dimecres, 21 d’abril de 2010

No em toqueu els contes!


Kristin Abbot, La lectura domestica al drac



Ja sabeu que m’agraden molt els contes. M’han acompanyat des de sempre. La meva memòria no troba cap època de la meva vida en què jo no estigués voltada de contes. I quan dic això no parlo tant del “relat curt” (que també m’agrada molt) com del “relat de quelcom meravellós” adreçat específicament als nens. És a dir, el que coneixem, amb no gaire propietat, com a “conte de fades”. Dic amb no gaire propietat perquè en alguns d’aquests contes surten fades, però en d’altres, no, i n’hi ha molts en què no surt en absolut cap ésser ni esdeveniment màgic. Però acceptarem aquest terme perquè és el més popular.

Aquesta afició em va semblar, quan em vaig anar fent gran, com tocada d’infantilisme, i la vaig deixar una mica de banda; no confessava sinó a bons amics la tirada que hi tenia. I fou precisament un bon amic el que em va fer tornar a gaudir-ne. Em va parlar del significat dels contes, de com la tradició d’explicar contes ve de l’alba de la humanitat, des que algú va poder imaginar quelcom que no era una experiència directa de feia cinc minuts, i a més va ser capaç d’explicar-ho a un altre, per divertir-lo, alliçonar-lo o espantar-lo. Em va explicar com en algunes cultures els contes formaven part fins i tot de sistemes terapèutics: els malalts “de l’ànima” rebien com a tractament un conte en el que havien de meditar. Finalment, em va adreçar a un llibre que guardo en lloc prominent a la meva modestíssima biblioteca: Psicoanálisis de los cuentos de hadas (The Uses of Enchantment. The meaning and importance of fairy tales, Bruno Bettelheim, 1976). La meva edició és de 1977, Crítica-Grijalbo Mondadori, col•lecció Drakontos.

No parlaré aquí d’aquest conegut psicòleg i escriptor, ja que es tracta d’un personatge molt controvertit i jo no tinc ni formació ni coneixements per fer-ho. Però si vaig recuperar el gust i l’amor pels contes, si he estat capaç d’explicar-los i de fer gaudir (espero) a algú altre amb ells, ho he d’agrair al senyor Bettelheim, que em va ensenyar que res del que s’explica a un nen és baladí, i com és d’important que meditem bé de què deixem que s’ompli el seu tendre cervell. També vaig aprendre a respectar els gustos dels infants i la seva evolució personal. Només que per tot això, ja puc estar ben satisfeta d’haver llegit el seu llibre.

M’he assabentat darrerament de que s’ha engegat una nova campanya (quantes van ja?) contra aquests tipus de contes, o si més no, contra uns quants. Aquest cop toca de que transmeten conceptes masclistes i que la dona hi té un paper passiu. Com a dona i com a amant dels contes tradicionals de tot el món, de veritat que no ho sé veure.

Tot això no és nou, ni de bon tros, però ara ja no és tracta d’un grup d’opinió, (cosa que després de tot tampoc és tan terrible, d’opinions n’hi ha per a tots els gustos) sinó que sembla que s’hi està ficant l’administració pública. I aquest ja és un tema molt més delicat, perquè tot allò que toca a la part governamental tard o d’hora s’acaba fent obligatori. Ja em veig a venir que els contes que s’expliquin en una aula de pàrvuls dependran més de les ordenances que del gust del professor o el dels nens. I això fa por, recorda coses que semblaven superades. I dic un aula perquè dono per suposat que no es ficaran amb el que expliquem als nostres nens en privat.

Ja fa un temps volien prohibir en una escola anglesa el conte dels tres porquets. No sé com haurà acabat la cosa. A veure, el conte podrà agradar o no, però el que deixa parat és que el problema no era pas el seu argument, sinó el fet de que els protagonistes eren uns porcs. No uns porcs de bruts, sinó els animals. Tenia a veure amb els alumnes de família musulmana. Així doncs, ja podem llençar al foc els contes de la vaca Connie no fos cas que s’empipessin els hindús, els de l’abella Maia perquè tot són insectes (ecs!), els contes tradicionals esquimals perquè la gent que hi surt caça óssos polars i foques, el de la caseta de xocolata perquè els diabètics es poden sentir discriminats, el de Rapunzel perquè a veure si s’ofendran els calbs... i així fins a l’infinit.

Què tal si fem una repassada a uns quants contes dels més coneguts, a veure com va això de les dones passives? A Hansel i Gretel, Hansel té la idea de fer un caminet amb pedretes i amb molletes de pa, però desprès es passa la resta del conte tancat en una gàbia i ha de ser la petita Gretel la que li tregui les castanyes del foc. A La Cendrosa, el pare fa un trist paper. A Les set cabretes i el llop, la mare cabra (una femella!) deixa el llop ben malament. A El Jan eixerit, el Jan és tan ase que si no fos per la mare i la promesa, no sé que se n’hagués fet. Continuem? Que cadascú posi els que més li agradin.

Que són contes europeus? Molt bé, anem a les “Mil i una nits” i veurem la intel•ligència de Scherazade, que arriba a fer canviar d'opinió a tot un senyor soldà que odiava les dones. O l’astúcia de la dona d’aquell geni que la tenia encadenada perquè no el pogués trair i ella se les enginyava per posar-li les banyes amb qualsevol. Anem als contes xinesos, als japonesos, als africans, als dels indis americans... Hi ha protagonistes de tota mena, homes i dones, joves i vells, nens i monstres, llestos i totxos...

En els contes, tothom és igual o ho pot arribar a ser: el sastre parla amb el rei, la pastora es casa amb el príncep, el gat es posa unes botes i fa ric el seu amo. Hi ha contes en què el protagonista és un noi, i d’altres en què el noi salva a la noia, i n’hi ha que són a l’inrevés, i trobarem milers d’altres arguments, en diferents versions. Als contes hi ha de tot. Fins i tot assassins en sèrie com en Barbablava. Uns ens agradaran, altres no tant, altres, gens. L’edat del nen i els seus gustos són els que han de guiar la tria del que li explicarem. Una nena no pot gaudir del conte d’Al•ladí perquè el protagonista és un noi i la princesa té poc paper, o cap? Un nen no pot escoltar les aventures de la germaneta dels set corbs?

De veritat creuen que són aquests relats els que guiaran els nens cap el masclisme i l’agressió i a les nenes cap a la passivitat i la submissió? I quina serà l'estratègia? Censurar-los tots, o només els que donin una visió "incorrecta" de la dona i deixar tranquils els que facin fer mal paper als homes? Ai, que em temo la resposta.

Corre per casa un petit llibre, Contes per a nens i nenes políticament correctes (Politically Correct Bedtime Stories, James Finn Garner, 1995 – traducció al català de Quim Monzó i Maria Roura, Quaderns Crema 1996). En aquesta petita perla l’autor agafa uns quants contes de sempre i els “posa a punt” per a les noves sensibilitats. La Caputxeta Vermella, per exemple, porta al seu cistell fruita fresca i aigua mineral, l’àvia no està malalta sinó que és perfectament capaç de tenir cura d’ella mateixa, el llop és només un marginat social a qui la seva condició ha alliberat de l’obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental...A “Els tres porquets” (vaja!) ja s’especifica que el llop que hi surt és simbòlic i que no s’ha maltractat cap animal. Hi ha una protagonista que acaba obrint una clínica de planificació familiar on ensenya a altres persones femenines a no deixar-se esclavitzar pels seus sistemes reproductius. Els nans de la Blancaneu han deixat la mineria i vetllen per la integritat del planeta.(...) Per arribar a final de mes organitzen trobades espirituals per a persones masculines de ciutat que necessiten retrobar-se amb les seves primitives identitats virils, etc. etc. Volent quedar bé amb tothom, tot plegat és tan feixuc i tan ridícul (que és ni més ni menys que la intenció de l’autor) que, posats a contes, tornarem ràpidament amb els que ja coneixem de tota la vida.

A qui no s’avergonyeixi de trobar plaer amb els contes, però li vingui de gust quelcom més modern, li recomano Narradores de la noche (Erzhäler der Nacht, Rafik Schami, 1989). El meu és d’Ediciones Siruela, Colección Las Tres Edades. Això és explicar contes de fades amb sensibilitat actual. Llegiu-lo, i a somniar!

I als que pensin que la dignitat de la dona s’aconsegueix anant pel món amb imposicions com aquestes, sisplau, els prego, que no em toquin els contes.

P.D.

Una persona que ha llegit el post m'ha fet recordar quelcom que va passar amb uns personatges d'una sèrie infantil anglesa adreçada als més menuts, els teletubbies. Eren quatre ninots de diferents colors, molt alegres, que tot el dia es feien moixaines al crit de "una abraçada"! Es veu que tanta tendresa va molestar una autoritat religiosa nord-americana, que va demanar la seva prohibició perquè "incitaven a l'homosexualitat i a l'assatjament sexual". A més, un dels ninots, un tal Pinky Winky, que era masculí, cometia el greu pecat de portar bossa. El de sempre, us agradaran o no, però tot plegat fa pensar en allò que va dir un savi: "contra l'estupidesa fins i tot els déus lluiten en va"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada