Esquitx de Finlàndia

Era el primer cop que viatjava tan lluny i completament sola. Tres avions, cinc enlairaments i els seus aterratges, passaports i visats (l’espai Schengen era encara un projecte). Recordo divertida la cua que vaig haver de fer en un important aeroport internacional del centre d’Europa on, degut a la modèstia de la meva ciutat de destí, vaig ser enviada a la filera de facturació d’equipatges més heterogènia que havia vist mai. Els taulells per als aeroports considerats de primera i segona categoria quedaven a una altra terminal. En aquell petit espai reservat per a nosaltres, els viatgers cap al petit món, recordo haver vist una família que vaig suposar polígama, a la vista d'un sol senyor de cap cobert amb el tocat àrab i l’igaal que comandava un parell de noies joves amb vel negre carregades de quitxalla. Hi havia saris taronges i verd maragda que m’enlluernaven, un grup d’estudiants senegalesos, i el que per als meus ulls era el més exòtic de tot: just davant meu esperant el seu torn, dos nois jueus ortodoxes de barret rodó, amb els rínxols caient fins a les espatlles, levita negra i mitges blanques. Tots dos eren més baixos que jo, que em sentia com una mosca en mig de la llet. Amb prou feines podia contenir el meu entusiasme davant de tantes novetats.


He arribat. Ara em trobo a una ciutat de certa importància a la costa nord-oriental del golf de Bòtnia. Una amiga de la família ens ha convidat, a una parenta meva i a mi, a passar un cap de setmana a la caseta que ells mateixos s’han construït com a segona residència, en una illa diminuta en mig del mar. Jo al•lucino, però es veu que per aquestes terres això és la cosa més normal del món, es nota que la densitat demogràfica és baixa. L’amiga és xerraire i jo segueixo amb prou feines el seu discurs, ajudada pels meus rudimentaris coneixements de la seva llengua, ara ja oblidats, i les traduccions simultànies de la meva parenta. Anem al petit port i allà ens espera el marit de l’amiga en una llanxa fora borda que aquí és quasi tan comú com el cotxe, i que ens durà a l’illa. L’home és callat i sorrut, poc més alt que jo però corpulent, fort. Amb prou feines ens saluda i després condueix la llanxa en total silenci. Jo penso que potser no li fa gràcia que aquest parell de forasteres li esguerrin el cap de setmana i m’encongeixo una mica, no m’agrada molestar. Al cap d’una estona dirigeix la barca cap a un moll bastant gran. “És aquí?” “No, i ara”, s’estranya la meva parenta, l’amiga també fa cara de sorpresa. L’home lliga la llanxa, salta al moll i desapareix. Quan torna, porta tres gelats, un per a cada una, que ens ofereix amb el que després sabré que és un somriure i que aquí a casa nostra, a la vora de la Mediterrània, no passaria ni per rictus. “És que està content de que vingueu” ha dit la dona, “li encanta tenir convidats”. Jo ja obro un pam de boca. És possible ser tan inexpressiu?

L’illa és una meravella, un tros de bosc d’avet i sòl de tundra en mig d’un mar de postal. A la caseta, diminuta, tota de fusta, no li falta de res. I com a reina de tot el conjunt, la sauna. Sóc convidada a aquest ritual quasi sagrat, aquest cop només amb les dones ja que es fa totalment nus i el marit no vol molestar-me, farà la sauna tot sol en contra del seu costum en deferència a la meva condició d’estrangera.

Aquesta és una de les experiències que crec que ningú s’hauria de perdre: el cubícul a altíssima temperatura, avui més moderada perquè jo no em maregi: és el meu primer cop! Les pedres calentes que, ben remullades amb aigua de pluja, deixen anar un vapor espès. Em posen al lloc dels nens, el més fred, i em fan assentar amb el cap entre els genolls. Després, de mica en mica, vaig aixecant el cap i l’esquena. Si noto molèsties, em torno a ajupir. Quan consideren que ja n'hi ha prou per avui sortim tal qual anem, (o sigui, sense ni un fil de roba) i ens banyem al mar; són cap a les deu del vespre però en aquesta latitud i època de l’any hi ha una claror crepuscular que mai es resol en nit. L’aigua freda està deliciosa després de la calorada, xipollegem com criatures, nedem i riem. No hi ha perill que ningú ens vegi, en tota l’illa només estem nosaltres, com Robinsons del nord. Després ens rentem, també amb aigua de pluja, curosament recollida en un cossi de fusta polida. Tots els estris que estem fent servir són tradicionals, fets a mà per membres de la família de generacions anteriors.

Ens posem un barnús i anem a la veranda, des d’on veiem una magnífica vista del bosc a una banda i de l’arxipèlag cobert d’arbres a l’altra, amb el somort sol de mitjanit reflectint-se en l’aigua quieta d’aquest mar tancat. Prenem una cervesa local, boníssima, que acompanya una especialitat de porc a la brasa de foc de fusta que trobo exquisida. El marit, que és qui ha cuinat, s’asseu amb nosaltres un cop acabada la seva sauna; les dones canviem impressions, ell somieja amb els ulls a l’horitzó, satisfet amb l’enrenou, espero. Em trobo relaxada con mai, però d’una manera molt agradable, sense cap mena d’enturpiment. Un cop acabi aquesta fantàstica vetllada anirem a dormir en un llit petitet (que no eren tan alts, aquests escandinaus?), en mig del silenci d’aquest lloc incomparable, en la pau de les altes latituds, bressolada per la remor del vent que, romànticament, vull creure que ve directament de l’oceà glacial, que es troba una mica (sols una mica) més al nord.