L’expressió original prové del llatí, i significa “mar tancat”. En l’època ja reculada de l’imperi romà, quan el Mediterrani era el Mare Nostrum, s’anomenava així la situació marítima que s’esdevenia del novembre al març, un temps en què la navegació d’altura era impossible, o almenys molt perillosa. Les grans línies comercials i de passatgers quedaven aturades i només es practicava el cabotatge, és a dir, la navegació a la vista de la costa, de port a port. Això significava en general, especialment per als ports de ciutats petites, una època més calmada, sense tant de moviment, sense la pressió i les urgències de la càrrega i la descàrrega. Una època en què només s’hi aturaven vaixells de poc calat i per tant de no gaire importància. Un temps de descans en què el mar deixava de ser un camí per convertir-se en un horitzó. Amb l’arribada de la primavera, el mar es tornava a obrir (mare liberum) i amb ell, el soroll, el tràfec incessant de mercaderies, persones i notícies, el brogit i la feina tornaven a les poblacions de la costa. Era com si despertessin d’un somni, d’una letargia necessària per al seu bon funcionament, com el d’un organisme que reposa unes hores per després prosseguir la seva activitat quotidiana.
Posteriorment aquestes dues expressions van passar a ser de tipus jurídic i tenien a veure amb la permissió o prohibició de la navegació per certs mars per a determinades banderes o nacionalitats. Però aquesta accepció tardana no es ni de bon tros tan evocadora com el terme original.
Perquè la navegació ha canviat molt, en dos mil anys, però a peu de platja encara el ritme natural de les estacions marca l’activitat que hi tindrà lloc. Aproximadament del novembre al març, la costa és ben diferent de la que podem veure de l’abril a l’octubre. Aneu-hi un solejat dia de juliol o un plujós matí de gener, i digueu-me si veureu el mateix.
Suposo que sonarà estrany però no soc amant de la platja estiuenca. M’agobia aquella barreja de sorra bullint, aigua oliosa, sol implacable, tovalloles enganxifoses, crits i corredisses. És divertida per als infants, i no m’importa acompanyar-los de quan en quan i compartir amb ells els jocs i les diversions propis del mar i la calor, però el mare liberum no és ni de bon tros el millor moment que es viu al sorral.
Si vull de veritat sentir-me a gust a la platja hi he d’anar a l’hivern. En el silenci i el fred el mare clausum ens mostra la seva cara més reposada. Amb prou feines trenca la monotonia el crit de les gavines. El so rítmic de les onades guia el compàs de la nostra respiració, la ment es calma i la mirada es perd. La imaginació pot volar molt enrere. Heu pensat que potser el mar és la part del nostre planeta que ha canviat menys d’aspecte des que en el món va aparèixer la vida? La vegetació, la fauna, les planes i les muntanyes han patit extincions i cataclismes, aparicions de noves espècies, aixecaments i enfonsaments. Però la superfície visible de l’oceà continua igual a ella mateixa. Les onades han estat empeses pel vent des del seu naixement, fa milions d’anys, i ho seguiran sent fins l’escalfament final i la vaporització de totes les aigües prèvia a la mort del nostre Sol.
Quan contemplem el mar a l’hivern veiem el moviment perpetu d’un organisme, connectem amb el glatir del cor del nostre planeta viu. Estem mirant els corrents de les seves venes i artèries, igual que el van veure o percebre els trilobites o els ictiosaures, igual que el veuran aquells que ens seguiran quan el procés de mort de la nostra estrella porti els canvis que acabaran amb la nostra espècie i totes les que ens acompanyen en aquest moment de la vida de la Terra.
Però el mare clausum s’ha acabat. Han arribat a la costa els colors i els sorolls de la primavera i l’estiu. No queda lloc per a les evocacions, només per a les insolacions, les cremades, els para-sols i les multituds eixordadores.
Hora de tancar, tornarem al novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada