dissabte, 25 de setembre de 2010

Misteri



Al meu balcó hi ha un misteri. Es tracta d’una planta que té gairebé vint anys. Potser més, perquè va ser un regal d’una persona que ja la tenia d’abans. Ocupa poc espai i és prou discreta. Potser no ha crescut més d’un parell de centímetres en tot aquest temps. Té la forma d’una mata espessa de fulles primíssimes, verdes i cilíndriques, i dóna unes flors blanques molt boniques; ara bé, només floreix durant el mes de setembre.

Però no es tracta de que floreixi més o menys cap al setembre, no. Exactament el dia u comencen a formar-se les poncelletes, i cap al tres o el quatre surten les primeres flors. I tan és que l’agost hagi estat sec com tempestuós, tan és que faci calor com una mica de fresca, que l’abrusi el sol o que els núvols siguin ben negres: el dia u, sense perdre pistonada, comença a florir, i no para fins que l’octubre treu el nas. Cada flor viu dos o tres dies i després s’asseca, però mentre dura aquest mes la floració es renova constantment, de manera que el petit test sempre n’està curull.

Com s’ho fa per saber la data? Té un calendari amagat i marca curosament els dies durant tot l’any? Me la imagino, una arrel fineta que traça una ratlla diagonal al quadradet que representa el 31 d’agost. I tota la saba es posa en marxa per oferir-nos les tres o quatre primeres poncelles amb l’exactitud i la precisió d’un rellotge de quars.

Ja me la veig comptant els dies: «Tots trenta, només trenta. Ara començo, ja s’ha acabat. Plou, fa calor, està núvol, fa vent, em reguen, no em reguen... és igual». Impertorbable, s’ha convertit en un miracle del temps i un misteri de la natura.

No tenim ni idea del nom de la planteta. He buscat per tot arreu i no n’he vist cap que s’hi assembli, així que li hem posat el nom de Pinea stativa. Us agrada? Ve a ser la traducció lliure d’aquella expressió castellana que es refereix a les bicicletes però que s’aplica a totes aquelles actituds i actuacions sempre idèntiques, siguin quines siguin les circumstàncies: “a piñón fijo”.

1 comentari:

  1. ¡Me encanta este post! Es tan minimalista, tierno y fascinante... Se me antoja incluso místico. Porque cuando las cosas no tienen nombre, ¿no es cuando sentimos el Relámpago sagrado...?

    Gracias, Isabel.

    ResponElimina