Puck

Aquest és un conte escrit en record d'un gosset encantador i d'una família que va tenir la sort de gaudir de la seva companyia mentre l'animaló va estar en aquest món. Dels que el vam estimar ja només quedo jo. Fins sempre, dolç Puck, que sàpigues que no t'oblido.


De nom, li vam posar Puck. Quan el vaig veure per primer cop estava en braços de la meva àvia; era una boleta blanca i negra, palpitant, amb un ullets rodons que es fixaven en els meus on, aleshores no ho sabia, havien de quedar-se per sempre. La meva àvia feia un posat tímid, gens habitual en ella, i el seu somriure era culpable.

- Àvia, que portes aquí?

- És un dels gossets que va parir la Laika fa dues o tres setmanes. La Trini m’ha trobat per l’escala, i vulguis que no, m’ha fet entrar a mirar-los. No és un encant?

- Però, àvia, què en farem, d’ell? La mare no vol gossos a casa, ja tenim prou feina.

- És que quan l’he vist no podia deixar de mirar-lo. I és peludet, com a mi m’agraden! Va, dona, no et fa gràcia, no m’ajudaràs amb ta mare? Em fa por que em renyi.

No em podia resistir, vaig agafar l’animaló i el vaig estrènyer, ell va fer un petit esternut i va posar el morret sota la meva aixella. A mi se m’escapava el riure. La meva àvia ja somreia més francament i em mirava divertida.

Quan la mare va arribar no li vam donar temps de reaccionar, era el millor.

- Mira, Francina, mira! Tenim un xicot a la família!

- Mare, l’has vist, quin posat? No te’l menjaries?

La mare ens va fer mala cara, però quan el cadell se li va acostar tot encuriosit, ella es va ajupir i el va amanyagar: adorava els animals.

- Amb patates, us menjaré a vosaltres, parell de bandarres! De qui ha estat la brillant idea?

Vam riure i no vam badar boca. La mare l’abraçava, li feia petons, i el gosset estava més feliç que un xínxol.

- Però si és un cel! Quina coseta més tendra! I quin nom et posarem, eh, xavalot?

- Posa-l’hi tu el que vulguis, Francina, que per això ets la cap de família.

Mira si en sabia, l’àvia. Al cap de mitja hora el Puck disposava de la seva manteta per dormir, de menjadora i abeurador, i d’un collar i una corretja vermells que vam penjar al rebedor perquè li quedés ben clar a qualsevol que vingués que a la casa vivia tot un senyor gosset.

A la nostra petita família, l’arribada del Puck va ser un terratrèmol. No parava en tot el dia, es ficava per tot arreu, el trèiem a passejar contínuament, ara l’una, ara l’altra. Crec que mai no ens havíem divertit tant, ni tan sols ens enfadàvem quan uns tolls sospitosos ens mullaven els peus. Era tan jovenet! Aviat aprendria.

Algun familiar s’havia tirat les mans al cap: Esteu boges, surt molt car tenir gos! El veterinari, les vacunes, el menjar! Ja aneu prou justes, no us fiqueu en embolics!

El que és a mi, m’era ben igual. Era massa jove per pensar en l’economia familiar, d’això ja es cuidava ma mare. Jo anava tot el dia darrera l’animalet, jugant amb ell, rebolcant-me per terra, gratant-li la panxa i cantant-li cançons perquè es dormís. I ell, juganer i entremaliat, s’aprofitava del seu encant i les feia de l’alçada d’un campanar. Em va destrossar els baixos de tots els texans, de tanta il•lusió que posava per saludar-me quan tornava a casa; va fer miques el ninot gegant de drap preferit de ma mare, a la catifa li van sortir unes taques que no marxaven per més esforços que fes la meva àvia, i no hi havia qui es posés unes mitges, perquè no arribaven a durar ni cinc minuts. Però que era tot això comparat amb la felicitat que ens donava?

Les passàvem magres, a casa. Per a tres dones entrava amb prou feines un sou: la mare feia neteges i ajudava en una botiga, que no tenia dia de repòs. Jo, que cursava el darrer any a l'escola, agafava de quan en quan feinetes escadusseres que m'oferien els veïns (cangurs i coses així) i l'àvia no tenia cap ingrés. Però tiràvem endavant; només el que ens feia riure el Puck valia totes les pessetes del món, i la mare em va arribar a dir que beneïa el dia que el nostre gosset va arribar:

- Oi que hi ha líquids “lleva-taques”? – deia - Ell és un “lleva-tristors”.

I així anàvem fent fins el dia que el Puck va deixar de menjar.

- No sé què li passa -deia la meva àvia–, sempre s’acaba una menjadora en un tres i no res i des d’ahir que m’ho trobo tot intacte.

- És estrany, però potser està empatxat, un parell de dies en dejú el deixaran com nou.

Però va seguir igual, i quan va començar a vomitar la poca aigua que bevia ens vam espantar de debò. Recordo bé que era un dissabte a la tarda. Vam embolicar el Puck amb la seva manta i vam sortir a buscar un veterinari, però tot estava tancat. Finalment, no recordo qui ens va donar una adreça de la part alta de la ciutat, i un taxista prou tolerant ens va portar fins allà, mentre la pobra bèstia no parava de treure del seu cos, ja no se què, doncs res sòlid no hi entrava de feia dies. Al consultori d’urgència van atendre el gos i li van posar un sèrum intravenós.

Ens hi vam estar més de sis hores, fent torns per aguantar aquella poteta dèbil, mentre el Puck semblava descansar per primer cop des que va començar tot. A la nit el vam dur a casa i diumenge ens vam passar el dia a l’hospital d’animals: anàlisis, radiografies, exploracions... El veterinari ens va dir que el gos estava molt greu, que patia una infecció d’estómac, però ell creia que amb un bon tractament se’n podria sortir. Almenys havia deixat de vomitar. L’havíem de portar cada dia per posar-li la medicació; ens van oferir quedar-se’l i posar-li sèrum contínuament, ja que així podria resistir millor tot el procés, però la mare s’hi va negar i jo no entenia perquè. Durant uns dies la mare no va fer altra cosa que portar el gos amunt i avall, de casa al veterinari, sempre amb taxi. A mi em va semblar que al Puck se’l veia més seré i fins i tot un cop, quan em va sentir obrir la porta, va sortir al rebedor. Potser movia la cua d’una manera una mica desmaiada, sí, però vaig creure que tot estava solucionat. El que jo no sabia veure eren els ulls de la mare, cada cop més tristos.

Una tarda, a darrera hora, vaig tornar de fer un cangur i el Puck no va sortir. El vaig cridar però no venia. La mare i l’àvia s’estaven al menjador, pàl•lides, i quan vaig entrar i les vaig veure no sé què em va passar pel cap, però vaig començar a cridar:

- Què heu fet, on és, el meu gosset?

La mare va venir cap a mi i em va abraçar. Aleshores vaig veure la corretja sobre la taula.

- L’heu deixat a cal veterinari, oi? Es queda a acabar el tractament?

- Filla, sisplau, tranquil•litza’t, ara t’ho explico. El Puck no estava millor, avui tornava a vomitar, així que l’he dut al veterinari del barri.

- S’ha quedat allà, doncs?

- Filla, m’han dit que estava molt malament; és cert que amb un bon tractament potser el podríem haver salvat, però ja no podíem continuar i el Puck patia molt, així que... li han posat una injecció i s’ha acabat tot. Perdona’m, filla, però no es podia fer res més.

Jo em vaig posar a cridar, desesperada:

- Us heu tornat boges! Era un més de la família, a mi també em matareu, si em poso malalta? Ho havíem de fer tot, per ell! Per què, per què heu mort el meu gosset!

L’àvia sanglotava. La mare va agafar d’una revolada la llibreta d’estalvis i me la va ensenyar:

- Mira! Veus quants diners hi ha, al compte? Res! Els darrers que hi havia els he gastat aquesta tarda, en fer matar el nostre gos. No hi ha seguretat social, per als gossos! Ho entens ara? Per això és mort, perquè ja no ens queden més diners! Pels maleïts diners!

Els diners! És possible que fos el primer cop a la meva vida en que jo tingués realment consciència de la nostra pobresa. No hi havia res més per dir, només plorar fins que vaig acabar les llàgrimes: pel Puck, per la mare, per la fatalitat que sempre colpeja els dèbils...

Mai més no he tornat a tenir gos. Dubto que hagi estat cap mena de decisió premeditada; simplement, les coses han anat així. Però aquesta casualitat ha fet únic per a mi a aquell animalet senzill i confiat d’ullets rodons i encuriosits que mentre va viure només ens va donar que alegries. Espero que, a la seva manera de gos, ell també fos feliç.