Anònims

No diré aquí els seus noms. Els podem anomenar Antoni, Belén i Carles, però qui siguin ni com se diguin no té cap importància.

L’Antoni i la Belén es van conèixer en un hospital. Tots dos estaven afectats per la mateixa malaltia crònica i necessitaven tractament constant. En mig de tot aquell dolor, es van enamorar i es van casar. No podien portar una vida com la dels altres, tot era difícil, però eren feliços, molt feliços. Al cap d’un temps la Belén va poder beneficiar-se d’un trasplantament. L’operació va ser exitosa i la Belén de mica en mica va fer una vida més normal, fins i tot va trobar una feina. Els avenços de la medecina també van afavorir el cas de l’Antoni, i tot i que ell continuava necessitant un tractament rigorós, la seva esperança de vida i el seu estat de salut van millorar moltíssim.

Aviat van començar a mirar cap el futur; aquell futur que fins aleshores semblava quedar aturat ben a prop, ara deixava quelcom més de marge. El temps havia deixat de ser un enemic implacable i els donava una treva. Va ser aleshores quan es van plantejar tenir un fill.

Però no un fill biològic, això ho tenien clar. Adoptarien un nen o una nena a qui ningú volgués. Ells, els desheretats de la vida, acollirien un altre persona que se’ls assemblés.

Van aconseguir superar les proves esgotadores que la nostra societat fa passar als aspirants a pares adoptius. Si els fessin les mateixes als que volen ser pares per la via natural, m’agradaria veure quants ho aconseguirien. Amb això no vull dir que els pares adoptius siguin millor pares que els altres, ni de bon tros. Hi ha de tot, com passa en totes les coses en aquest món. Però almenys la persona que se sotmet a aquest procés s’ha de preguntar i s’ha de contestar a moltes qüestions importantíssimes que molta gent troba irrellevants i que potser mai no s’arribarà a plantejar. I el coneixement d’un mateix és imprescindible per afrontar una bona criança.

L’Antoni i la Belén eren, doncs, aptes per ser pares segons l'opinió dels funcionaris d’un departament governamental. Però que els donessin un fill o una filla, això ja eren figues d’un altre paner. En la nostra societat llastrada per lleis rígides, el fet que els centres d’acollida vessin de criatures abandonades i maltractades no vol pas dir que tots aquests nens i nenes siguin adoptables. Els drets dels pares biològics són inalienables, i aconseguir l’adopció plena, fins i tot de criatures que fa una eternitat que han estat deixades de banda pels seus progenitors, és un procés legal que dura anys i anys. Tret, és clar, que els mateixos pares hagin renunciat al fill per escrit, però això és raríssim.

Les llistes d’espera eren interminables, i l’Antoni i la Belén ja no eren massa joves. Si s’havien d’esperar gaire se’ls passaria el moment, i tampoc no volien tenir una excessiva diferència d’edat amb el seu fill. No deixaven de ser persones condicionades pel seu estat de salut. Amb aquesta idea, van informar a l’administració que acollirien una criatura encara que estigués afectada de minusvalia física o psíquica. Es veien amb cor de suportar el que fos, després de tot, estaven acostumats a lluitar.

Van anar insistint i finalment van rebre la gran notícia. Si el volien, els podien assignar un nen que acabava d’entrar a la tutela de l’administració. L’havien trobat en un estat d’abandó tan gran que aquest cop la justícia havia actuat d’ofici i la criatura ja podia ser donada en adopció. Ara bé, havien de tenir en compte que, quan va entrar al centre d’acollida, havia estat diagnosticat com autista. Per aquesta raó els hi oferien a ells, ja que seria quasi impossible que una altra parella se’n volgués fer càrrec. L’Antoni i la Belén van acceptar i es van desplaçar centenars de quilòmetres per anar a conèixer el nen i començar a preparar-lo per emportar-se’l a casa.

Quan van arribar al lloc d’acollida, un centre de monges, ja els van advertir que, tot i el que deien els papers oficials, elles dubtaven molt que el nen fos autista. En els dos mesos que portava allà aquella criatura havia canviat moltíssim. Quan havia ingressat no parlava, ni caminava, ni semblava sentir ni entendre res, ni tan sols controlava els esfínters. Ara, en Carles, nom que se li havia posat quan va ser tutelat, perquè ni nom tenia, caminava, controlava esfínters i es relacionava gustosament i alegrement amb els altres nens i amb elles, tot i que patia un retard mental considerable. Li calculaven uns vuit anys d’edat (no ho sabien del cert) però tenia la grandària i el comportament d’un nen molt més petit.

L’Antoni i la Belén es van emportar el Carles a casa, i el que tots tres van viure va ser com un miracle, un miracle d’amor. El Carles va florir com una rosella. Quan jo els vaig conèixer no li vaig veure res d’estrany. Era un nen alegre i tendre, simpàtic, que jugava i reia amb els altres nens sense cap problema. Només al cap d’un temps vaig saber que tenia més edat de la que aparentava: jo li havia calculat, per comportament i aspecte físic, uns vuit o nou anys. En realitat, en tenia entre dotze i tretze. Per a l’Antoni i la Belén això no era rellevant. Estaven orgullossíssims dels progressos del seu fill, el pretès autista, i no patien pel seu futur; ho tenien tot ben lligat i la família de tots dos adorava el nen. A més, ells estaven ben segurs de què el Carles no patia cap malaltia, sinó que era una víctima de la falta absoluta d’amor i del maltractament i l’abandó més espantosos. Confiaven en que el tipus de vida que portava i l’ambient familiar, a part de l’educació especial que se li donava, finalment farien del Carles una persona plenament capaç de valdre’s per ella mateixa.

Ja fa molts anys que els nostres camins es van separar. Espero que tot els vagi bé i que les seves esperances s’hagin acomplert. Ells viuen en el meu cor com tants d’altres herois anònims, dels quals la Història no en sap res, uns herois que no deixaran cap traça en aquest món ple de desfici i àvid de sensacions fortes. Però l’existència de l’Antoni i la Belén va ser una benedicció per al Carles, i amb això n’hi ha ben bé prou.

Era autista el Carles, o ho havia estat algun cop? Els seus pares creien que no, igual que les monges, i el més probable és que tinguessin raó. El Carles era només un nen bandejat, arraconat, al que l’amor veritable va treure del pou i va fer tornar a la vida.