divendres, 16 d’abril del 2010

Signes

No sé vosaltres, però jo fa un temps que trobo que passen coses estranyes. Per començar, un dia, fa ja unes tres setmanes, va resultar que la durada de les hores de claror i de les de foscor va ser la mateixa. Que com ho sé? Doncs perquè ho van dir per la tele, i si ho diuen per la tele segur que és veritat. I no només això, es veu que a partir d’aleshores el dia s’allarga més i més, i la nit s’escurça en la mateixa proporció. I això sí que us ho puc assegurar perquè ho tinc ben observat.

Cada tarda a les cinc en punt comença la meva sèrie preferida, “Dos que s’ofeguen en un got d’aigua”, que es tan i tan emocionant. Doncs fa un mes jo veia la pantalla, fosqueta, tan a gust, i patia com una boja amb les dolenteries de l’Armando Julián, que volia casar-se amb la Silvia Leonora tan sí com no, però com que ella està enamorada del Ramiro Feliciano, no us podeu imaginar què malament que ho arriba a passar. I ara resulta que de mica en mica ha anat apareixent un raig de sol per sobre l’edifici del davant, i cada cop dura més, i ara ja no em deixa veure la sèrie si no tanco els porticons. Renoi de sol!

Una altra cosa misteriosa s’esdevé al meu balcó. El meu marit, el Quimet, té allà un bé de Déu de torretes i s’hi entreté prou remenant terra i fent anar la regadora, tot i que no sé perquè, no sembla gens interessant. És tan aficionat que a cada test enganxa una targeteta de cartolina amb els noms de les plantes i unes paraules en llatí que no sé d’on les ha tret. Doncs bé, fa uns dies que no para de fer-m’hi sortir per ensenyar-me els testos: que si mira els geranis (Pelargonium x hortorum) com estan de poncelletes, que si mira el cactus (Neobuxbaumia polylopha) que té una corona de flors que sembla una núvia, que si les llavors de llampedro (Mirabilis jalapa) que vaig portar de cal Magí han brotat i ja treuen el nasiró, que si l’esparreguera (Asparagus officinales L.) està tan ufanosa... Coi, ja m’he perdut una pila de drames del programa aquell tan bo que totes les cunyades, sogres i joves es diuen el nom del porc. I avui, per fer-me admirar un roser minúscul amb unes roses blanques que semblen confits, de tan petites, i que es diuen de pitiminí o alguna cosa semblant, m’ha fet perdre el final del concurs d’aspirants a models. Però què hi farem, als homes se’ls han de seguir les manies.

Ara fa uns dies em va despertar un soroll ben misteriós: una mena de cant o de xiulet recargolat, molt potent i que semblava venir de lluny. Des d’aleshores el sentim cada matinada. El meu marit, tot emocionat, m’ha dit que és el cant d’una merla, i me n’ha fet la descripció amb gran entusiasme, fins i tot ha buscat una foto a internet i me l'ha ensenyada. El seu nom científic és Turdus merula, els mascles són totalment negres amb el bec ataronjat i les femelles marronoses. Diu que el cant de la merla és el més melodiós de tots els que es poden sentir, fins i tot superior al del rossinyol. Home, més xivarri que el canari de la veïna sí que fa. Hauríeu de veure el Quimet, a les sis de la matinada, de peu al costat dels finestrals, amb els ulls tancats, escoltant aquelles cantarelles! El que és jo, em poso uns taps a les orelles que em van la mar de bé.

El Quimet fa dies que cada matí estira el coll per la finestra i mira el cel. Jo pensava que vigilava el pas dels avions, o que els coloms no fessin de les seves a la façana, però ahir em va dir, amb veu de pena, que els falciots encara no havien arribat, però que devien d’estar al caure. Qui són aquests? – li vaig dir – una nova tribu urbana? El meu marit em va dir que no, que són uns ocells que van a passar l’hivern a l’Àfrica i que després tornen. Diu que els seus xiscles se senten cada matí i cada tarda i que fan molta companyia. Això d’ocells que van i venen de l’Àfrica em sonava. Que no eren les orenetes les que ho feien? Sí, m’ha dit el Quimet, però les orenetes i els falciots són ben diferents. L’oreneta (Hirundo rustica) és un ocell fosc de dors i blanc de panxa i té la cua molt forcada. Viu al camp, i fa uns nius de fang ben característics, en forma de tassa. El falciot (Apus apus), en canvi, viu a ciutat i nia en forats, és més gran que l’oreneta, tot fosc i amb la cua no tan llarga. Però tots dos s’assemblen en tipus de vol, costums i alimentació a base d'insectes, per això sovint es confonen. En quines coses es distreu el meu Quimet! Sembla que, orenetes o falciots, ja haurien d’haver arribat, però aquest any s’endarrereixen, potser perquè amb aquest temps fresquet encara no han arribat els mosquits. Que no hi han mosquits? Doncs millor, no? Ves quin problema! No pateixis, que ja ens atiparem de mosquits! Però ell dali a mirar el cel i a sospirar.

Hi ha arbres que treuen pertot un borrissol que els fa semblar tapats per una boira verda. D’altres deixen anar un flocs groguencs que posen els carrers fets una llàstima. El Quimet s’hi extasia, amb aquestes coses. No t’extasiïs tant - li vaig dir l’altre dia-, que després tot són esternuts. Que no saps que tot això dóna al•lèrgia?

Ni cas. I tot plegat es veu que són signes d’alguna cosa que està passant. I el Quimet diu que passa cada any i que sembla mentida que no me'n recordi, però no hi caic.

He posat la tele a veure si fan alguna cosa interessant (un programa d’aquells que fan caure algú en un forat, o l’enganyen amb qualsevol bajanada, el posen en ridícul i te’n pots riure, per exemple), i un anunci m’ha obert els ulls: és clar, és hora de deixar-se caure per aquell lloc que li diuen el tall britànic, i comprar-se els nous modelets de la temporada! Com ne diuen, per cert, d'aquesta època? Ah, sí, la primavera!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada