Permeteu-me que avui em feliciti a mi mateixa. He participat en una cursa popular; és una activitat que m’agrada molt però feia ja bastant de temps que no havia tingut oportunitat de gaudir-ne. Avui es tractava d’una distància curta, només cinc quilòmetres. Però he aconseguit acabar-la en trenta minuts i pocs segons. I el que és millor, no he trigat ni vint segons (bé potser han estat trenta, anava sense rellotge) a tornar al meu estat normal un cop he parat de córrer. Ni palpitacions, ni respiració de gos, ni esbufecs: fresca com una rosa. No em petonejo perquè no m’arribo!
I ara us preguntareu que té això d’important. Res, però córrer és una de les meves aficions. I si li tinc una tendresa especial és perquè la vaig començar ja força gran. Crec que estava més a prop dels cinquanta que dels quaranta quan em va picar la curiositat per saber què se sentia amb això de calçar-se unes sabatilles lleugeretes de pes però de sola ben gravada i gruixuda, i llançar-se a triscar carrer amunt i carrer avall.
Comptava amb un bon mestre, cosa que estalvia molts problemes, i aviat vaig descobrir que m’encantava. Vaig aprendre moltes coses de mi mateixa que no coneixia: que era bastant flexible de cames i braços, que no tenia gaire potència i per tant la meva velocitat era baixa, però en canvi tenia bona resistència. Que la calor aviat m'angoixava i em condicionava negativament, però que el fred, la pluja i el vent no eren per a mi cap molèstia. Cap problema, cap a la cursa de fons, els menja-quilomètres. Bé, de menjar-ne, no n’he menjat pas gaires mai, però he arribat a participar en curses de 10 quilòmetres sense despentinar-me, ni arribar la primera per la cua, ni caure, ni haver de ser evacuada en ambulància, ni res de tot això. I corrent pel meu compte, n’he fet uns quants més. Tot un èxit, que carai!
I que té d’especial córrer? És curiós, m’ho he demanat a mi mateixa molts cops. Perquè començar, es pot començar qualsevol cosa. Però jo he persistit, i això que en els anys que fa que m’hi dedico amb més o menys constància i encert, he hagut d’interrompre els entrenaments dos cops durant molt de temps, per un accident greu i per una malaltia també greu. Però un cop superats aquests entrebancs, tornem-hi!
Suposo que no hi ha una única raó. En diré unes quantes que ara se m’acudeixen: mentre corro, tot són sensacions. La meva ment descansa, cessa la seva activitat discursiva pràcticament al cent per cent. No penses, “ara faré això” o “no ho faré´” o “mira que hi ha allà” ni “que bonic o que lleig que sóc”. Res de res; cos i ment, units, formen una unitat absoluta, concentrada en el fet d’harmonitzar el moviment de braços i cames, la picada del peu contra el terra, la respiració. Els canvis de ritme són raonats, però no de la manera en què raonem cóm farem un problema, o que pensarà de nosaltres el veí, sinó que venen donats per totes les variables que percebem, per la inclinació del ferm, per la temperatura exterior i la nostra reacció interna a les seves fluctuacions, per l’estat atmosfèric, per la manera en què estan responent, aquí i ara (no dintre de cinc minuts) els nostres músculs i tendons. I en tot moment, saps cóm has de córrer.
Ets conscient de l’estat del teu cos, de la teva fisiologia, cor i pulmons, peu i cervell. Sensació del vent que et mou els cabells, del sol que t’escalfa l’esquena, dels sorolls ambientals. Tot, tot està present, però tot és harmònic. Et converteixes en un punt actiu, viu, fluid. Bé, com a mínim fins que, en un moment donat, has passat el punt crític i comences a cansar-te. Però fins i tot aquí, controles, i no és la ment, sinó tot el teu ésser. És difícil d’explicar, però està aquí, és ben cert.
I després hi ha aquell efecte tan estrany que tot els corredors coneixen, tot i que cadascú el percep en moments i distàncies diferents. Hi ha qui li diu “el subidón”. És un estat d’eufòria en que el teu cos sembla desaparèixer i tens la impressió que et mous en un raig de llum. Segur que els metges i els fisiòlegs sabran explicar les causes, però són irrellevants. Perquè jo no corro per tenir aquesta experiència, sinó pel fet de córrer, i perquè sóc ben conscient d’un millorament espectacular de la meva salut des que vaig començar a fer-ho. I perquè m’hi diverteixo. A més córrer no té edat. S'ha de veure que bé que s'ho passen els nanos a les curses obertes, quina activitat tan sana és per als joves, tan agraïda per als adults, tan convenient per als més grans. Encara recordo a “la iaiona”, una senyora de setanta anys ben llargs a la que trobava tots els diumenges fins no fa gaire en el circuit urbà en que acostumo a deixar-me caure. Donava cent i ratlla a més d’un corredor jove. I l’he trobada en curses, i no precisament anant amb el grup del final. Perquè aquí també, la veterania és un grau, l’experiència val molt, conèixer el teu propi cos, les seves limitacions i el que li pots demanar...tot plegat forma part d’un aprenentatge apassionant. I tan és la posició en que arribes, o si els altres et passen o no.
No m’he plantejat mai córrer distàncies molt llargues, com les maratons. Em caldria un temps del que no disposo, i una fortalesa física de la que no gaudeixo. Però el cas és que tinc moltes ganes de saber si és veritat això de que el pitjor moment per a un maratonià són els trenta quilòmetres, i que si supera aquest punt, té la cursa a la butxaca. Segurament no ho sabré mai, però no hi fa res: per pensar-hi...
Curta o llarga, la distància és ben teva. Ningú no te la traurà. No corres contra els altres, ni contra el temps; molts de nosaltres, ni tan sols per guanyar un premi. Si anem a curses és perquè ens diverteix anar amb tanta gent, tots amb la mateixa samarreta, és com una festa. Quan corres no vas contra res, sinó a favor de tu mateix, a provar fins a on arribaràs avui, i tant és que sigui més o menys que ahir. És a on estàs avui, i ara, i aquí, el que compta. Quan assoleixes la fita que tu mateix t’has posat, per humil que sigui, ets ni més ni menys que el rei del món. Del teu món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada