No em toqueu els contes!

Kristin Abbot, La lectura domestica al drac

Ja sabeu que m’agraden molt els contes. M’han acompanyat des de sempre. La meva memòria no troba cap època de la meva vida en què jo no estigués voltada de contes. I quan dic això no parlo tant del “relat curt” (que també m’agrada molt) com del “relat de quelcom meravellós” adreçat específicament als nens. És a dir, el que coneixem, amb no gaire propietat, com a “conte de fades”. Dic amb no gaire propietat perquè en alguns d’aquests contes surten fades, però en d’altres, no, i n’hi ha molts en què no surt en absolut cap ésser ni esdeveniment màgic. Però acceptarem aquest terme perquè és el més popular.

Aquesta afició em va semblar, quan em vaig anar fent gran, com tocada d’infantilisme, i la vaig deixar una mica de banda; no confessava sinó a bons amics la tirada que hi tenia. I fou precisament un bon amic el que em va fer tornar a gaudir-ne. Em va parlar del significat dels contes, de com la tradició d’explicar contes ve de l’alba de la humanitat, des que algú va poder imaginar quelcom que no era una experiència directa de feia cinc minuts, i a més va ser capaç d’explicar-ho a un altre, per divertir-lo, alliçonar-lo o espantar-lo. Em va explicar com en algunes cultures els contes formaven part fins i tot de sistemes terapèutics: els malalts “de l’ànima” rebien com a tractament un conte en el que havien de meditar. Finalment, em va adreçar a un llibre que guardo en lloc prominent a la meva modestíssima biblioteca: Psicoanálisis de los cuentos de hadas (The Uses of Enchantment. The meaning and importance of fairy tales, Bruno Bettelheim, 1976). La meva edició és de 1977, Crítica-Grijalbo Mondadori, col•lecció Drakontos.

No parlaré aquí d’aquest conegut psicòleg i escriptor, ja que es tracta d’un personatge molt controvertit i jo no tinc ni formació ni coneixements per fer-ho. Però si vaig recuperar el gust i l’amor pels contes, si he estat capaç d’explicar-los i de fer gaudir (espero) a algú altre amb ells, ho he d’agrair al senyor Bettelheim, que em va ensenyar que res del que s’explica a un nen és baladí, i com és d’important que meditem bé de què deixem que s’ompli el seu tendre cervell. També vaig aprendre a respectar els gustos dels infants i la seva evolució personal. Només que per tot això, ja puc estar ben satisfeta d’haver llegit el seu llibre.

M’he assabentat darrerament de que s’ha engegat una nova campanya (quantes van ja?) contra aquests tipus de contes, o si més no, contra uns quants. Aquest cop toca de que transmeten conceptes masclistes i que la dona hi té un paper passiu. Com a dona i com a amant dels contes tradicionals de tot el món, de veritat que no ho sé veure.

Tot això no és nou, ni de bon tros, però ara ja no és tracta d’un grup d’opinió, (cosa que després de tot tampoc és tan terrible, d’opinions n’hi ha per a tots els gustos) sinó que sembla que s’hi està ficant l’administració pública. I aquest ja és un tema molt més delicat, perquè tot allò que toca a la part governamental tard o d’hora s’acaba fent obligatori. Ja em veig a venir que els contes que s’expliquin en una aula de pàrvuls dependran més de les ordenances que del gust del professor o el dels nens. I això fa por, recorda coses que semblaven superades. I dic un aula perquè dono per suposat que no es ficaran amb el que expliquem als nostres nens en privat.

Ja fa un temps volien prohibir en una escola anglesa el conte dels tres porquets. No sé com haurà acabat la cosa. A veure, el conte podrà agradar o no, però el que deixa parat és que el problema no era pas el seu argument, sinó el fet de que els protagonistes eren uns porcs. No uns porcs de bruts, sinó els animals. Tenia a veure amb els alumnes de família musulmana. Així doncs, ja podem llençar al foc els contes de la vaca Connie no fos cas que s’empipessin els hindús, els de l’abella Maia perquè tot són insectes (ecs!), els contes tradicionals esquimals perquè la gent que hi surt caça óssos polars i foques, el de la caseta de xocolata perquè els diabètics es poden sentir discriminats, el de Rapunzel perquè a veure si s’ofendran els calbs... i així fins a l’infinit.

Què tal si fem una repassada a uns quants contes dels més coneguts, a veure com va això de les dones passives? A Hansel i Gretel, Hansel té la idea de fer un caminet amb pedretes i amb molletes de pa, però desprès es passa la resta del conte tancat en una gàbia i ha de ser la petita Gretel la que li tregui les castanyes del foc. A La Cendrosa, el pare fa un trist paper. A Les set cabretes i el llop, la mare cabra (una femella!) deixa el llop ben malament. A El Jan eixerit, el Jan és tan ase que si no fos per la mare i la promesa, no sé que se n’hagués fet. Continuem? Que cadascú posi els que més li agradin.

Que són contes europeus? Molt bé, anem a les “Mil i una nits” i veurem la intel•ligència de Scherazade, que arriba a fer canviar d'opinió a tot un senyor soldà que odiava les dones. O l’astúcia de la dona d’aquell geni que la tenia encadenada perquè no el pogués trair i ella se les enginyava per posar-li les banyes amb qualsevol. Anem als contes xinesos, als japonesos, als africans, als dels indis americans... Hi ha protagonistes de tota mena, homes i dones, joves i vells, nens i monstres, llestos i totxos...

En els contes, tothom és igual o ho pot arribar a ser: el sastre parla amb el rei, la pastora es casa amb el príncep, el gat es posa unes botes i fa ric el seu amo. Hi ha contes en què el protagonista és un noi, i d’altres en què el noi salva a la noia, i n’hi ha que són a l’inrevés, i trobarem milers d’altres arguments, en diferents versions. Als contes hi ha de tot. Fins i tot assassins en sèrie com en Barbablava. Uns ens agradaran, altres no tant, altres, gens. L’edat del nen i els seus gustos són els que han de guiar la tria del que li explicarem. Una nena no pot gaudir del conte d’Al•ladí perquè el protagonista és un noi i la princesa té poc paper, o cap? Un nen no pot escoltar les aventures de la germaneta dels set corbs?

De veritat creuen que són aquests relats els que guiaran els nens cap el masclisme i l’agressió i a les nenes cap a la passivitat i la submissió? I quina serà l'estratègia? Censurar-los tots, o només els que donin una visió "incorrecta" de la dona i deixar tranquils els que facin fer mal paper als homes? Ai, que em temo la resposta.

Corre per casa un petit llibre, Contes per a nens i nenes políticament correctes (Politically Correct Bedtime Stories, James Finn Garner, 1995 – traducció al català de Quim Monzó i Maria Roura, Quaderns Crema 1996). En aquesta petita perla l’autor agafa uns quants contes de sempre i els “posa a punt” per a les noves sensibilitats. La Caputxeta Vermella, per exemple, porta al seu cistell fruita fresca i aigua mineral, l’àvia no està malalta sinó que és perfectament capaç de tenir cura d’ella mateixa, el llop és només un marginat social a qui la seva condició ha alliberat de l’obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental...A “Els tres porquets” (vaja!) ja s’especifica que el llop que hi surt és simbòlic i que no s’ha maltractat cap animal. Hi ha una protagonista que acaba obrint una clínica de planificació familiar on ensenya a altres persones femenines a no deixar-se esclavitzar pels seus sistemes reproductius. Els nans de la Blancaneu han deixat la mineria i vetllen per la integritat del planeta.(...) Per arribar a final de mes organitzen trobades espirituals per a persones masculines de ciutat que necessiten retrobar-se amb les seves primitives identitats virils, etc. etc. Volent quedar bé amb tothom, tot plegat és tan feixuc i tan ridícul (que és ni més ni menys que la intenció de l’autor) que, posats a contes, tornarem ràpidament amb els que ja coneixem de tota la vida.

A qui no s’avergonyeixi de trobar plaer amb els contes, però li vingui de gust quelcom més modern, li recomano Narradores de la noche (Erzhäler der Nacht, Rafik Schami, 1989). El meu és d’Ediciones Siruela, Colección Las Tres Edades. Això és explicar contes de fades amb sensibilitat actual. Llegiu-lo, i a somniar!

I als que pensin que la dignitat de la dona s’aconsegueix anant pel món amb imposicions com aquestes, sisplau, els prego, que no em toquin els contes.

P.D.

Una persona que ha llegit el post m'ha fet recordar quelcom que va passar amb uns personatges d'una sèrie infantil anglesa adreçada als més menuts, els teletubbies. Eren quatre ninots de diferents colors, molt alegres, que tot el dia es feien moixaines al crit de "una abraçada"! Es veu que tanta tendresa va molestar una autoritat religiosa nord-americana, que va demanar la seva prohibició perquè "incitaven a l'homosexualitat i a l'assatjament sexual". A més, un dels ninots, un tal Pinky Winky, que era masculí, cometia el greu pecat de portar bossa. El de sempre, us agradaran o no, però tot plegat fa pensar en allò que va dir un savi: "contra l'estupidesa fins i tot els déus lluiten en va"

Esquitx de Finlàndia

Era el primer cop que viatjava tan lluny i completament sola. Tres avions, cinc enlairaments i els seus aterratges, passaports i visats (l’espai Schengen era encara un projecte). Recordo divertida la cua que vaig haver de fer en un important aeroport internacional del centre d’Europa on, degut a la modèstia de la meva ciutat de destí, vaig ser enviada a la filera de facturació d’equipatges més heterogènia que havia vist mai. Els taulells per als aeroports considerats de primera i segona categoria quedaven a una altra terminal. En aquell petit espai reservat per a nosaltres, els viatgers cap al petit món, recordo haver vist una família que vaig suposar polígama, a la vista d'un sol senyor de cap cobert amb el tocat àrab i l’igaal que comandava un parell de noies joves amb vel negre carregades de quitxalla. Hi havia saris taronges i verd maragda que m’enlluernaven, un grup d’estudiants senegalesos, i el que per als meus ulls era el més exòtic de tot: just davant meu esperant el seu torn, dos nois jueus ortodoxes de barret rodó, amb els rínxols caient fins a les espatlles, levita negra i mitges blanques. Tots dos eren més baixos que jo, que em sentia com una mosca en mig de la llet. Amb prou feines podia contenir el meu entusiasme davant de tantes novetats.


He arribat. Ara em trobo a una ciutat de certa importància a la costa nord-oriental del golf de Bòtnia. Una amiga de la família ens ha convidat, a una parenta meva i a mi, a passar un cap de setmana a la caseta que ells mateixos s’han construït com a segona residència, en una illa diminuta en mig del mar. Jo al•lucino, però es veu que per aquestes terres això és la cosa més normal del món, es nota que la densitat demogràfica és baixa. L’amiga és xerraire i jo segueixo amb prou feines el seu discurs, ajudada pels meus rudimentaris coneixements de la seva llengua, ara ja oblidats, i les traduccions simultànies de la meva parenta. Anem al petit port i allà ens espera el marit de l’amiga en una llanxa fora borda que aquí és quasi tan comú com el cotxe, i que ens durà a l’illa. L’home és callat i sorrut, poc més alt que jo però corpulent, fort. Amb prou feines ens saluda i després condueix la llanxa en total silenci. Jo penso que potser no li fa gràcia que aquest parell de forasteres li esguerrin el cap de setmana i m’encongeixo una mica, no m’agrada molestar. Al cap d’una estona dirigeix la barca cap a un moll bastant gran. “És aquí?” “No, i ara”, s’estranya la meva parenta, l’amiga també fa cara de sorpresa. L’home lliga la llanxa, salta al moll i desapareix. Quan torna, porta tres gelats, un per a cada una, que ens ofereix amb el que després sabré que és un somriure i que aquí a casa nostra, a la vora de la Mediterrània, no passaria ni per rictus. “És que està content de que vingueu” ha dit la dona, “li encanta tenir convidats”. Jo ja obro un pam de boca. És possible ser tan inexpressiu?

L’illa és una meravella, un tros de bosc d’avet i sòl de tundra en mig d’un mar de postal. A la caseta, diminuta, tota de fusta, no li falta de res. I com a reina de tot el conjunt, la sauna. Sóc convidada a aquest ritual quasi sagrat, aquest cop només amb les dones ja que es fa totalment nus i el marit no vol molestar-me, farà la sauna tot sol en contra del seu costum en deferència a la meva condició d’estrangera.

Aquesta és una de les experiències que crec que ningú s’hauria de perdre: el cubícul a altíssima temperatura, avui més moderada perquè jo no em maregi: és el meu primer cop! Les pedres calentes que, ben remullades amb aigua de pluja, deixen anar un vapor espès. Em posen al lloc dels nens, el més fred, i em fan assentar amb el cap entre els genolls. Després, de mica en mica, vaig aixecant el cap i l’esquena. Si noto molèsties, em torno a ajupir. Quan consideren que ja n'hi ha prou per avui sortim tal qual anem, (o sigui, sense ni un fil de roba) i ens banyem al mar; són cap a les deu del vespre però en aquesta latitud i època de l’any hi ha una claror crepuscular que mai es resol en nit. L’aigua freda està deliciosa després de la calorada, xipollegem com criatures, nedem i riem. No hi ha perill que ningú ens vegi, en tota l’illa només estem nosaltres, com Robinsons del nord. Després ens rentem, també amb aigua de pluja, curosament recollida en un cossi de fusta polida. Tots els estris que estem fent servir són tradicionals, fets a mà per membres de la família de generacions anteriors.

Ens posem un barnús i anem a la veranda, des d’on veiem una magnífica vista del bosc a una banda i de l’arxipèlag cobert d’arbres a l’altra, amb el somort sol de mitjanit reflectint-se en l’aigua quieta d’aquest mar tancat. Prenem una cervesa local, boníssima, que acompanya una especialitat de porc a la brasa de foc de fusta que trobo exquisida. El marit, que és qui ha cuinat, s’asseu amb nosaltres un cop acabada la seva sauna; les dones canviem impressions, ell somieja amb els ulls a l’horitzó, satisfet amb l’enrenou, espero. Em trobo relaxada con mai, però d’una manera molt agradable, sense cap mena d’enturpiment. Un cop acabi aquesta fantàstica vetllada anirem a dormir en un llit petitet (que no eren tan alts, aquests escandinaus?), en mig del silenci d’aquest lloc incomparable, en la pau de les altes latituds, bressolada per la remor del vent que, romànticament, vull creure que ve directament de l’oceà glacial, que es troba una mica (sols una mica) més al nord.

Signes

No sé vosaltres, però jo fa un temps que trobo que passen coses estranyes. Per començar, un dia, fa ja unes tres setmanes, va resultar que la durada de les hores de claror i de les de foscor va ser la mateixa. Que com ho sé? Doncs perquè ho van dir per la tele, i si ho diuen per la tele segur que és veritat. I no només això, es veu que a partir d’aleshores el dia s’allarga més i més, i la nit s’escurça en la mateixa proporció. I això sí que us ho puc assegurar perquè ho tinc ben observat.

Cada tarda a les cinc en punt comença la meva sèrie preferida, “Dos que s’ofeguen en un got d’aigua”, que es tan i tan emocionant. Doncs fa un mes jo veia la pantalla, fosqueta, tan a gust, i patia com una boja amb les dolenteries de l’Armando Julián, que volia casar-se amb la Silvia Leonora tan sí com no, però com que ella està enamorada del Ramiro Feliciano, no us podeu imaginar què malament que ho arriba a passar. I ara resulta que de mica en mica ha anat apareixent un raig de sol per sobre l’edifici del davant, i cada cop dura més, i ara ja no em deixa veure la sèrie si no tanco els porticons. Renoi de sol!

Una altra cosa misteriosa s’esdevé al meu balcó. El meu marit, el Quimet, té allà un bé de Déu de torretes i s’hi entreté prou remenant terra i fent anar la regadora, tot i que no sé perquè, no sembla gens interessant. És tan aficionat que a cada test enganxa una targeteta de cartolina amb els noms de les plantes i unes paraules en llatí que no sé d’on les ha tret. Doncs bé, fa uns dies que no para de fer-m’hi sortir per ensenyar-me els testos: que si mira els geranis (Pelargonium x hortorum) com estan de poncelletes, que si mira el cactus (Neobuxbaumia polylopha) que té una corona de flors que sembla una núvia, que si les llavors de llampedro (Mirabilis jalapa) que vaig portar de cal Magí han brotat i ja treuen el nasiró, que si l’esparreguera (Asparagus officinales L.) està tan ufanosa... Coi, ja m’he perdut una pila de drames del programa aquell tan bo que totes les cunyades, sogres i joves es diuen el nom del porc. I avui, per fer-me admirar un roser minúscul amb unes roses blanques que semblen confits, de tan petites, i que es diuen de pitiminí o alguna cosa semblant, m’ha fet perdre el final del concurs d’aspirants a models. Però què hi farem, als homes se’ls han de seguir les manies.

Ara fa uns dies em va despertar un soroll ben misteriós: una mena de cant o de xiulet recargolat, molt potent i que semblava venir de lluny. Des d’aleshores el sentim cada matinada. El meu marit, tot emocionat, m’ha dit que és el cant d’una merla, i me n’ha fet la descripció amb gran entusiasme, fins i tot ha buscat una foto a internet i me l'ha ensenyada. El seu nom científic és Turdus merula, els mascles són totalment negres amb el bec ataronjat i les femelles marronoses. Diu que el cant de la merla és el més melodiós de tots els que es poden sentir, fins i tot superior al del rossinyol. Home, més xivarri que el canari de la veïna sí que fa. Hauríeu de veure el Quimet, a les sis de la matinada, de peu al costat dels finestrals, amb els ulls tancats, escoltant aquelles cantarelles! El que és jo, em poso uns taps a les orelles que em van la mar de bé.

El Quimet fa dies que cada matí estira el coll per la finestra i mira el cel. Jo pensava que vigilava el pas dels avions, o que els coloms no fessin de les seves a la façana, però ahir em va dir, amb veu de pena, que els falciots encara no havien arribat, però que devien d’estar al caure. Qui són aquests? – li vaig dir – una nova tribu urbana? El meu marit em va dir que no, que són uns ocells que van a passar l’hivern a l’Àfrica i que després tornen. Diu que els seus xiscles se senten cada matí i cada tarda i que fan molta companyia. Això d’ocells que van i venen de l’Àfrica em sonava. Que no eren les orenetes les que ho feien? Sí, m’ha dit el Quimet, però les orenetes i els falciots són ben diferents. L’oreneta (Hirundo rustica) és un ocell fosc de dors i blanc de panxa i té la cua molt forcada. Viu al camp, i fa uns nius de fang ben característics, en forma de tassa. El falciot (Apus apus), en canvi, viu a ciutat i nia en forats, és més gran que l’oreneta, tot fosc i amb la cua no tan llarga. Però tots dos s’assemblen en tipus de vol, costums i alimentació a base d'insectes, per això sovint es confonen. En quines coses es distreu el meu Quimet! Sembla que, orenetes o falciots, ja haurien d’haver arribat, però aquest any s’endarrereixen, potser perquè amb aquest temps fresquet encara no han arribat els mosquits. Que no hi han mosquits? Doncs millor, no? Ves quin problema! No pateixis, que ja ens atiparem de mosquits! Però ell dali a mirar el cel i a sospirar.

Hi ha arbres que treuen pertot un borrissol que els fa semblar tapats per una boira verda. D’altres deixen anar un flocs groguencs que posen els carrers fets una llàstima. El Quimet s’hi extasia, amb aquestes coses. No t’extasiïs tant - li vaig dir l’altre dia-, que després tot són esternuts. Que no saps que tot això dóna al•lèrgia?

Ni cas. I tot plegat es veu que són signes d’alguna cosa que està passant. I el Quimet diu que passa cada any i que sembla mentida que no me'n recordi, però no hi caic.

He posat la tele a veure si fan alguna cosa interessant (un programa d’aquells que fan caure algú en un forat, o l’enganyen amb qualsevol bajanada, el posen en ridícul i te’n pots riure, per exemple), i un anunci m’ha obert els ulls: és clar, és hora de deixar-se caure per aquell lloc que li diuen el tall britànic, i comprar-se els nous modelets de la temporada! Com ne diuen, per cert, d'aquesta època? Ah, sí, la primavera!

Anònims

No diré aquí els seus noms. Els podem anomenar Antoni, Belén i Carles, però qui siguin ni com se diguin no té cap importància.

L’Antoni i la Belén es van conèixer en un hospital. Tots dos estaven afectats per la mateixa malaltia crònica i necessitaven tractament constant. En mig de tot aquell dolor, es van enamorar i es van casar. No podien portar una vida com la dels altres, tot era difícil, però eren feliços, molt feliços. Al cap d’un temps la Belén va poder beneficiar-se d’un trasplantament. L’operació va ser exitosa i la Belén de mica en mica va fer una vida més normal, fins i tot va trobar una feina. Els avenços de la medecina també van afavorir el cas de l’Antoni, i tot i que ell continuava necessitant un tractament rigorós, la seva esperança de vida i el seu estat de salut van millorar moltíssim.

Aviat van començar a mirar cap el futur; aquell futur que fins aleshores semblava quedar aturat ben a prop, ara deixava quelcom més de marge. El temps havia deixat de ser un enemic implacable i els donava una treva. Va ser aleshores quan es van plantejar tenir un fill.

Però no un fill biològic, això ho tenien clar. Adoptarien un nen o una nena a qui ningú volgués. Ells, els desheretats de la vida, acollirien un altre persona que se’ls assemblés.

Van aconseguir superar les proves esgotadores que la nostra societat fa passar als aspirants a pares adoptius. Si els fessin les mateixes als que volen ser pares per la via natural, m’agradaria veure quants ho aconseguirien. Amb això no vull dir que els pares adoptius siguin millor pares que els altres, ni de bon tros. Hi ha de tot, com passa en totes les coses en aquest món. Però almenys la persona que se sotmet a aquest procés s’ha de preguntar i s’ha de contestar a moltes qüestions importantíssimes que molta gent troba irrellevants i que potser mai no s’arribarà a plantejar. I el coneixement d’un mateix és imprescindible per afrontar una bona criança.

L’Antoni i la Belén eren, doncs, aptes per ser pares segons l'opinió dels funcionaris d’un departament governamental. Però que els donessin un fill o una filla, això ja eren figues d’un altre paner. En la nostra societat llastrada per lleis rígides, el fet que els centres d’acollida vessin de criatures abandonades i maltractades no vol pas dir que tots aquests nens i nenes siguin adoptables. Els drets dels pares biològics són inalienables, i aconseguir l’adopció plena, fins i tot de criatures que fa una eternitat que han estat deixades de banda pels seus progenitors, és un procés legal que dura anys i anys. Tret, és clar, que els mateixos pares hagin renunciat al fill per escrit, però això és raríssim.

Les llistes d’espera eren interminables, i l’Antoni i la Belén ja no eren massa joves. Si s’havien d’esperar gaire se’ls passaria el moment, i tampoc no volien tenir una excessiva diferència d’edat amb el seu fill. No deixaven de ser persones condicionades pel seu estat de salut. Amb aquesta idea, van informar a l’administració que acollirien una criatura encara que estigués afectada de minusvalia física o psíquica. Es veien amb cor de suportar el que fos, després de tot, estaven acostumats a lluitar.

Van anar insistint i finalment van rebre la gran notícia. Si el volien, els podien assignar un nen que acabava d’entrar a la tutela de l’administració. L’havien trobat en un estat d’abandó tan gran que aquest cop la justícia havia actuat d’ofici i la criatura ja podia ser donada en adopció. Ara bé, havien de tenir en compte que, quan va entrar al centre d’acollida, havia estat diagnosticat com autista. Per aquesta raó els hi oferien a ells, ja que seria quasi impossible que una altra parella se’n volgués fer càrrec. L’Antoni i la Belén van acceptar i es van desplaçar centenars de quilòmetres per anar a conèixer el nen i començar a preparar-lo per emportar-se’l a casa.

Quan van arribar al lloc d’acollida, un centre de monges, ja els van advertir que, tot i el que deien els papers oficials, elles dubtaven molt que el nen fos autista. En els dos mesos que portava allà aquella criatura havia canviat moltíssim. Quan havia ingressat no parlava, ni caminava, ni semblava sentir ni entendre res, ni tan sols controlava els esfínters. Ara, en Carles, nom que se li havia posat quan va ser tutelat, perquè ni nom tenia, caminava, controlava esfínters i es relacionava gustosament i alegrement amb els altres nens i amb elles, tot i que patia un retard mental considerable. Li calculaven uns vuit anys d’edat (no ho sabien del cert) però tenia la grandària i el comportament d’un nen molt més petit.

L’Antoni i la Belén es van emportar el Carles a casa, i el que tots tres van viure va ser com un miracle, un miracle d’amor. El Carles va florir com una rosella. Quan jo els vaig conèixer no li vaig veure res d’estrany. Era un nen alegre i tendre, simpàtic, que jugava i reia amb els altres nens sense cap problema. Només al cap d’un temps vaig saber que tenia més edat de la que aparentava: jo li havia calculat, per comportament i aspecte físic, uns vuit o nou anys. En realitat, en tenia entre dotze i tretze. Per a l’Antoni i la Belén això no era rellevant. Estaven orgullossíssims dels progressos del seu fill, el pretès autista, i no patien pel seu futur; ho tenien tot ben lligat i la família de tots dos adorava el nen. A més, ells estaven ben segurs de què el Carles no patia cap malaltia, sinó que era una víctima de la falta absoluta d’amor i del maltractament i l’abandó més espantosos. Confiaven en que el tipus de vida que portava i l’ambient familiar, a part de l’educació especial que se li donava, finalment farien del Carles una persona plenament capaç de valdre’s per ella mateixa.

Ja fa molts anys que els nostres camins es van separar. Espero que tot els vagi bé i que les seves esperances s’hagin acomplert. Ells viuen en el meu cor com tants d’altres herois anònims, dels quals la Història no en sap res, uns herois que no deixaran cap traça en aquest món ple de desfici i àvid de sensacions fortes. Però l’existència de l’Antoni i la Belén va ser una benedicció per al Carles, i amb això n’hi ha ben bé prou.

Era autista el Carles, o ho havia estat algun cop? Els seus pares creien que no, igual que les monges, i el més probable és que tinguessin raó. El Carles era només un nen bandejat, arraconat, al que l’amor veritable va treure del pou i va fer tornar a la vida.

Monocromia (malson en vigília)

A Pandora, la companya bloguera, reina dels sons i els malsons de la nit.

L’habitació és blanca. Blanca i quadrada, hexaèdrica, un cub. Sostre blanc, parets blanques. Terra jaspiat en què domina el blanc. Entro. A la meva esquerra, en la blanca paret destaca un penja-robes blanc amb detalls cromats. Després un armari blanc amb calaixos blancs de tiradors també cromats. A la paret del fons, una calaixera blanca i cromada i a sobre un mirall immens, que multiplica por dos el blanc que ho omple tot. Al centre, un sofà d’una sola plaça, articulat, entapissat en un blanc apagat. Al davant, un focus; a una banda, un moble indefinit, blanc. M’he estirat i algú ha premut un comandament. El seient es mou, gira, s’abaixa, s’inclina, es converteix en llit, en llitera. Ara veig el sostre blanc des del qual un fluorescent expel•leix llum blanca amb un toc molt lleu i impersonal de blau. De moment, el focus calla, però no en dubto, la seva llum és blanca. Em sento tancat dintre d’un dau, part d’un joc d’atzar incomprensible.

No hi ha res en què pugui descansar la mirada, només blanc inclement, blanc gelat, despietat, blanc d’anunci, blanc nuclear, com la bata blanca abandonada al penja-robes. El fred del blanc s’escola fins al moll dels meus ossos blancs. Perquè tot ha de ser blanc. Per això sóc aquí. Perquè aquest/aquesta home/dona de blanc converteixi el meu somriure càlid però imperfecte en un altre de més correcte, estereotipat, radiant, artificial, inhumà, enlluernador. Blanc.

Sí, vaig anar al dentista. I no m’agrada. Es nota?

Mare clausum, mare liberum

Ja s’ha acabat. És una llàstima, però així gira la roda del temps i així hem d’acceptar-ho. Ha arribat a la seva fi el mare clausum i fins el proper novembre no tornarà.

L’expressió original prové del llatí, i significa “mar tancat”. En l’època ja reculada de l’imperi romà, quan el Mediterrani era el Mare Nostrum, s’anomenava així la situació marítima que s’esdevenia del novembre al març, un temps en què la navegació d’altura era impossible, o almenys molt perillosa. Les grans línies comercials i de passatgers quedaven aturades i només es practicava el cabotatge, és a dir, la navegació a la vista de la costa, de port a port. Això significava en general, especialment per als ports de ciutats petites, una època més calmada, sense tant de moviment, sense la pressió i les urgències de la càrrega i la descàrrega. Una època en què només s’hi aturaven vaixells de poc calat i per tant de no gaire importància. Un temps de descans en què el mar deixava de ser un camí per convertir-se en un horitzó. Amb l’arribada de la primavera, el mar es tornava a obrir (mare liberum) i amb ell, el soroll, el tràfec incessant de mercaderies, persones i notícies, el brogit i la feina tornaven a les poblacions de la costa. Era com si despertessin d’un somni, d’una letargia necessària per al seu bon funcionament, com el d’un organisme que reposa unes hores per després prosseguir la seva activitat quotidiana.

Posteriorment aquestes dues expressions van passar a ser de tipus jurídic i tenien a veure amb la permissió o prohibició de la navegació per certs mars per a determinades banderes o nacionalitats. Però aquesta accepció tardana no es ni de bon tros tan evocadora com el terme original.

Perquè la navegació ha canviat molt, en dos mil anys, però a peu de platja encara el ritme natural de les estacions marca l’activitat que hi tindrà lloc. Aproximadament del novembre al març, la costa és ben diferent de la que podem veure de l’abril a l’octubre. Aneu-hi un solejat dia de juliol o un plujós matí de gener, i digueu-me si veureu el mateix.

Suposo que sonarà estrany però no soc amant de la platja estiuenca. M’agobia aquella barreja de sorra bullint, aigua oliosa, sol implacable, tovalloles enganxifoses, crits i corredisses. És divertida per als infants, i no m’importa acompanyar-los de quan en quan i compartir amb ells els jocs i les diversions propis del mar i la calor, però el mare liberum no és ni de bon tros el millor moment que es viu al sorral.

Si vull de veritat sentir-me a gust a la platja hi he d’anar a l’hivern. En el silenci i el fred el mare clausum ens mostra la seva cara més reposada. Amb prou feines trenca la monotonia el crit de les gavines. El so rítmic de les onades guia el compàs de la nostra respiració, la ment es calma i la mirada es perd. La imaginació pot volar molt enrere. Heu pensat que potser el mar és la part del nostre planeta que ha canviat menys d’aspecte des que en el món va aparèixer la vida? La vegetació, la fauna, les planes i les muntanyes han patit extincions i cataclismes, aparicions de noves espècies, aixecaments i enfonsaments. Però la superfície visible de l’oceà continua igual a ella mateixa. Les onades han estat empeses pel vent des del seu naixement, fa milions d’anys, i ho seguiran sent fins l’escalfament final i la vaporització de totes les aigües prèvia a la mort del nostre Sol.

Quan contemplem el mar a l’hivern veiem el moviment perpetu d’un organisme, connectem amb el glatir del cor del nostre planeta viu. Estem mirant els corrents de les seves venes i artèries, igual que el van veure o percebre els trilobites o els ictiosaures, igual que el veuran aquells que ens seguiran quan el procés de mort de la nostra estrella porti els canvis que acabaran amb la nostra espècie i totes les que ens acompanyen en aquest moment de la vida de la Terra.

Però el mare clausum s’ha acabat. Han arribat a la costa els colors i els sorolls de la primavera i l’estiu. No queda lloc per a les evocacions, només per a les insolacions, les cremades, els para-sols i les multituds eixordadores.

Hora de tancar, tornarem al novembre.

Des del balcó

Una persona que sabia com m’agraden els contes em va proposar presentar-me a una mena de mostra de relats curts. El que passa és que havien de ser contes de fades, i jo no n’havia explicat mai, no en sé. “És igual, em van dir, escriu alguna cosa que hi surti una fada i ja està”. El que em vaig empescar va ser això, i com ja us podeu imaginar, no va tenir cap èxit. Però a mi no em desagrada com va quedar. Suposo que la idea de l’aranyeta me la va donar una pel•lícula de fa molts anys en què sortien un porquet i una aranya. Per això està la seva foto com si fossin els protagonistes, però al conte no hi surt cap porquet. I si hi ha o no una aranya, jo no ho tinc pas gaire clar.

Tinc un balconet, petitó, petitó. Tot el que s’hi veu, d’allà estant, són blocs de ciment foradats per centenars de finestres, amuntegats sense ordre ni concert. Com si un gegant que jugués als daus s’hagués atipat de perdre i els hagués llençat tots allà, amb mala bava i ganes que es trenquessin.

Però si estiro el coll una mica puc veure lluny, a l’horitzó, una taca verda. És un petit pujol tot cobert d’arbres que, perdut en mig d’aquesta gran ciutat, sembla un pagès que s’ha equivocat d’adreça. El meu balconet està orientat a l’oest, i quan cau la tarda el pujol passa del verd al negre i es retalla contra un cel rosat intens, gris, blau clar o roig porpra, depenent del temps i de l’estació. Alguns cops només puc distingir una taca blanca esborradissa i aleshores sé que el petit bosquet dorm sota la boira.

Al començament de viure en aquest pis sortia contínuament a mirar la muntanya. Criada en un soterrani on tot el dia s’havia de tenir el llum encès, això de veure boscos des de casa meva era tot un luxe. Per això de seguida li vaig agafar estimació, era un pessic de vida serena enmig del trànsit i les aglomeracions. M’agradava imaginar que allà, d’amagat dels ulls de la gent corrent, hi havia un bosc de conte, un lloc màgic on els ocells, els esquirols i les papallones vivien feliços i on passaven coses meravelloses. Si tancava els ulls em veia a mi mateixa caminant per senderols coberts de fulles, de camí a fonts amagades i misterioses. Perfums delicats omplien l'aire i el silenci només era trencat per una xiuladissa o per la remor del vent.

Quan els meus fills eren petits, a l’estiu, sortíem tots al balcó i ens divertíem bufant bombolles de sabó en una canya de refresc i mirant com sobre el carrer i els seus desconcertats vianants plovien munts d’esferes tornassolades que esclataven en milers de gotetes d’aigua i rentavaixelles. El gat del terrat del davant ens mirava fer, peresós, i si no hagués estat pel soroll que feien els autobusos estic segura que l’haguéssim sentit fer el seu ron-ron. Si a l’hivern alguna vegada havia nevat, sortíem a mirar les volves i recordo un cop que ens vam fer un tip de riure mentre la més petitona de la casa treia la llengua per menjar estrelles, deia ella.

Però els nens creixien i canviaven de gustos i jo, no sé perquè, em sentia cada cop més atrafegada. La família, la feina, la casa, tot eren més i més obligacions; ja no tenia temps per somiar i sense adonar-me’n vaig deixar de sortir-hi tan sovint. I de mica en mica aquella il•lusió del començament va quedar esvaïda i amb prou feines si donava un volt pel balcó per escombrar-lo, fer els vidres o netejar la barana. El trànsit era cada dia més sorollós i exasperant, i per no sentir-lo vaig posar una nova porta d’alumini blanc amb vidre insonoritzant, que sempre que podia tancava amb pany i forrellat. Vaig deixar de fer cas al petit pujol i em vaig oblidar totalment de la seva existència.

Passat el temps, un dia vaig decidir que ja n’hi havia prou, de tenir aquell lloc de casa meva tan abandonat i, convenientment equipada amb paper de vidre, pinzell i un pot de pintura, em vaig disposar a renovar una mica aquells barrots rovellats. Mentre treballava, tenia aquella sensació tan estranya de que algú t’està mirant. Em tombava i no veia res, les finestres al meu voltant estaven totes ben tancades per frenar l’entrada del soroll i la contaminació. Fins i tot el gat del terrat havia fugit d’aquell desori. Qui era, qui em podia vigilar? Després de tombar el cap un parell de cops em vaig fixar en el bosquet, allà a la muntanya. Em va semblar com si algú em fes senyes. Vaig parpellejar i vaig intentar fixar la vista, però els ulls em ploriquejaven al sol. Què estrany!

Vaig oblidar l’incident durant un parell de dies però al tercer estava ja tant neguitejada i tenia tantes ganes de tornar a mirar el bosc que no em vaig poder aguantar: vaig sortir i un altre cop vaig sentir el pes d’una mirada i la impressió de que algú em feia algun tipus de senyal. I al dia següent també em va passar el mateix, i a l’altre. I cada cop era més intens, més viu.

Tot allò era tan diferent de la rutina diària que vaig pensar que seria divertit anar fins el bosquet i veure què hi havia, quina cosa era capaç de cridar la meva atenció des de tan lluny. Qui sap, potser m’esperava alguna aventura que trenqués l’ensopiment de la meva vida. Darrerament em sentia molt sola. Vaig agafar la guia de la ciutat i vaig localitzar la muntanya. No em va agradar gaire veure quins eren els barris que la voltaven, suburbis on mai se m’hagués acudit posar-hi els peus. Vaig dubtar, a veure si encara em portaria un disgust. Jo era més aviat poruga i encongida i els llocs desconeguts m’espantaven. Però què carai, vaig pensar, l’aventura és l’aventura. Si els protagonistes de les novel•les no s’arrisquessin, qui podria tenir interès en explicar la seva història i molt menys en llegir-la? Ara seré jo la protagonista. M’és ben igual quedar com una beneita davant la família, si més no tindrem de què riure. Bé, això si és que quan els hi expliqui em fan cas, que no ho crec.

Em vaig posar la roba més vella que tenia i unes sabatilles tronades per veure de fer llàstima als atracadors i vaig anar ben decidida cap a la muntanya màgica de l’horitzó.

Ni tan sols hi havia una parada de metro que deixés a prop. Vaig caminar més d’una hora i els carrers anaven canviat d’aspecte, al començament d’una manera subtil, després ja degenerant francament . Cases més i més tronades, voreres més i més brutes, pixats de gos per tot arreu, papereres trencades, un ambient més asfixiant, unes botigues més miserables, escales de veïns que semblaven sortides de pel•lícules de terror... Jo que em pensava que vivia en un barri modest, i al costat d’això semblava Beverly Hills.

Ja m’acostava. Vaig arribar a un descampat polsós ple de brutícia. Al seu voltant hi havia cases baixes, de façanes escrostonades, voltades de munts de ferralla. Es veien cotxes abandonats, sense rodes ni vidres, per on jugava la canalla. Al terra hi havia uns tolls ben misteriosos tenint en compte que feia molt que no plovia. Aquell fang feia mala espina però ja la muntanya estava a tocar. Vaig trobar un camí entre matolls i el vaig seguir.

A banda i banda hi havia algun hortet voltat de fustes velles, però ben cuidat. Després va desaparèixer qualsevol traça d’habitatge humà; el que sí que hi havia eren les restes degradades de les seves activitats: bosses de plàstic ronyoses que semblaven formar part del terra de tan incrustades que hi estaven, llaunes rovellades i deformades, centenars de burilles, fragments d’ampolles, paperots, tot plegat era fastigós. Vaig pujar una bona estona i vaig arribar a una mena de mirador natural des d’on es dominava la ciutat. Estava voltada de pins i màquia i als meus peus s’estenien fileres i fileres de vivendes grises, amb els terrats atapeïts d’antenes de televisió. A l’horitzó, el mar pampalluguejava com si estigués fet de mirallets blaus i verds. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes i els vaig tancar. “Estàs enlluernada” em deia a mi mateixa fent-me la valenta. “Estàs decebuda, trista, horroritzada” em deia una veueta insidiosa de més endintre.

Vaig seure en una pedra i vaig recolzar l’esquena en un tronc mentre pel cap em passava què infantil, què estúpidament innocent que havia estat de pensar que allà hi podia haver alguna cosa interessant, bonica. Alguna cosa que tingués cap valor. “Merda i només merda”. Vaig tornar a tancar els ulls i vaig respirar fons: ni tan sols l’olor era bona. Em vaig començar a sentir enturpida, somniosa. I aleshores vaig percebre un murmuri, una remor de fulles que anava i venia al compàs del vent. Vaig parar l’orella. No m’enganyava, no, se sentia perfectament, semblava un sospir, no, eren paraules inconnexes. Vaig obrir els ulls. Just davant meu s’entreveia un tremolor, una ondulació com la dels vapors que emanen del terra els dies d’estiu. Vaig haver de parpellejar un altre cop i aleshores vaig veure una figureta que surava dintre de l’aire movedís, com si estigués mirant un peixet amagat al fons d’un estany.

Era una criatura verda i daurada, tan petita que no podia distingir res d’ella excepte que anava vestida d’alguna cosa que semblaven teranyines. Tenia l'aparença d'un insecte, però d’una espècie mai vista, almenys per mi. Em fan bastant de fàstic alguns insectes però aquell era agradable, simpàtic. Ara vaig sentir que la remor dels arbres articulava:

- No plorisss. Ssssiguesss benvinguda.

- Eh? Què? Qui? Com?

- Ssssom nosssaltressss, no t’essssspantisssss.

Ai, la mare! És que aquell bitxo parlava i tot? O era que m’havia tocat massa el sol?

- Essssstem contentssss que hagissss arribat. Feia diessssss que et cridàvem.

- Qui em cridava? Qui parla? Qui coi ets, tu?

- Ssssom tot el que aquí va néixer, i créixer, i va tornar a la terra. Sssssom el que hi havia, el que hi ha i el que hi haurà. Sssssssí.

- Vols dir que ets una cosa així com un follet o una fada?

Sento dir que em va sortir una veu més de sospita que no pas meravellada. Allò devia de ser una broma d’algú. Però la veu va semblar complaguda.

- Sssssom l’ànima de la vida del bosssc. No té importància, el nom. Ssssi volssss diguessss fadesssss, ssssi volssss, folletssss. O gogesssss, o alogessss, o xanessss....

- Sí, ja jo he entès. Ara, això de l’ànima del bosc... – Molt em temo que vaig deixar anar un esbufec no gaire educat – No puc imaginar que una fada vulgui viure aquí.

- No essss tracta de sssi volem o no volem. Sssssom d’aquí, ssssom la força de la vida d’aquest lloc.

- O sigui, la força de l’abandó i la porqueria?

- Aquí també hi ha vidaaaaa!!!!! Nossssaltressss som viussss, tenim dret a la vida! Que et pensssssessss, que nomésssss hi ha vida alsssss bosssscossss impol•lutsssssss?

Ai, ai, la fada o el que fos s’havia picat. Millor canviar de tema.

- Dius que m’has cridat? Eres tu qui em feies senyes? Què vols?

- Fa ja tempsssss enssss miravessss, sssssentíem el teu amor, la teva tendresssssa, en la teva ment vivíem un sssssomni meravellósssss. Ja ningú ensssss mira amb amor, només quedavessssss tuuuuu! Per què vassss deixar d’estimar-nosssss? Essstem sssssolsssss, ssssolsssss!

Vaig sospirar. Sí, havia estimat molt aquell trosset de muntanya, però aquell lloc, màgic des de lluny, de prop era un autèntic desastre. Mai més no tornaria a ser el meu bosc màgic. Allò no hi havia qui ho estimés. La fada devia de percebre el que jo pensava, perquè va dir:


- Finsssss i tot en un lloc humil, brut i contaminat com aquessssst hi ha vida i bellesssssssa, i mereixen ser essssstimadesssss. El que passssssa ésssss que no ssssssempre sssssón vissssssiblesssss per als ullsssss de la gent corrent.

Això sí em va arribar al cor. Allí, al meu voltat, hi havia plantes, insectes, segurament petits rosegadors, ocells. És que no eren ningú? És que no existien, només perquè la gent era tan porca? A través d’aquell ésser em parlava la força del pujol, dels pins, dels matolls, dels saltamartins, les mosques, les ortigues i els pardals.

- Ssssssom tot allò que aquí va viure i que ara viu. Elssss teussss pensssamentssss enssss fan feliçossss. Què ssssserà de nossssaltressss ssssi ens abandonesssss?

Què, jo? que hi tenia a veure, jo?

- Ningú no enssss esssstima, per això enssss omplen de brutícia! Tu ensss essstimesss, tu penssssessss màgia, vivim feliços perquè algú pensssa en nossssaltresss...

- Però si jo no he fet mai res! No tinc fusta ni de militant ecologista ni de líder dels suburbis. Només us miro. I no sempre.

- Sssisssplau, no enssss queda ningú, no enssss deixisssss, t’esssstimem, t’essstimem....

Amb un sobresalt vaig tornar en mi. Davant meu, a poc més d’un pam dels ulls, una aranyeta ballarina dansava al final d’un fil de seda quasi invisible.

Em vaig aixecar i vaig tornar cap a casa. Quin somni més burro. Em sentia com el porquet aquell de la pel•lícula infantil, parlant amb una aranya. A més, m’havia adormit com una bleda. Segons qui m’hagués vist allà clapada se’m podria haver emportat fins i tot els empastos i jo no m’hagués adonat. Ara bé, em feia mal el cor, era una vergonya tot plegat. Aquell barri desastrat, aquella muntanya bruta. Però jo, que podia fer? Canviar la vida de la gent, canviar les lleis del mercat? Mentre pensava, desanimada, vaig veure que un senyor gran amb boina enganxava un cartell a un fanal:

“Diumenge, ens movem pel Puig Aranyó. Netegem la nostra muntanya!”

- Escolti, - li vaig dir - el Puig Aranyó és aquella muntanyeta d’allà?

- Pues sí señora, sí. Ya estamos hartos de que tó esté hecho un asco. Nos hemos juntao unos cuantos vecinos y el domingo limpiaremos y también empezaremos a arreglar la fuente, que el agua es mu buena.

- Y yo puedo venir a ayudar, aunque no sea del barrio?

- Y tanto que sí, mujer, el domingo a las nueve aquí en el descampao. ¡Y habrá almuerzo!

La gent es movia, és clar que sí, i jo també em mouria pel meu pujolet. Aquell diumenge vaig passar quatre hores recollint porqueria i vaig acabar amb l’esquena destrossada, però m’ho vaig passar d’allò més bé i vaig conèixer molta gent. Vam esmorzar, vam riure i vam quedar per un altre diumenge, un mes més tard.

De cop i volta, tenia un objectiu. Érem com aquell nen que collia aigua de l’oceà amb una cloïssa, però de mica en mica es van veure resultats. Per començar, gent que no sortia mai de casa, per fàstic, ara ho va fer. Des d’aquell diumenge he parlat amb persones que mai hagués pensat que m’hi podria arribar a tractar i he oblidat més d’un prejudici idiota. Hem muntat una mena de centre cívic en un bar del barri i tenim unes reunions on es resolen ben poques coses però on tots podem dir la nostra i de passada fem gasto, que al que porta el bar li ve molt bé.

Fins i tot hem organitzat una petita coral que desafina d’una manera espantosa (els assaigs són els dilluns a les vuit, ens calen tenors) i també acaba de començar un grup de teatre on de moment ningú s’aprèn bé els papers ni per mal de morir; però déu n’hi do com ens divertim! Muntem berenars i sortides al pujol per donar-lo a conèixer i fer-lo estimar, hem anat a empipar al regidor, a l’alcalde, a la delegació de govern, a la diputació i al sursum corda per aconseguir ajuts i subvencions. Hem.... és igual, són coses petites, sense importància, potser no canviaran el món. Però m’han canviat a mi, al pujol, a tanta i tanta gent. No a tothom, és clar, molts se’n riuen. I què?

Tinc un balconet, petitó, petitó. Si estiro el coll una mica puc veure lluny, a l’horitzó, una taca verda. És un petit pujol tot cobert d’arbres perdut en mig d’aquesta gran ciutat. És diu Puig Aranyó i hi viuen una munió d’insectes picadors i d’altres animalons i plantes: rates com conills, esbarzers punxosos, escarabats piloters, margaridoies grogues i blanques, ortigues traïdores.... a més a més d’una aranyeta simpàtica que em va donar una nova il•lusió. Potser sí que era una fada.