La difunta, el lloro i la paella. I l'indi.

Hi ha un exercici molt divertit que s’anomena “la situació absurda”; et donen una frase que no té gaire sentit i has de construir una història que la contingui. Aquest cop era: “Obro el calaix del pa i, què em trobo? Altre cop la veïna!”. Apa que no m’ho vaig passar bé ni res imaginant com lligar-ho tot. Per començar, què entenem per situació absurda? Pot ser que sigui un fet allunyat del sentit comú i emmarcat en un món ordinari, o bé es pot tractar d’un fet totalment normal, per estrany que ens sembli, sempre i quan ens trobem en un món fora del corrent, amb les seves pròpies lleis. Em penso que relat que llegireu correspon a aquest darrer tipus. Un cop fet i presentat l’exercici em va agradar tant que l’he traduït, l’he ampliat, ja que havia de ser molt curtet, i l'he adaptat una mica per a no sentir-me tan constrenyida. I aquí el teniu, fent una mica de broma amb els esperits (o millor dit, amb cert tipus d’espiritistes) i de passada li pico l'ull al mestre Hitchcock i a la que va ser la seva darrera pel•lícula, però no pas la menys interessant: Family Plot (1976). Aquí teniu doncs, en forma de monòleg, la història de tres o quatre coses que no sé si van juntes gaire sovint:

La difunta, el lloro i la paella. I l'indi.

Hola, Beni, bon dia! Com va tot? Feia setmanes que no ens veiem! Acabes d'arribar de vacances? Quina sort! Jo, ja veus, filla, atabalada com sempre. I només em falta la que se m’ha liat amb la Remei... ah, és clar, no saps res, tu, si t'estaves al poble. Sí, noia, sempre buscant les pessigolles, la gent. Escolta! Tu hi tens relació, amb la Remei, no? Si més no, et té confiança. Us he vist molts cops xiuxiuejant i fent cops de cap quan us trobeu a plaça. Sí, ja m’imagino que tampoc sou amigues de l’ànima, però a tu no et girarà la cara, com em fa a mi. Mira, vine a prendre un cafetó a casa i t’ho explico, segur que em pots ajudar. Passa, passa, seu. Bé, he dit cafetó però si no et sap greu jo em faré unes herbetes, que ja estic prou nerviosa. Què passa? Ai, sí, la cadira estava una mica tacada. No pateixis, noia, només és una mica d'ectoplasma, ara t'ho trec amb aigua. I ca, dona, això no fa cap fàstic! Sí, és clar, si prefereixes seure en una altra banda...

T’agrada aquesta butaca de braços? Estàs còmoda? Doncs, a veure, podríem dir que tot va començar abans d’ahir a la nit, que van venir uns clients molt perepunyetes. D’entrada, van voler tant sí com no que els donés hora a les nou per no sé quina història que el marit treballa lluny. I van els impresentables i es deixen caure més de mitja hora tard. Ja els vaig dir que a una mèdium tan sensible com jo no se la pot fer esperar, però ni cas; no eren gens delicats. I per acabar-ho d’adobar es veu que volien amortitzar el que em van pagar (res de l’altre món, faig preus molt ajustats) i es van passar la vetllada fent preguntes amb trampa, xiuxiuejant entre ells amb veu de sospita, fent uns moviments de cella que Déu n’hi do i ficant-se de mala manera amb el Powhatan, pobret, que és tan servicial. Que qui és? Dona, el meu esperit-guia, no sé pas que faria sense ell! Sí que es una mica estrany, el nom. És que havia estat un gran cap dels indis peus negres, saps? Va morir en una cruenta batalla, el van esquarterar, noia. Per això a vegades li donen rampells estranys. Però és molt bon noi, i molt cumplidor. I aquells dient que el meu estimat Powhatan era una filfa! Sí, sí, tens raó, és increïble el que la gent pot arribar a dir.

Doncs tant desagradables es van posar amb unes coses i altres, que el Powhatan es veu que va ser una mica impertinent amb el difunt, i aquest (que mira que per les referències es veu que era un home tan educat, tan bona persona) es va acabar emprenyant, ens va engegar a tots a dida amb molt males paraules i va fotre el camp cap al pla etèric, però abans em va girar tots els quadres del revés, va buidar a terra els calaixos de la cuina i els tetrabriks de la nevera, i fins i tot va fer miques una porcellana de Lladró que jo tenia aquí, al prestatge. I que era un regal de la meva sogra, en pau descansi! A veure, una mica cursi sí que era, una mena de pastoreta, o de nimfa, amb una roba que queia per totes bandes i cara de fleuma. Ai, per on anava? Ah, sí! Bé, doncs jo que torno del trànsit i mira quin sarau que em vaig trobar! I Aquella gent que van marxar fent-se els ofesos només que per no haver d’ajudar a netejar, el Powhatan histèric que de primer els volia arrencar la cabellera i desprès pretenia acomiadar-se i tot (no saps tu el que em va costar calmar-lo), i el meu Toni que no hi era, justament aquella nit tenia torn de taxi. Amb tot el merder em vaig ficar al llit a tres quarts de quinze, i al matí em vaig haver d’aixecar d’hora per anar a l’enterrament de la Lali; sí, la mare de la Remei, no t'havies enterat? Sí, tu, d'un dia per l'altre, no som res. I jo no volia quedar malament, que la Lali i jo vivíem porta per porta. Jo al segon segona i ella al segon tercera. Entre nosaltres, no sé en què pensava, la Remei. A qui se li acut fer una cerimònia fúnebre a les vuit del matí a Collserola! Ganes de tocar la pera als veïns. I al meu marit no li anava a demanar que em portés amb el taxi, he preferit agafar l’autobús i deixar-lo dormir, pobret. Uf, quan la vaig veure allà estirada, la Lali, vull dir, ja em vaig ensumar que hi hauria tangana. Aquells llavis premuts, aquelles celles corrufades, els punys closos...

Quan vaig arribar a casa ja no podia més, se’m desencaixaven les mandíbules de tanta badallera, així que vaig anar a la meva habitació per estirar-me una estona. Jo que entro de puntetes, que no es desperti el Toni, i va la Lali i apareix sense avisar, no t’ho perdis! amb el mateix vestit de color albergínia i la mateixa cara de pomes agres que havia lluït al seu sepeli.

- Ostres, Lali, com va, noia? – li vaig dir - Si no et sap greu, vaig a descansar una estona, després estaré per tu.

Ni cas. Aquest coi de Lali va agafar un posat així com de jutge i va començar a sacsejar l’índex cap a mi com si em clavés una filípica. Però mira, jo sóc clarivident, no clariaudient, pitjor per a ella, vaig pensar. Em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls, apa, ja et cansaràs. Doncs no, ara una estrebada a la vànova, ara un copet al llum de la tauleta de nit... aquella boja de poc que no em desperta el Toni! Vaig donar una ullada i no la vaig veure, però ja no em podia adormir. Jo que m’aixeco, obro l’armari per penjar la brusa, i, la mare que...! Quasi em moro, s’estava allà, gronxant-se d’un penja-robes. Li vaig ventar la porta pels morros i vaig anar a la cuina a fer-me un cafè, a veure si se m'aclarien les potències. Només entrar ja li vaig tirar la vista a sobre, s’estava amagada darrera la liquadora. Jo passant. Estiro el calaix de les culleretes, i la poca-solta em surt surant com un d’aquests fantasmes japonesos dels dibuixos animats i dient "uuuuuh". No vegis com em vaig posar:

- Hòstia, Lali, ja està bé! Si vols alguna cosa, fes com els altres, te’n vas a casa ta cunyada i arrossegues unes quantes cadenes, i que demanin hora, tu.

El calaix es va tancar de cop i de poc que no se m’emporta tres dits. Vaig sortir de la cuina emprenyada com una mona i no diràs mai que em trobo! La cadira de braços que em va deixar el meu avi, sí, aquesta on estàs assentada, passejant-se pel menjador. Sí, sí, com t’ho estic dient... però dona, seu, que a la cadira no li passa res! Tranquil•la, un altre cafè? No? Si estàs tota tremolosa! Unes herbetes, doncs. I és clar, quan vaig veure allò se’m va escapar un crit:

- Ja n’hi ha prou! Vaig a buscar el llibre d’exorcismes i ens veurem les cares, guapa.

Però ni a còpia de conjurs me la treia de sobre. Això ja passa, quan tenen algun assumpte pendent amb un viu, i la Lali el tenia justament amb mi; jo ja sabia què era, és clar, però em feia la boja. I a més estava morta de son. Ja t’atiparàs, ja, pensava jo, tonta de mi, com si no conegués la Lali, que era més tossuda que una banya de marrà, que diuen. Quin dia! cada cop que me’n feia una jo pensava: paciència, ja s’acaba. Sí, sí... Quan es va adonar que no em faria afluixar, es va començar a ficar amb el meu Merlí, i per aquí sí que no hi passo. Sí, el Merlí, el lloro, no el coneixies, eh? Mi-te’l. Oi que és bonic? Un guacamai com pocs n’hi ha. I carinyós! Ja veuràs: "Merlí, bufó, fes un petonet!" Què et deia, sents que en són de recargolats? "mmua, mmua". Per on anàvem? Sí, doncs de cop i volta veig el Merlí que estira una pota cap enrere i un ala cap al davant (allò que fan tots els lloros, vaja) i sento que es posa a cantar:

Ay ba, ay ba, ay babilonio que marrrreaaaasss!!
ay ba, ay ba, ay vámonosss prrronto a Jjjjj...udea!

I no t’ho perdis, d’una manera, no sé com dir-ho, així com... descarada... I com arrossegava la veu! Jo que faig un bot d’un metre, corro cap a ell, i l’animaló que hi torna:

Como lasss hembrrrrasss de Babiloniaaa
No hay otrasss hembrrrrrasss tan incitantesssss

Qui ho diria, oi, de la Lali? Mira que era una dona amb ben poca gràcia i més aviat melindrosa! Doncs et juro que el Merlí semblava ben bé una corista del Paral•lel. I per postres, antiquada, ja podria haver-ho intentat amb una cançó dels Estofats o Estopats aquells o com se diguin, i no amb això tan passat de moda. Ja no vaig aguantar més:

- Para, Lali, al Merlí ni me’l toquis! Em rendeixo!

I aleshores vaig anar corrents a la cuina, vaig agafar aquella paella antiadherent especial per crepes que la Lali em va deixar fa sis mesos i que jo havia promès tornar-li al dia següent, vaig sortir a la galeria i vaig llençar la paella cap a la finestra de la seva cuina. Sí, és clar, em vaig carregar un vidre, però i què, la paella torna a ser a ca la Lali, que és el que ella volia, i a mi m’ha deixat en pau. Si ja en vida no em callava: que si me la faràs malbé, que si la meva filla me l’ha demanada. Doncs apa! Ja torna a ser teva! Malaguanyada paella, jo que em pensava que me la podria quedar gratis! Si no hagués tingut tanta son...

Però, he, he, o jo no conec bé a la Lali, o això no s’acaba aquí. Sé que la bleda de sa cunyada li havia fet alguna trastada, ja la pagarà, ja. I en el moment oportú li oferiré els meus serveis de “neteja espectral” i “apaivagament d’esperits contrariats” i li clavaré una factura que hi entrarà tot: la paella, el vidre, el tranquil•litzant per al Merlí, la figura de Lladró, l’IVA i fins i tot l’Impost de Societats. Així que li dius a la pàmfila de la Remei que es deixi de denúncies i judicis, aquí tens els calés per un vidre nou, dóna-li i que no m’empipi més... Ui, ho haurem de deixar! El Powhatan m’avisa que en un parell de minuts arribarà un client nou i el vull atendre bé, que amb tanta crisi, el que és de clients no me’n sobren.

Beni, xata! Et veig una mica pàl·lida. Et passa res? Beni! Ara s'ha desmaiat, però... Powhatan! Fes el favor de treure't les pintures de guerra, deixa de fer ganyotes i para d'un cop de sacsejar aquest tomahawk o com se digui tacat de sang, que encara et faràs mal! No, no fa gràcia!