Va ser composada per Fancisco de Asís Asenjo Barbieri (1823-1894) -més conegut com Francisco Barbieri o només Asenjo Barbieri- sobre un llibret de Luis Mariano de Larra, i estrenada el 18 de desembre de 1874 al Teatro de la Zarzuela de Madrid, dirigida pel mateix compositor. Es va convertir de forma immediata en un dels més grans èxits del seu autor, i del gènere. Va tenir una influència importantíssima en la producció posterior de sarsueles, especialment en las de tema madrileny.
.jpg) |
| Francisco Asenjo Barbieri |
M'agradaria parlar de l'obra en dues vertents, la trama i desenvolupament, i la música.
L'autor del llibret va ser Luis Mariano de Larra (1830-1901), fill del gran escriptor Mariano José de Larra. Luis Mariano era un important autor de teatre i de peces per escena. El barberillo és una autèntica obra mestra, tant per la part literària com per l'argument realista, molt ben encaixat en l'època. La trama té lloc a Madrid durant el regnat de Carles III, i en un moment polític ben complex: la transició entre el ministeri del Marquès de Grimaldi i el del Comte de Floridablanca, l'any 1777. Aquí es succeeixen les conspiracions, les detencions, les amenaces de totes les faccions en pugna. Es parla de passada del motí d'Esquilache, de la resistència de la gent a aprovar l'enllumenat de Madrid (i en general, a qualsevol de les modernitzacions que es provaven en aquell temps). Tot plegat molt ben travat amb els costums i la vida popular. Les amenaces no eren debades, ser apresat per conspiració implicava la pena de mort, i amb molta sort, l'exili, i els nostres personatges hauran d'actuar amb precaució per evitar tan grans perills.
 |
| Luis Mariano de Larra |
Es fan servir dos nivells de llenguatge, el de la noblesa, parlat per Don Luis, Don Juan, Don Pedro, la marquesa Estrella... i el del poble, que empren Lamparilla, Paloma, Lope, i la gent del barri, a més a més dels guàrdies, sacsejats per uns i altres a acomplir el seu deure i fer creure la gent senzilla.
Tota l'obra està escrita en vers. El text és de gran qualitat i el llenguatge, tant el popular com el cult, de gran riquesa i expressivitat.
La trama
La sarsuela comença en un berenar popular per la revetlla de San Eugenio, i tota la gent passa l'estona cantant seguidilles, dient-se gracietes i fent bromes. Es presenten els dos personatges principals, la parella "popular", que són el barber Lamparilla i la costurera Paloma. Coneixerem el seu ofici i el seu tarannà i aspiracions. També es parla de política i els partidaris dels diferents ministres discuteixen.
A continuació es presenta la marquesa Estrella, dama d'honor de la infanta, que ha anat, disfressada, a trobar-se amb un conspirador, Don Juan. Tots dos són partidaris de Floridablanca, que aspira a ser Secretari d'Estat però ha de vèncer els seus contraris. Mentre parlen apareix Don Luis, l'enamorat d'Estrella, que és nebot i partidari del Ministre Grimaldi. Pensant que es tracta d'una trobada d'amor prova de reptar a duel a Don Juan però Estrella s'interposa.
Estrella és una bona client de Paloma i li prega que l'ajudi a sortir de la festa; així la noia li presenta el seu pretendent, Lamparilla. Tots dos ajudaran Estrella en les seves martingales. Barrejat amb uns i altres conspiradors, Lamparilla és detingut i portat a la presó pels guàrdies comandats per Don Pedro. Estrella i Paloma, donant diners a jutges i escribans, aconsegueixen alliberar Lamparilla i que surti de la presó sense prendre mal.
A Don Luis li ha pujar la mosca al nas amb les activitats d'Estrella. Ella no li pot explicar la veritat perquè encara que s'estimen són adversaris polítics. Segueixen les conspiracions i es forma un motí on es destrueixen tots els llums del barri de Lavapiés i s'ataca als guàrdies (La guardia valona, o més popularment, las valonas). Per tot plegat, els implicats estan buscats per ser castigats, i Estrella ha d'amagar-se a casa de Paloma per no ser detinguda. Projecten treure-la de Madrid per salvar-li la vida i també Don Luis decideix acompanyar-la, però són trobats per la guàrdia i detinguts. Per una gran sort i casualitat, s'anuncia en aquell moment la pujada de Floridablanca a la secretaria d'Estat i els seus partidaris es salven. Don Luis, en canvi, ha de marxar a l'exili amb el seu oncle, així que Estrella opta per acompanyar-lo. Per la seva banda, Paloma i Lamparilla decideixen casar-se i deixar per sempre d'embolicar-se en coses que els venen grans.
És molt interessant el fet que, tot i que tenim les dues parelletes clàssiques, la de la noblesa i la del poble, no són els aristòcrates els protagonistes principals, sinó la parella humil, el barber i la costurera. En això la sarsuela segueix l'i·lustre precedent de Le nozze di Figaro, de Mozart, on és la parella dels dos criats, Fígaro i Susanna, la que porta el pes més important de la trama. I no és, crec jo, l'únic paral·lelisme del barberillo amb Le nozze. Les al·lusions a la societat, a les preocupacions de la gent humil, i com es veuen afectats per les tramoies que munten els poderosos, estan molt ben representats en totes dues obres.
S'ha de tenir en compte que en les versions actuals es retalla molta de la part parlada, que en la seva època es representava íntegrament. Els gustos han canviat i el públic actual està més per la música que per aquests versos ja antics. És una llàstima perquè hi ha autèntiques perles, especialment en allò que es refereix a la part de les queixes i la sàtira de la situació política, i també en les picardies i bromes de doble sentit de que està farcida l'obra. S'explica també la raó del suport incondicional que Paloma dóna a Estrella (que aquí no s'acaba de copsar), i molts altres detalls.
Em quedo, com a mostra, amb aquest verset que canta la Guardia Valona quan volen detenir els conspiradors:
Avancen los guardias
y, si es menester,
por salvar el orden
¡arda el Lavapiés!
Déu n'hi do amb les forces de seguretat! I el comentari de Lamparilla quan Floridablanca aconsegueix ser cap de govern, no té desperdici:
¡Ay señores, que ilusión!
¡Creer que porque ha cambiado
el Secretario de Estado
será feliz la nación!
Aunque suban a millares
a enmendar pasados yerros,
siempre son los mismos perros
con diferentes collares...
La música
La música és preciosa, un veritable encert. Utilitza les formes tradicionals de la música popular (seguidilles, coples, jotes, caleseres, diversos balls) i les transforma en fantàstiques melodies. L'equilibri entre solistes i cor és perfecte. Com diu un comentarista de la filmació que us deixo abaix, bona part del protagonisme se l'emporta el cor, que representa el poble baix del barri de Lavapiés (majos i majas, petits comerciants, treballadors manuals, clients de la barberia, aprenents, veïnes tafaneres, estudiants, modistes, guàrdies...). Són, d'alguna manera, els autèntics eixos al voltant dels quals es texeix aquest divertit argument.
Tota l'obra, en realitat, és un veritable homenatge al poble de Madrid. Trobem com a cantants solistes a Lamparilla el barber (baríton), Paloma la cosidora (mezzosoprano), la marquesa Estrella (soprano), Don Luis de Haro, el seu enamorat (tenor), Don Juan de Peralta, conspirador (baríton-baix) i Don Pedro, capità de la Guàrdia (baix), i com hem comentat, tot un seguit de meravelloses intervencions del cor.
També en l'estructura de l'obra s'aprecia la influència de les òperes de Mozart: àries, duets, tercets, quartets i corals de gran qualitat, i un final apoteòsic amb tots els qui han intervingut. A més, trobem alguns trets de Il barbere di Siviglia, de Rossini, especialment en les intervencions de Lamparilla.
Aquí us deixo una gravació recent d'aquesta sarsuela, que en reprodueix l'estrena al Teatro de la Zarzuela l'any 2019. Els intèrprets són excepcionals: Borja Quiza com a Lamparilla; Cristina Faus com a Paloma; Maria Miró en el paper d'Estrella; Javier Tomé és Don Luis; David Sánchez, Don Juan; Abel García, Don Pedro. Venedora, estudiants, majos, costureres i cor titular del Teatro de la Zarzuela, i Orquesta de la Comunidad de Madrid.
Disposa de subtítols que us permetran seguir perfectament la lletra, que val la pena. Fixeu-vos en el cuidat vestuari i per què no dir-ho, en la minimalista i una mica estrambòtica posada en escena. La part de balls està molt ben coreografiada, i crida l'atenció que, com està de moda actualment, els solistes no només canten, si no que han de córrer amunt i avall de l'escenari i fins i tot ballar. En òpera, també hi ha aquest costum ara, per cert. Hi ha alguna escena que, amb aquesta producció tan sòbria, queda una mica estranya, com per exemple la forma de vestir d'Estrella al primer acte, on se suposa que va disfressada i resulta que porta un vestit i perruca blanca com si estigués en un ball de la cort, que també durà al segon acte. I en el darrer acte, quan expliquen com es vesteixen els majos, falten les capes i els barrets dels nois, i les mantellines de les noies, i la lletra no té cap sentit. Però en fi, són petits detalls.
Aquesta gravació, que és la oficial del Teatro, presenta tota l'obra (resumint bastant, com ja he indicat, la part parlada), i compta amb una explicació inicial, els temps d'espera al començament i en l'intermig, i diversos comentaris i entrevistes a directors i protagonistes. També podeu trobar una relació dels punts del vídeo on comencen les diferents escenes musicals, si no voleu veure-la sencera de principi a fi.
Val realment la pena, gaudiu d'aquesta obra com ella es mereix.
 |
| Cristina Faus i Borja Quiza (Paloma i Lamparilla) acompanyats pel ballet |
 |
| Comiat dels intèrprets. D'esquerra a dreta: dues majas, Don Pedro, Paloma, Lamparilla, Estrella, Don Luis, Don Juan i més majos |
El barberillo de Lavapiés (complerta)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada