Monocromia (malson en vigília)

A Pandora, la companya bloguera, reina dels sons i els malsons de la nit.

L’habitació és blanca. Blanca i quadrada, hexaèdrica, un cub. Sostre blanc, parets blanques. Terra jaspiat en què domina el blanc. Entro. A la meva esquerra, en la blanca paret destaca un penja-robes blanc amb detalls cromats. Després un armari blanc amb calaixos blancs de tiradors també cromats. A la paret del fons, una calaixera blanca i cromada i a sobre un mirall immens, que multiplica por dos el blanc que ho omple tot. Al centre, un sofà d’una sola plaça, articulat, entapissat en un blanc apagat. Al davant, un focus; a una banda, un moble indefinit, blanc. M’he estirat i algú ha premut un comandament. El seient es mou, gira, s’abaixa, s’inclina, es converteix en llit, en llitera. Ara veig el sostre blanc des del qual un fluorescent expel•leix llum blanca amb un toc molt lleu i impersonal de blau. De moment, el focus calla, però no en dubto, la seva llum és blanca. Em sento tancat dintre d’un dau, part d’un joc d’atzar incomprensible.

No hi ha res en què pugui descansar la mirada, només blanc inclement, blanc gelat, despietat, blanc d’anunci, blanc nuclear, com la bata blanca abandonada al penja-robes. El fred del blanc s’escola fins al moll dels meus ossos blancs. Perquè tot ha de ser blanc. Per això sóc aquí. Perquè aquest/aquesta home/dona de blanc converteixi el meu somriure càlid però imperfecte en un altre de més correcte, estereotipat, radiant, artificial, inhumà, enlluernador. Blanc.

Sí, vaig anar al dentista. I no m’agrada. Es nota?