Els dies són cada cop més curts i baixa la temperatura. Plou, però no la pluja càlida a què està acostumat i que s’asseca en un instant. És freda i desagradable, i la humitat se li fica als ossos i el fa tremolar. Li han regalat roba d’abric i mira de tapar-se bé per no posar-se malalt. Perquè ja s’ha refredat i no n’està acostumat. No és aquella febre abrusadora i desesperant de la malària, però és insidiosa, tossuda. A més, aquí la gent no en fa cas, d’un nas gotejant i un mal de cap i la tos permanent. Li falten les nostres defenses d’habitants del fred. Està tan desanimat! I li parlen d’alguns com ell que han sucumbit a la pneumònia. S’ha de cuidar.
Els parcs ja no són un refugi si no és a l’hora del bon sol. Els bars són càlids però no pot gastar. Ja li han pagat més d’un cafè amb llet i un dinar i tot, però no vol abusar. Està fart —ell, que tenia tot el que li calia, i una bona feina—, de rebre dels altres i no poder correspondre com li agradaria. És tan hospitalària, la seva gent! En cinc minuts t’organitzen una festa i un tiberi. Si fos a casa, amb els seus, que bé que podria complimentar a la bones persones que coneix!
Tarda de finals d’octubre; ha acabat la dura feina, i a la pensió no s’hi pot estar, només pot anar a la nit. Ha voltat una mica per un barri desconegut lluny del centre. Gent senzilla, un mercat, botiguetes de queviures i de roba de casa... i allà l’ha trobada, en un edifici antic ben restaurat, amb nombroses sales totes immenses, clares, plenes de llum. Pertot hi ha gent, però no se sent ni un soroll estrident, ni un crit ni una veu fora de to; només murmuris, cautelós trepig de peus, remor somorta. Hi ha moltes cadires davant d’una taula llarguíssima i gairebé totes estan plenes. Taula, prestatges, armaris, vessen de llibres de tota mena. Samuel està enlluernat, es passeja amunt i avall mirant de no fer brogit, agafa un llibre aquí i un allà. N’ha trobat en francès, també, i gaudeix una estona de la lectura. Torna, torna cada dia, i unes quantes tardes després veu el miracle: en un agradable racó de l’estança central hi ha un petit espai amb una taula baixa i al seu voltant cinc o sis butaques còmodes, flonges. N’hi ha una que està buida. S’asseu amb un sospir. Què bé, quina tranquil•litat! S’hi està calent, en pau, relaxat, sense dringar de màquines escurabutxaques ni fils musicals atabaladors. L’escalforeta li provoca somnolència i, sense adonar-se, s’adorm. La gent s’aixeca, volta, va i ve, agafa i desa llibres, ningú no li diu res, a ningú no molesta. Quin dolç despertar!
Ja té on passar les tardes fosques de l’hivern. Només ha d’arribar ben puntual quan obren la porta, per trobar un lloc lliure. I allà el veureu cada dia, sense destorbar; alguns cops llegint, d’altres pesant figues o pensant en les seves coses o mirant distret l’enrenou sense fressa dels habituals. Per fi es troba a gust en algun lloc d’aquesta ciutat que el va rebre però no acollir, a la fi pot dir que es troba gairebé com a casa, en aquest seient d’aquesta sala d’aquest pis d’aquest edifici que alberga la biblioteca pública del barri, temple callat de les paraules escrites i no pronunciades.
divendres, 29 d’octubre del 2010
De pares i fills
Cor de fill
Fa només un parell de dies. En el meu lloc de treball vaig atendre un home molt agradable, que passava de la seixantena. Per qüestions que no vénen al cas vam estar parlant d’algun detall referent a la seva feina, emmarcada en el camp de la comunicació i la cultura. El que m’explicava era molt interessant i engrescador i amb un to de veu ben alegre em vaig permetre un comentari lleuger del tipus:
—Quina feina tan gratificant! Què bonic que és poder treballar d’allò que t’agrada! —o alguna cosa per l’estil.
Ell em va mirar atentament i es va quedar seriós. La seva resposta em va deixar glaçada:
—Tant de bo el meu pare hagués pensat el mateix que vostè. Per a ell, l’he ben espifiada, a la vida. He marrat el camí.
Em vaig quedar tan parada que no vaig saber què dir. Unes paraules trivials per part meva només servirien que per fer encara més mal, així que vaig seguir amb la meva feina, mentre el tractava amb tota l’amabilitat que podia. Ell va continuar parlant, obrint-me el seu cor i traient de dintre seu un pes ben feixuc; però no va ser això el que vaig trobar més esfereïdor, sinó que ho fes davant d’una estranya, d’algú a qui no havia vist mai ni coneixia de res.
—Ja veu —em deia—, el pare era economista, un home molt intel•ligent. Res del que jo feia tenia cap valor. Volia que em dediqués a alguna carrera semblant a la seva. Que fes alguna cosa important, de pes, com va fer ell. Política, ciència,... Això a què em dedico, quina bajanada! Mai no m’ho va perdonar.
I jo, què podia fer? Dedicar-li un somriure, fer un parell de cops de cap comprensius, deixar anar alguna frase de simpatia... Quan va marxar em va estrènyer la mà i em va dir:
—Ha estat un plaer.
Se m’ha quedat gravat. Aquell home de cabells blancs, gairebé a la recta final de la seva vida laboral, encara es dolia de la incomprensió del seu pare pel que feia a la seva elecció de professió. En aquells moments havia vist davant meu, no ja un adult format, madur, sinó un pobre jove, o potser un adolescent, un nen, ferit i afligit. Estic segura que bona part de la satisfacció que podia haver sentit quan assolia anhelades fites a la seva carrera, va quedar enterbolida pel menyspreu del seu pare, que, molt possiblement, va ser expressat de manera subtil però inequívoca.
És aterrador el poder que podem arribar a tenir sobre els nostres fills. I no només quan són infants! Que Déu ens ajudi per fer-lo servir pel bé, i no pel dolor.
Cor de pare
Una època difícil, i n’hi ha tantes! La rutina se’t menja, vas atabalat per problemes, no veus sortides practicables, la vida sembla consistir només en una feixuga pujada, en fort pendent.
Estic arreglant la cuina i agafo distreta la tassa blava, la meva preferida, per rentar-la. Mira que l’he tinguda vegades, a les mans, durant tots aquests anys! Per què justament avui, en el moment de tocar-la, m’ha vingut tot com un llampec?
La meva filla era petita, era el seu setè aniversari, i estava molt il•lusionada amb un regal que havia demanat: un petit peluix molt original que, fins a on jo sabia, només venien en un lloc, bastant apartat de casa i del lloc de treball, i amb un horari que no m’anava gens bé. Cada nit, a l’hora d’acotxar-la, després del conte i la cançó, quan li donava el petonet pels bons somnis, em feia la mateixa pregunta:
—Que el tindré, el peluix? Fins i tot li he trobat nom! —Posava les manetes juntes ben a prop del seu coll, tancava els ullets i acaronava un ninot inexistent—. L’abraçaria així, i així.
No havia demanat res més. Com li podia negar aquest petit capritx? No sé com m’ho vaig fer. Em penso que vaig aconseguir plegar una mica abans, de la feina, i vaig córrer —el temps disponible era escàs— a comprar el regal. Quan ja l’embolicaven vaig veure les tasses. Cilíndriques, grosses, altes, amb una bona nansa i gran capacitat; hi cap una bona quantitat de te o d’infusió. I aquell blau tant preciós, els divertits dibuixos de peixos... No era gens cara i vaig decidir donar-me el gust.
Em vaig apressar cap a casa, per amagar el paquet ben al fons del meu armari, que la nena no el pogués trobar, i vaig sortir disparada cap a l’escola; vaig tallar ben just, els nens ja s’estaven a la porta i la professora em feia una mica de mala cara.
—Passen cinc minuts! Se’ls ha de recollir puntuals.
Vaig demanar disculpes però en realitat m’era ben igual. Ja m’imaginava els ulls de la meva filla quan desemboliqués el paquet.
Deu anys han passat, i aquells ulls ja no em miren amb la tendresa d’aleshores. No explico contes ni canto cançons ni faig petons pels bons somnis. Això és normal, és el curs de la vida, els adolescents no són infants. Si només fos això! Però enmig del camí, algun fil impalpable que ens unia s’ha trencat i la relació no ha tingut la continuïtat que jo pensava. No sé on ni quan, el nostre vincle s’ha esguerrat. I en agafar la tassa, que tot m’ha vingut al cap en un instant, que he recordat vívidament aquella senzilla felicitat, he plorat.
Fa només un parell de dies. En el meu lloc de treball vaig atendre un home molt agradable, que passava de la seixantena. Per qüestions que no vénen al cas vam estar parlant d’algun detall referent a la seva feina, emmarcada en el camp de la comunicació i la cultura. El que m’explicava era molt interessant i engrescador i amb un to de veu ben alegre em vaig permetre un comentari lleuger del tipus:
—Quina feina tan gratificant! Què bonic que és poder treballar d’allò que t’agrada! —o alguna cosa per l’estil.
Ell em va mirar atentament i es va quedar seriós. La seva resposta em va deixar glaçada:
—Tant de bo el meu pare hagués pensat el mateix que vostè. Per a ell, l’he ben espifiada, a la vida. He marrat el camí.
Em vaig quedar tan parada que no vaig saber què dir. Unes paraules trivials per part meva només servirien que per fer encara més mal, així que vaig seguir amb la meva feina, mentre el tractava amb tota l’amabilitat que podia. Ell va continuar parlant, obrint-me el seu cor i traient de dintre seu un pes ben feixuc; però no va ser això el que vaig trobar més esfereïdor, sinó que ho fes davant d’una estranya, d’algú a qui no havia vist mai ni coneixia de res.
—Ja veu —em deia—, el pare era economista, un home molt intel•ligent. Res del que jo feia tenia cap valor. Volia que em dediqués a alguna carrera semblant a la seva. Que fes alguna cosa important, de pes, com va fer ell. Política, ciència,... Això a què em dedico, quina bajanada! Mai no m’ho va perdonar.
I jo, què podia fer? Dedicar-li un somriure, fer un parell de cops de cap comprensius, deixar anar alguna frase de simpatia... Quan va marxar em va estrènyer la mà i em va dir:
—Ha estat un plaer.
Se m’ha quedat gravat. Aquell home de cabells blancs, gairebé a la recta final de la seva vida laboral, encara es dolia de la incomprensió del seu pare pel que feia a la seva elecció de professió. En aquells moments havia vist davant meu, no ja un adult format, madur, sinó un pobre jove, o potser un adolescent, un nen, ferit i afligit. Estic segura que bona part de la satisfacció que podia haver sentit quan assolia anhelades fites a la seva carrera, va quedar enterbolida pel menyspreu del seu pare, que, molt possiblement, va ser expressat de manera subtil però inequívoca.
És aterrador el poder que podem arribar a tenir sobre els nostres fills. I no només quan són infants! Que Déu ens ajudi per fer-lo servir pel bé, i no pel dolor.
Cor de pare
Una època difícil, i n’hi ha tantes! La rutina se’t menja, vas atabalat per problemes, no veus sortides practicables, la vida sembla consistir només en una feixuga pujada, en fort pendent.
Estic arreglant la cuina i agafo distreta la tassa blava, la meva preferida, per rentar-la. Mira que l’he tinguda vegades, a les mans, durant tots aquests anys! Per què justament avui, en el moment de tocar-la, m’ha vingut tot com un llampec?
La meva filla era petita, era el seu setè aniversari, i estava molt il•lusionada amb un regal que havia demanat: un petit peluix molt original que, fins a on jo sabia, només venien en un lloc, bastant apartat de casa i del lloc de treball, i amb un horari que no m’anava gens bé. Cada nit, a l’hora d’acotxar-la, després del conte i la cançó, quan li donava el petonet pels bons somnis, em feia la mateixa pregunta:
—Que el tindré, el peluix? Fins i tot li he trobat nom! —Posava les manetes juntes ben a prop del seu coll, tancava els ullets i acaronava un ninot inexistent—. L’abraçaria així, i així.
No havia demanat res més. Com li podia negar aquest petit capritx? No sé com m’ho vaig fer. Em penso que vaig aconseguir plegar una mica abans, de la feina, i vaig córrer —el temps disponible era escàs— a comprar el regal. Quan ja l’embolicaven vaig veure les tasses. Cilíndriques, grosses, altes, amb una bona nansa i gran capacitat; hi cap una bona quantitat de te o d’infusió. I aquell blau tant preciós, els divertits dibuixos de peixos... No era gens cara i vaig decidir donar-me el gust.
Em vaig apressar cap a casa, per amagar el paquet ben al fons del meu armari, que la nena no el pogués trobar, i vaig sortir disparada cap a l’escola; vaig tallar ben just, els nens ja s’estaven a la porta i la professora em feia una mica de mala cara.
—Passen cinc minuts! Se’ls ha de recollir puntuals.
Vaig demanar disculpes però en realitat m’era ben igual. Ja m’imaginava els ulls de la meva filla quan desemboliqués el paquet.
Deu anys han passat, i aquells ulls ja no em miren amb la tendresa d’aleshores. No explico contes ni canto cançons ni faig petons pels bons somnis. Això és normal, és el curs de la vida, els adolescents no són infants. Si només fos això! Però enmig del camí, algun fil impalpable que ens unia s’ha trencat i la relació no ha tingut la continuïtat que jo pensava. No sé on ni quan, el nostre vincle s’ha esguerrat. I en agafar la tassa, que tot m’ha vingut al cap en un instant, que he recordat vívidament aquella senzilla felicitat, he plorat.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Ignorància, respostes i gats
Alguns cops, la gent que estima la ciència no és arrogant. Si voleu conèixer dos científics humils, m’atreviria a recomanar-vos aquest llibre.
El vaig trobar un dia de Sant Jordi. Atabalada per les empentes que em plovien de totes bandes, jo remenava com podia una taula amb un cartellet on posava “Llibres de ciència”. El petit volum estava amagat entre uns totxos increïbles que m’estava mirant a veure si trobava quelcom interessant i que es pogués entendre sense abans haver d’estudiar sànscrit, ciències exactes i teoria de cordes. El títol em va intrigar: Enciclopedia de la ignorancia. Cuestiones para las que aún no hay respuesta científica (Lexikon des Unwissens. Worauf es bisher keine Antwort gibt, Kathrin Passig & Aleks Scholz, 2007 – Versió espanyola de Carles Andreu Saburit i Mercedes García Garmilla. Ediciones Destino. Colección Imago Mundi, 2008).
Li vaig donar unes quantes voltes; no tenia ni 300 pàgines i mentre el fullejava em van cridar l’atenció uns dibuixos molt curiosos i més aviat irònics. Especialment vaig quedar enamorada d’un gripau feliç que surt a la pàgina 97. Això em va fer decidir, el vaig comprar sense dubtar i vaig passar dos o tres dies d’allò més divertida mentre el llegia.
Tot són “misteris” que la ciència no pot aclarir, almenys de moment, i se’n troben temes tan abstrusos com l’origen de la vida, partícules elementals i matèria fosca, ben agermanats amb d’altres més recreatius (el badall, el ron-ron dels gats) i fins i tot més, diguem-ne, psicodèlics, com per exemple “el rei de les rates” i la conveniència o no de donar propina al taxista. Hi surt fins i tot un enigma històric irresoluble, no de fa mil anys, sinó tan sols seixanta-cinc, en una època en que se suposa que tenim accés a totes les fonts i que hi ha milers de registres escrits. Segons els seus mateixos autors, «Aquest és un llibre que, quan hom ha acabat de llegir-lo, sap encara menys coses que abans, però, això sí, amb un nivell molt alt!».
I per fer-me’ls més simpàtics, citaven en un petit paràgraf del pròleg un llibre que m’encanta: la Guia de l’autoestopista galàctic. Per als qui no el coneguin es tracta d’una sàtira de la cultura anglesa contemporània disfressada de relat d’aventures de ciència ficció: The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy (Douglas Adams, 1979), i és el primer exemplar d’una trilogia de sis llibres (¿?). Entre moltes altres (i divertides) coses, surten un parell de ratolins blancs que s’han passat un munt de milions d’anys buscant la resposta a la Vida, a l’Univers i a Tot. I quan per fi el superordinador meravellós i fantàsticament programat que havien inventat els hi dóna, no els serveix per a res. Per què? Perquè la pregunta està mal formulada, i per tant la resposta no té cap sentit. De què serveix una resposta que no correspon a cap pregunta concreta? Els ratolins savis arriben a la conclusió de què és més important saber formular preguntes que no trobar respostes. (Per cert, la resposta era “quaranta-dos”. A veure si vosaltres trobeu una pregunta única que sigui contestada per això, i que a sobre doni sentit a la Vida, a l’Univers i a Tot). Passig i Scholz felicitaven el seu autor per la conclusió de la importància de les preguntes correctes.
Hi ha qui blasma les preguntes, perquè considera que és donar massa importància a la ment. Però aquesta és la nostra naturalesa, no ja parlant dels humans, sinó dels nostres germans mamífers, posem per cas els gats. Heu vist mai com actua un gatet tafaner? El gatet no sap d’expectatives ni de prejudicis. Investiga, assaja, conclou. Un gatet encuriosit podria ser el símbol de l’autèntic anhel de conèixer, sense falsos orgulls ni vanitats. Digueu-li ciència, saviesa o comprensió profunda. Si per ser senzills ens hem de tornar com nens, per ser savis potser ens haurem de tornar com gats.
dilluns, 18 d’octubre del 2010
Amistat
L’altre dia anava capficada pel carrer, bastant entristida, i, un moment que vaig aixecar la vista, la vaig veure. No sé per què —i és quelcom que em passa sempre que apareix—, se’m va alegrar el cor i per un instant vaig oblidar les meves cabòries. Ella m’adreçava un mig somriure i jo no vaig poder sinó respondre-li de la mateixa manera.
La considero una amiga d’aquelles «de tota la vida». Té les seves peculiaritats: no es deixa mai veure a ple sol ni tampoc quan plou o està molt tapat; sembla que núvols i pluja l’espanten una mica. Al migdia no la veureu mai pel carrer. Hi ha dies que a primera hora i fins ben entrat el matí passeja amunt i avall, i d’altres ho fa al caient de la tarda fins que és ben entrada la nit. I sí, la nit és l’hora que més li agrada per fer un volt. Les seves passejades no són sempre iguals; un dia la veus sortir dos carrers amunt de casa i anar-se’n dos avall, i al cap d’uns mesos ha canviat el seu recorregut i l’has de buscar tres blocs a l’esquerra o un a la dreta. Però no falla mai. Si tens en compte les seves manies segur que al final te la trobes. I a mi m’agrada tenir-hi tractes i no perdre el contacte. És molt callada i no dóna mai consells, però la seva sola presència és capaç de dur-me serenitat i consol.
Avui, com que ja sé on buscar-la, podré passar una estoneta en la seva companyia. És bona època per saludar-la. Ja ho diu el calendari, que es troba en fase de quart creixent; i amb aquest temps fresc, penjada d’aquesta atmosfera neta, se la veu brillant, animada, alegre com unes castanyoles.
Bona nit, amiga Lluna!
La considero una amiga d’aquelles «de tota la vida». Té les seves peculiaritats: no es deixa mai veure a ple sol ni tampoc quan plou o està molt tapat; sembla que núvols i pluja l’espanten una mica. Al migdia no la veureu mai pel carrer. Hi ha dies que a primera hora i fins ben entrat el matí passeja amunt i avall, i d’altres ho fa al caient de la tarda fins que és ben entrada la nit. I sí, la nit és l’hora que més li agrada per fer un volt. Les seves passejades no són sempre iguals; un dia la veus sortir dos carrers amunt de casa i anar-se’n dos avall, i al cap d’uns mesos ha canviat el seu recorregut i l’has de buscar tres blocs a l’esquerra o un a la dreta. Però no falla mai. Si tens en compte les seves manies segur que al final te la trobes. I a mi m’agrada tenir-hi tractes i no perdre el contacte. És molt callada i no dóna mai consells, però la seva sola presència és capaç de dur-me serenitat i consol.
Avui, com que ja sé on buscar-la, podré passar una estoneta en la seva companyia. És bona època per saludar-la. Ja ho diu el calendari, que es troba en fase de quart creixent; i amb aquest temps fresc, penjada d’aquesta atmosfera neta, se la veu brillant, animada, alegre com unes castanyoles.
Bona nit, amiga Lluna!
 |
| Carlota Cuesta. Arquitectura acristalada con luna. (1999) |
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Les pedres remeieres
Heu sentit algun cop allò de «aquest medicament li han receptat a vostè personalment i no ha de donar-lo a d’altres persones encara que els seus símptomes siguin els mateixos»?
Us sona d’alguna cosa: «Sí, em van recomanar molt aquest metge (o terapeuta, o advocat, o assessor) però,vols que et digui, no trobo que m’hagi anat tan bé»?
Voleu llegir un conte? Segur que sí.
L’Andreu era un bon home, no en dubteu. Però tenia un vici que se li menjava la vida: la beguda. Des que s’aixecava pel matí, començava la seva carrera cap a l’embriaguesa; un gotet de cassalla per esmorzar, un traguet de la bóta per posar força (o dos, o tres...), ara una mica de barreja, ara un glop d’aiguardent, ara estic trist, ara cansat, ara... ara... Tothora era un bon moment, i no hi havia aturador.
L’Andreu era fort, no li espantaven pas els reptes de la vida ni estalviava forces per treballar, però tot i així no aguantava en cap feina. Pocs amos tenien paciència pels seus continus esbarjos i escapades darrera d’un vas de vi, pel seu estat vacil•lant ja a la mitja jornada, per la seva poca cura personal. Mal pagat, mal considerat, s’anava deixant cada cop més a ell mateix, i de retruc era abandonat pels altres. Tot sol, vivint en un racó fastigós i mal endreçat, amb pocs diners i encara malgastats, veia com la seva vida s’ofegava en un mar d’alcohol. Un dia es va aixecar, i quan va veure el que l’envoltava, la nul•la companyia i la perspectiva de que ni tenia on anar ni ningú que en fes esment, va redreçar el cap i va decidir demanar ajuda.
Havia treballat un temps de peó caminer i per tant coneixia bé tota la contrada. Li havien parlat del Tomeu, un home que vivia a Prades Altes i que, deien, sense ser metge ni curandero, aconseguia ajudar tothom que li demanava consell i en alguns casos havia arribat a resultats miraculosos. Ni influències de planetes, ni tos de gos, ni malenconia, ni matrimonis mal avinguts, no se li resistia res. «Potser em podrà ajudar a mi, també, no perdo res per provar-ho». I l’Andreu va fer cap a aquell poble llunyà amb l’esperança de trobar solució al seu greu problema.
El Tomeu era un home gran però encara robust i ple de salut, amb els cabells ben blancs i uns ulls vius i lluents com dues pedres fogueres. La seva caseta no era gens semblant a una cabana de bruixa de conte, fumada i fastigosa, sinó que feia flaire d’herbes de salut i hi entraven la llum i l’aire del dia. Treballador del camp, ara els fills portaven les terres i ell es dedicava al seu petit hort i al que més li agradava, les relacions amb els veïns. Res no hi havia de fosc ni brut en el petit espai on rebia els que ell anomenava «els seus convidats».
L’Andreu va quedar una mica estranyat de les maneres del Tomeu. No li va agafar el pols ni li va palpar el ventre ni li va escoltar el respir. Va omplir dues tasses amb una tisana olorosa, deliciosament calenta, i van seure tots dos al voltant d’una taula coberta d'unes alegres estovalles brodades i amb un petit gerro curull de flors boscanes en un raconet. I quan el va tenir allà ben assentat i tranquil, el va fer parlar i parlar: d’ell mateix, de la seva infantesa, la família, els amics; del que li agradava i del que no, de les penes, de les llàgrimes, de la por. Escoltava amb simpatia, no interrompia, només guiava quan el pobre Andreu quedava ofuscat o aclaparat per alguna de les seves pròpies frases, i el tornava a posar en el camí. Quan l’Andreu va acabar de parlar i se’l va quedar mirar expectant, el Tomeu li va preguntar:
—Què en penseu de tot això?
—Jo? Té importància el que en pensi jo? —Va contestar incrèdul l’Andreu.
—I tant —digué el Tomeu—, qui si no la viu, la vostra vida? Ho diré d’una altra manera: què voleu? Per què m’heu vingut a visitar?
—Vull guarir-me.
—Guarir-vos de què? Esteu malalt, potser?
—Bé, el que vull és deixar de beure alcohol, vull dur una vida bona, sana, vull anar net, vull treballar...
—Esplèndid —digué el Tomeu—. La meitat de la feina ja està acabada, i us l'heu feta vos mateix. Anem ara per l’altra meitat.
El Tomeu es va aixecar i va anar calmosament cap a una lleixa plena dels més diversos estris. Va agafar una ampolla de vidre fosc i opac i un saquet d’arpillera i els va posar davant de l’Andreu.
—Aquí teniu tot el que us donaré perquè aconseguiu portar la vida que voleu. Només us cal això i un compromís.
—Què? —L’Andreu s’ho mirava tot sense entendre res.
—Mireu l’ampolla i les pedres que hi ha al saquet. Ara us heu de comprometre a fer el que us diré: cada dia podeu beure tot l’alcohol que hi hagi en aquesta ampolla, però només aquest, això és essencial.
—Vaja! Jo el que volia era deixar de beure...
—Escolteu-me un moment: el primer dia del vostre tractament, de bon matí, omplireu l’ampolla i durant tota la jornada us anireu bevent el que conté, i només això. Després, i cada dia sense faltar un, a l’ampolla buida hi tirareu una de les pedres del saquet, i després, omplireu l’ampolla i el que hi ha us ho beureu. I així cada dia fins que acabeu les pedres del saquet. Trobeu que serà difícil?
—És molt fàcil, tant, que no crec que serveixi per a res.
—Proveu-ho, què us costa? Potser preferiu alguna cosa horrible i dolorosa?
L’Andreu va defugir la pregunta i va dir:
—Quant em costarà?
—Vós mateix, l’ampolla és ben senzilla i no us en cobraré res; és vostra per sempre si la voleu. Si aconseguiu els vostres objectius podeu passar-vos per aquí i en parlem, del preu. Ara, les pedres me les hauríeu de tornar, que ja les tinc comptades i ben calculades, i em serviran per a un altre.
—Això vol dir que el miracle el faran les pedres? Són pedres remeieres?
El Tomeu li somrigué:
—No us vull enganyar, el mèrit no serà ni meu ni de les pedres. En fi, ja m’ho sabreu dir quan tornareu a explicar-me com us va tot. Vingueu sempre que vulgueu, i si de passada podeu portar un bon pa de llavors o uns bolets collits al bosc, me fareu content.
L’Andreu va seguir escrupolosament les instruccions del Tomeu. Cada dia posava una nova pedra a l’ampolla, cada dia l’omplia i cada dia es bevia tot el contingut i res més que el contingut. Suposo que no cal ser físic ni matemàtic per saber què va passar: que a més pedres menys alcohol. I així, de mica en mica, l’Andreu es va desavesar de beure i va recobrar la salut, i amb ella el goig de viure, i les forces. I va tornar a trobar feina, i va millorar en tot, i va tenir una nova casa, senzilla però neta i alegre. I va tornar a anar de festes majors i de balls de diumenge, i va conèixer nova gent, i fins i tot va començar a festejar.
I amb aquestes noves distraccions, l’ampolla i les pedres van quedar en un racó de la seva cuina, i no trobava el moment de tornar a cal Tomeu. «Demà, demà... i també li duré un bon cistell ple de... o si no, aquell balancí, que li farà el pes...». I així va arribar que un dia, un dels seus antics companys se’l va trobar i va quedar ben parat de veure el canvi que havia fet el noi. L’Andreu, bondadosament, el va convidar a casa i li va explicar fil per randa com havia anat tot, sense amagar-se de res, i lloant les pedres del Tomeu i la seva forma de guarir. Aquell home, el Pòlit, no estava pas alcoholitzat però li donava massa a la beguda, i la dona no li callava. Quan va veure el bon passar de l’Andreu i va sentir de les seves noves esperances, li va demanar si ell també podria aprofitar-se de la saviesa del Tomeu i les seves pedres remeieres.
—I tant, company! Aquí les teniu, només heu de seguir les instruccions. Cada dia, una pedra a l’ampolla, l’ompliu i la beveu. Veureu que en poc temps tot canviarà! Només us demano que en acabar aneu a veure en Tomeu i li torneu les pedres, que són seves. Jo ja passaré aviat a portar-li un regalet.
I en Pòlit es va emportar ampolla i pedres, i posava cada dia una pedra més a l’ampolla i el que quedava d’espai s’omplia d’alcohol i ell se’l bevia, i de mica en mica, com l’Andreu, en Pòlit va deixar de beure tant i ja només feia que un traguinyol de Pasqua a Rams i n’estava força content, de tot plegat. I la seva dona, la Quima, satisfeta dels bons resultats de les pedres remeieres, el va enviar amb ampolla i saquet a cal seu germà, el Toni, que bevia tant i era tan borratxo que la dona i tot l’havia abandonat, farta d’aguantar el mal viure que li donava. La Quima volia que el Toni també deixés el seu vici; ja portava anys lluitant amb son germà sense aconseguir res i va pensar que ara era el moment.
Però, o en Pòlit no es va acabar d’explicar bé, o el Toni no el va saber entendre, o no va voler. Ell tirava les pedres l’ampolla, sí, i per tant bevia cada cop menys... de l’ampolla; quan s’havia acabat el que hi havia, seguia amb la bóta, i quan s’acabava la bóta, anava a la taverna fins que el feien fora a puntades de peu. I ell vinga a posar pedres i a l’ampolla no hi cabia ni una gota i el Toni seguia tan embriac com sempre.
La Quima va anar al cap d’un temps a visitar-lo, esperant trobar-se’l ben seré i feliç, i el que va passar és que va ensopegar el seu germà tirat per terra sense sentits, i l’ampolla que vessava de pedres, abandonada en un racó. Emprenyada, la Quima ho va agafar tot d’una revolada i se’n va anar com una Fúria cap a cal Tomeu.
Va picar a la seva porta i quan el Tomeu va sortir a obrir, el que va veure va ser una dona escabellada i rabiosa, a la que no coneixia de res, que li llençava als peus un pilot de pedres i li cridava:
—Aquí teniu aquesta merda de pedres! Ja us les podeu confitar! Lladre! Estafador!
La Quima va seguir bramant i xisclant una bona estona, posant per testimoni Déu i els àngels de com el Tomeu l’havia enganyat i ensibornat, fins que a la fi es va cansar i va marxar. Per sort, els veïns coneixien prou bé al Tomeu i no van fer esment de res, van decidir que era una boja i prou; sinó, la reputació del pobre home hagués quedat ben malmesa.
El Tomeu va recollir tot el que hi havia per terra, pensarós, i ho va guardar. No sabia qui era aquella dona enfurismada però va reconèixer ampolla i pedres. No havia tornat a saber res de l’Andreu, així que no tenia ni idea de si el seu tractament havia reeixit o no. Sospirant, va decidir que la propera vegada que donés un consell, l’envoltaria de misteri i a més, cobraria per avançat.
Imatge extreta de:
Blog de Victor Montoya: El yatiri de Arturo Borda
Us sona d’alguna cosa: «Sí, em van recomanar molt aquest metge (o terapeuta, o advocat, o assessor) però,vols que et digui, no trobo que m’hagi anat tan bé»?
Voleu llegir un conte? Segur que sí.
L’Andreu era un bon home, no en dubteu. Però tenia un vici que se li menjava la vida: la beguda. Des que s’aixecava pel matí, començava la seva carrera cap a l’embriaguesa; un gotet de cassalla per esmorzar, un traguet de la bóta per posar força (o dos, o tres...), ara una mica de barreja, ara un glop d’aiguardent, ara estic trist, ara cansat, ara... ara... Tothora era un bon moment, i no hi havia aturador.
L’Andreu era fort, no li espantaven pas els reptes de la vida ni estalviava forces per treballar, però tot i així no aguantava en cap feina. Pocs amos tenien paciència pels seus continus esbarjos i escapades darrera d’un vas de vi, pel seu estat vacil•lant ja a la mitja jornada, per la seva poca cura personal. Mal pagat, mal considerat, s’anava deixant cada cop més a ell mateix, i de retruc era abandonat pels altres. Tot sol, vivint en un racó fastigós i mal endreçat, amb pocs diners i encara malgastats, veia com la seva vida s’ofegava en un mar d’alcohol. Un dia es va aixecar, i quan va veure el que l’envoltava, la nul•la companyia i la perspectiva de que ni tenia on anar ni ningú que en fes esment, va redreçar el cap i va decidir demanar ajuda.
Havia treballat un temps de peó caminer i per tant coneixia bé tota la contrada. Li havien parlat del Tomeu, un home que vivia a Prades Altes i que, deien, sense ser metge ni curandero, aconseguia ajudar tothom que li demanava consell i en alguns casos havia arribat a resultats miraculosos. Ni influències de planetes, ni tos de gos, ni malenconia, ni matrimonis mal avinguts, no se li resistia res. «Potser em podrà ajudar a mi, també, no perdo res per provar-ho». I l’Andreu va fer cap a aquell poble llunyà amb l’esperança de trobar solució al seu greu problema.
El Tomeu era un home gran però encara robust i ple de salut, amb els cabells ben blancs i uns ulls vius i lluents com dues pedres fogueres. La seva caseta no era gens semblant a una cabana de bruixa de conte, fumada i fastigosa, sinó que feia flaire d’herbes de salut i hi entraven la llum i l’aire del dia. Treballador del camp, ara els fills portaven les terres i ell es dedicava al seu petit hort i al que més li agradava, les relacions amb els veïns. Res no hi havia de fosc ni brut en el petit espai on rebia els que ell anomenava «els seus convidats».
L’Andreu va quedar una mica estranyat de les maneres del Tomeu. No li va agafar el pols ni li va palpar el ventre ni li va escoltar el respir. Va omplir dues tasses amb una tisana olorosa, deliciosament calenta, i van seure tots dos al voltant d’una taula coberta d'unes alegres estovalles brodades i amb un petit gerro curull de flors boscanes en un raconet. I quan el va tenir allà ben assentat i tranquil, el va fer parlar i parlar: d’ell mateix, de la seva infantesa, la família, els amics; del que li agradava i del que no, de les penes, de les llàgrimes, de la por. Escoltava amb simpatia, no interrompia, només guiava quan el pobre Andreu quedava ofuscat o aclaparat per alguna de les seves pròpies frases, i el tornava a posar en el camí. Quan l’Andreu va acabar de parlar i se’l va quedar mirar expectant, el Tomeu li va preguntar:
—Què en penseu de tot això?
—Jo? Té importància el que en pensi jo? —Va contestar incrèdul l’Andreu.
—I tant —digué el Tomeu—, qui si no la viu, la vostra vida? Ho diré d’una altra manera: què voleu? Per què m’heu vingut a visitar?
—Vull guarir-me.
—Guarir-vos de què? Esteu malalt, potser?
—Bé, el que vull és deixar de beure alcohol, vull dur una vida bona, sana, vull anar net, vull treballar...
—Esplèndid —digué el Tomeu—. La meitat de la feina ja està acabada, i us l'heu feta vos mateix. Anem ara per l’altra meitat.
El Tomeu es va aixecar i va anar calmosament cap a una lleixa plena dels més diversos estris. Va agafar una ampolla de vidre fosc i opac i un saquet d’arpillera i els va posar davant de l’Andreu.
—Aquí teniu tot el que us donaré perquè aconseguiu portar la vida que voleu. Només us cal això i un compromís.
—Què? —L’Andreu s’ho mirava tot sense entendre res.
—Mireu l’ampolla i les pedres que hi ha al saquet. Ara us heu de comprometre a fer el que us diré: cada dia podeu beure tot l’alcohol que hi hagi en aquesta ampolla, però només aquest, això és essencial.
—Vaja! Jo el que volia era deixar de beure...
—Escolteu-me un moment: el primer dia del vostre tractament, de bon matí, omplireu l’ampolla i durant tota la jornada us anireu bevent el que conté, i només això. Després, i cada dia sense faltar un, a l’ampolla buida hi tirareu una de les pedres del saquet, i després, omplireu l’ampolla i el que hi ha us ho beureu. I així cada dia fins que acabeu les pedres del saquet. Trobeu que serà difícil?
—És molt fàcil, tant, que no crec que serveixi per a res.
—Proveu-ho, què us costa? Potser preferiu alguna cosa horrible i dolorosa?
L’Andreu va defugir la pregunta i va dir:
—Quant em costarà?
—Vós mateix, l’ampolla és ben senzilla i no us en cobraré res; és vostra per sempre si la voleu. Si aconseguiu els vostres objectius podeu passar-vos per aquí i en parlem, del preu. Ara, les pedres me les hauríeu de tornar, que ja les tinc comptades i ben calculades, i em serviran per a un altre.
—Això vol dir que el miracle el faran les pedres? Són pedres remeieres?
El Tomeu li somrigué:
—No us vull enganyar, el mèrit no serà ni meu ni de les pedres. En fi, ja m’ho sabreu dir quan tornareu a explicar-me com us va tot. Vingueu sempre que vulgueu, i si de passada podeu portar un bon pa de llavors o uns bolets collits al bosc, me fareu content.
L’Andreu va seguir escrupolosament les instruccions del Tomeu. Cada dia posava una nova pedra a l’ampolla, cada dia l’omplia i cada dia es bevia tot el contingut i res més que el contingut. Suposo que no cal ser físic ni matemàtic per saber què va passar: que a més pedres menys alcohol. I així, de mica en mica, l’Andreu es va desavesar de beure i va recobrar la salut, i amb ella el goig de viure, i les forces. I va tornar a trobar feina, i va millorar en tot, i va tenir una nova casa, senzilla però neta i alegre. I va tornar a anar de festes majors i de balls de diumenge, i va conèixer nova gent, i fins i tot va començar a festejar.
I amb aquestes noves distraccions, l’ampolla i les pedres van quedar en un racó de la seva cuina, i no trobava el moment de tornar a cal Tomeu. «Demà, demà... i també li duré un bon cistell ple de... o si no, aquell balancí, que li farà el pes...». I així va arribar que un dia, un dels seus antics companys se’l va trobar i va quedar ben parat de veure el canvi que havia fet el noi. L’Andreu, bondadosament, el va convidar a casa i li va explicar fil per randa com havia anat tot, sense amagar-se de res, i lloant les pedres del Tomeu i la seva forma de guarir. Aquell home, el Pòlit, no estava pas alcoholitzat però li donava massa a la beguda, i la dona no li callava. Quan va veure el bon passar de l’Andreu i va sentir de les seves noves esperances, li va demanar si ell també podria aprofitar-se de la saviesa del Tomeu i les seves pedres remeieres.
—I tant, company! Aquí les teniu, només heu de seguir les instruccions. Cada dia, una pedra a l’ampolla, l’ompliu i la beveu. Veureu que en poc temps tot canviarà! Només us demano que en acabar aneu a veure en Tomeu i li torneu les pedres, que són seves. Jo ja passaré aviat a portar-li un regalet.
I en Pòlit es va emportar ampolla i pedres, i posava cada dia una pedra més a l’ampolla i el que quedava d’espai s’omplia d’alcohol i ell se’l bevia, i de mica en mica, com l’Andreu, en Pòlit va deixar de beure tant i ja només feia que un traguinyol de Pasqua a Rams i n’estava força content, de tot plegat. I la seva dona, la Quima, satisfeta dels bons resultats de les pedres remeieres, el va enviar amb ampolla i saquet a cal seu germà, el Toni, que bevia tant i era tan borratxo que la dona i tot l’havia abandonat, farta d’aguantar el mal viure que li donava. La Quima volia que el Toni també deixés el seu vici; ja portava anys lluitant amb son germà sense aconseguir res i va pensar que ara era el moment.
Però, o en Pòlit no es va acabar d’explicar bé, o el Toni no el va saber entendre, o no va voler. Ell tirava les pedres l’ampolla, sí, i per tant bevia cada cop menys... de l’ampolla; quan s’havia acabat el que hi havia, seguia amb la bóta, i quan s’acabava la bóta, anava a la taverna fins que el feien fora a puntades de peu. I ell vinga a posar pedres i a l’ampolla no hi cabia ni una gota i el Toni seguia tan embriac com sempre.
La Quima va anar al cap d’un temps a visitar-lo, esperant trobar-se’l ben seré i feliç, i el que va passar és que va ensopegar el seu germà tirat per terra sense sentits, i l’ampolla que vessava de pedres, abandonada en un racó. Emprenyada, la Quima ho va agafar tot d’una revolada i se’n va anar com una Fúria cap a cal Tomeu.
Va picar a la seva porta i quan el Tomeu va sortir a obrir, el que va veure va ser una dona escabellada i rabiosa, a la que no coneixia de res, que li llençava als peus un pilot de pedres i li cridava:
—Aquí teniu aquesta merda de pedres! Ja us les podeu confitar! Lladre! Estafador!
La Quima va seguir bramant i xisclant una bona estona, posant per testimoni Déu i els àngels de com el Tomeu l’havia enganyat i ensibornat, fins que a la fi es va cansar i va marxar. Per sort, els veïns coneixien prou bé al Tomeu i no van fer esment de res, van decidir que era una boja i prou; sinó, la reputació del pobre home hagués quedat ben malmesa.
El Tomeu va recollir tot el que hi havia per terra, pensarós, i ho va guardar. No sabia qui era aquella dona enfurismada però va reconèixer ampolla i pedres. No havia tornat a saber res de l’Andreu, així que no tenia ni idea de si el seu tractament havia reeixit o no. Sospirant, va decidir que la propera vegada que donés un consell, l’envoltaria de misteri i a més, cobraria per avançat.
 |
| Arturo Borda. El Yatiri (1919). |
Imatge extreta de:
Blog de Victor Montoya: El yatiri de Arturo Borda
diumenge, 10 d’octubre del 2010
Cuesta abajo (y 3)
(continuación)
Charo siguió trabajando con su eficiencia de siempre, reía con las compañeras y lucía sus originales modelitos. Pero cuando ella y yo salíamos de la oficina, se cogía de mi brazo, y había días en que el trayecto que hacíamos las dos juntas hasta el metro pasaba en total silencio. A veces yo iba a preguntar, pero las palabras se me quedaban atragantadas. Me decía a mi misma que no quería hacer daño, pero en realidad, lo que no quería era saber. Un día la chica me susurró al oído éstas únicas palabras: «Mi pobre hermano es un yonki, no sé qué hacer, ¡y le quiero tanto!». No nos dijimos nada más. Desde entonces, nuestras despedidas se alargaron y a menudo nos decíamos adiós con un abrazo. Más de una vez me quedó mojada la manga de la chaqueta, vaya usted a saber de qué.
Mientras transcurrían los meses los rumores se extendían por la oficina. Eran frases sueltas, ecos que no parecían venir de ningún sitio. Cuchicheos. Palabras que pasaban a través de Charo como si ella fuera transparente. O incorpórea.
—Mi hermano me ha dicho que le ha visto llevando un cochazo, ¿de dónde sacará el dinero?
(…)
—Oye, ayer en la disco estaba pavoneándose con una chavala de lo más arrastrado. ¡Y no veas cómo iban! ¡Menudas pintas!
(…)
—Parece mentira, un tío que no sabe hacer la o con un canuto, y los humos que gasta.
(…)
—Me dijo la vecina que el otro día fue la poli a su casa, preguntando por él. Los padres dijeron que no sabían nada hacía días. Se enteró toda la escalera.
(…)
—Esto tenía que acabar mal, ¿no crees? Ya verás como está en un lío gordo.
(…)
—¿Sabes que le encontré el otro día? Creo que ni me conoció. Parecía un cadáver andante.
(…)
—Le han detenido y está en Cuatro Caminos. Parece que trapicheaba pero en serio, con armas y todo. ¡Imagínate! Esos pobres padres…
(…)
—Me han dicho que está muy mal. En la enfermería de la cárcel ya no podían cuidarlo. Creo que está en…
(…)
—Sí, una enfermedad horrible. La llaman de las tres “haches”: homosexuales, heroinómanos y hemofílicos. Dicen que es como un castigo de Dios para la mala gente.
(…)
Aquel día que tan bien recuerdo empecé mi jornada una hora más tarde que los demás. Era una triste mañana de invierno, nublada y gris; entré en la oficina y sólo vi que caras largas. Charo no estaba. Una de las chicas me dio la noticia en voz baja:
—Ha telefoneado un familiar de Charo, en su casa están destrozados. No ha sido ni capaz de llamar ella misma, con lo cumplidora que es.
La miré a los ojos y sólo pude murmurar: «¿Rubén?». La muchacha asintió.
Mientras intentaba organizar mi trabajo, y ponía y quitaba los mismos papeles a derecha e izquierda una y otra vez, entró el jefe en mi pequeño cubículo. Llevaba un expediente en la mano y su eterno puro maloliente colgado de los labios:
—Esto tiene que salir hoy mismo, y… ¿se puede saber qué le pasa, que está con esa cara?
—Lo siento, señor López, estoy muy disgustada. Supongo que ya sabe lo que ha pasado.
—Espero que no estará así por la muerte de ese individuo. Lo que más temo es que alguien comente que había trabajado aquí. ¡Toda la reputación de la empresa por los suelos por culpa de un deshecho humano! ¡Qué asco! Esas tontas que tengo en la oficina pretendían que todos debíamos ir mañana al entierro. Ni loco voy yo a mezclarme con esa gentuza, ni voy a permitir que lo hagan ellas. Al que falte mañana al trabajo le descuento el día, faltaría más. En cuanto a esa hermanita que nos colocó, buena pieza debe de ser. Cuando se digne aparecer por aquí le doy el aviso y en quince días a la calle. Ya encontraremos la manera de no indemnizarla, con decir que no cumple... ¿Para qué si no tenemos un abogado propio? Y otra cosa, no quiero volver a verla a usted, que es una persona como Dios manda, relacionándose con esa tal Charo o como se llame. ¿Está entendido?
Por un momento, en un relámpago, me vi a mi misma recogiendo mis cosas y marchándome altivamente del despacho para siempre jamás. Por un momento, en un relámpago, cerré la desvencijada puerta del antro con tanta fuerza que saltó la pintura barata como una cascada de insípida caspa mineral. Por un momento, en un relámpago, vi sus ojos incrédulos y el sofocón que le atacaba ante mi sorprendente actitud. Pero sólo fue un momento, un relámpago. Lo que en realidad hice fue bajar la cabeza para esconder mis lágrimas, tragarme mi orgullo y volver a los papelotes. ¡Bonitos estaban los tiempos para gestos y desplantes! Quien ha de pasar la vida solo, sin otro apoyo que una nómina pagada con escasez, no puede permitirse tener dignidad. Se la vendió al firmar el contrato. Por lo menos sé que no le contesté; amontoné como pude unos cuantos documentos en mi cartera, murmuré educadamente que tenía una visita y salí.
En la calle, había empezado a caer una lluvia fina, fría. No tenía fuerzas para abrir el paraguas, y un agua de gusto salobre me empapaba la cara y llenaba mi boca como si fuera hiel. Rubén y Charo. Charo y Rubén. Me paré en un semáforo. Intenté apoyarme en algo y puse la mano en una farola helada; a través de mi palma solo capté gélida indiferencia. Ni siquiera un arbolito había en aquel maldito barrio, ni vi ningún chucho al que acariciar. A mi alrededor sólo se oían comentarios alegres, invitaciones a cafés y copas, los hombres se daban de puñadas y empujones amistosos con un alborozo que yo no podía entender de dónde venía. Pronto lo supe. En la otra acera había un quiosco de prensa. Decenas de ejemplares de un periódico deportivo de gran tirada empapelaban mi campo de visión, en el que se multiplicaba un titular en letras enormes:
DÍA DE JÚBILO PARA TODA LA CIUDAD. ¡NUESTRO EQUIPO, CLASIFICADO!
Sí, a mi alrededor, mientras mi mundo se iba oscureciendo lentamente, la ciudad reía.
FIN
Charo siguió trabajando con su eficiencia de siempre, reía con las compañeras y lucía sus originales modelitos. Pero cuando ella y yo salíamos de la oficina, se cogía de mi brazo, y había días en que el trayecto que hacíamos las dos juntas hasta el metro pasaba en total silencio. A veces yo iba a preguntar, pero las palabras se me quedaban atragantadas. Me decía a mi misma que no quería hacer daño, pero en realidad, lo que no quería era saber. Un día la chica me susurró al oído éstas únicas palabras: «Mi pobre hermano es un yonki, no sé qué hacer, ¡y le quiero tanto!». No nos dijimos nada más. Desde entonces, nuestras despedidas se alargaron y a menudo nos decíamos adiós con un abrazo. Más de una vez me quedó mojada la manga de la chaqueta, vaya usted a saber de qué.
Mientras transcurrían los meses los rumores se extendían por la oficina. Eran frases sueltas, ecos que no parecían venir de ningún sitio. Cuchicheos. Palabras que pasaban a través de Charo como si ella fuera transparente. O incorpórea.
—Mi hermano me ha dicho que le ha visto llevando un cochazo, ¿de dónde sacará el dinero?
(…)
—Oye, ayer en la disco estaba pavoneándose con una chavala de lo más arrastrado. ¡Y no veas cómo iban! ¡Menudas pintas!
(…)
—Parece mentira, un tío que no sabe hacer la o con un canuto, y los humos que gasta.
(…)
—Me dijo la vecina que el otro día fue la poli a su casa, preguntando por él. Los padres dijeron que no sabían nada hacía días. Se enteró toda la escalera.
(…)
—Esto tenía que acabar mal, ¿no crees? Ya verás como está en un lío gordo.
(…)
—¿Sabes que le encontré el otro día? Creo que ni me conoció. Parecía un cadáver andante.
(…)
—Le han detenido y está en Cuatro Caminos. Parece que trapicheaba pero en serio, con armas y todo. ¡Imagínate! Esos pobres padres…
(…)
—Me han dicho que está muy mal. En la enfermería de la cárcel ya no podían cuidarlo. Creo que está en…
(…)
—Sí, una enfermedad horrible. La llaman de las tres “haches”: homosexuales, heroinómanos y hemofílicos. Dicen que es como un castigo de Dios para la mala gente.
(…)
Aquel día que tan bien recuerdo empecé mi jornada una hora más tarde que los demás. Era una triste mañana de invierno, nublada y gris; entré en la oficina y sólo vi que caras largas. Charo no estaba. Una de las chicas me dio la noticia en voz baja:
—Ha telefoneado un familiar de Charo, en su casa están destrozados. No ha sido ni capaz de llamar ella misma, con lo cumplidora que es.
La miré a los ojos y sólo pude murmurar: «¿Rubén?». La muchacha asintió.
Mientras intentaba organizar mi trabajo, y ponía y quitaba los mismos papeles a derecha e izquierda una y otra vez, entró el jefe en mi pequeño cubículo. Llevaba un expediente en la mano y su eterno puro maloliente colgado de los labios:
—Esto tiene que salir hoy mismo, y… ¿se puede saber qué le pasa, que está con esa cara?
—Lo siento, señor López, estoy muy disgustada. Supongo que ya sabe lo que ha pasado.
—Espero que no estará así por la muerte de ese individuo. Lo que más temo es que alguien comente que había trabajado aquí. ¡Toda la reputación de la empresa por los suelos por culpa de un deshecho humano! ¡Qué asco! Esas tontas que tengo en la oficina pretendían que todos debíamos ir mañana al entierro. Ni loco voy yo a mezclarme con esa gentuza, ni voy a permitir que lo hagan ellas. Al que falte mañana al trabajo le descuento el día, faltaría más. En cuanto a esa hermanita que nos colocó, buena pieza debe de ser. Cuando se digne aparecer por aquí le doy el aviso y en quince días a la calle. Ya encontraremos la manera de no indemnizarla, con decir que no cumple... ¿Para qué si no tenemos un abogado propio? Y otra cosa, no quiero volver a verla a usted, que es una persona como Dios manda, relacionándose con esa tal Charo o como se llame. ¿Está entendido?
Por un momento, en un relámpago, me vi a mi misma recogiendo mis cosas y marchándome altivamente del despacho para siempre jamás. Por un momento, en un relámpago, cerré la desvencijada puerta del antro con tanta fuerza que saltó la pintura barata como una cascada de insípida caspa mineral. Por un momento, en un relámpago, vi sus ojos incrédulos y el sofocón que le atacaba ante mi sorprendente actitud. Pero sólo fue un momento, un relámpago. Lo que en realidad hice fue bajar la cabeza para esconder mis lágrimas, tragarme mi orgullo y volver a los papelotes. ¡Bonitos estaban los tiempos para gestos y desplantes! Quien ha de pasar la vida solo, sin otro apoyo que una nómina pagada con escasez, no puede permitirse tener dignidad. Se la vendió al firmar el contrato. Por lo menos sé que no le contesté; amontoné como pude unos cuantos documentos en mi cartera, murmuré educadamente que tenía una visita y salí.
En la calle, había empezado a caer una lluvia fina, fría. No tenía fuerzas para abrir el paraguas, y un agua de gusto salobre me empapaba la cara y llenaba mi boca como si fuera hiel. Rubén y Charo. Charo y Rubén. Me paré en un semáforo. Intenté apoyarme en algo y puse la mano en una farola helada; a través de mi palma solo capté gélida indiferencia. Ni siquiera un arbolito había en aquel maldito barrio, ni vi ningún chucho al que acariciar. A mi alrededor sólo se oían comentarios alegres, invitaciones a cafés y copas, los hombres se daban de puñadas y empujones amistosos con un alborozo que yo no podía entender de dónde venía. Pronto lo supe. En la otra acera había un quiosco de prensa. Decenas de ejemplares de un periódico deportivo de gran tirada empapelaban mi campo de visión, en el que se multiplicaba un titular en letras enormes:
DÍA DE JÚBILO PARA TODA LA CIUDAD. ¡NUESTRO EQUIPO, CLASIFICADO!
Sí, a mi alrededor, mientras mi mundo se iba oscureciendo lentamente, la ciudad reía.
FIN
 |
| Caravaggio. Medusa (c. 1597) |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)