divendres, 21 de maig de 2010

Esquitxos de l'Indus

El riu que els europeus anomenem Indus i els pakistanesos Sind neix a l’Himàlaia i recorre el Pakistan de nord a sud. És el segon riu en importància del subcontinent indi i un dels més importants d’Àsia.






Al nord, al territori de Gilgit-Batistan, és un riu cabalós que passa encaixonat entre les moles immenses del Karakorum i presenta un corrent intensíssim degut al fort desnivell i a la constant aportació de les nombroses glaceres que voregen el seu curs, de les quals Biafo i Baltoro són les més conegudes.

En aquesta zona l’Indus és alimentat pel riu Hunza, que dóna nom a aquesta preciosa vall on té lloc el primer dels esquitxos que explicaré avui. Voltada d’un grup impressionant de muntanyes entre les quals es troben diversos cims per sobre dels 7.000 metres, Hunza és una regió riallera, amb una agricultura ben desenvolupada. La seva capital és Karimabad, però no us penseu que es tracta d’una ciutat com les nostres. En aquesta regió del món, una població és amb prou feines un lloc més o menys pla i a prop del riu. Les cases estan separades a bona distància l’una de l’altre, tenen una o com a molt dues plantes i un terrat, no hi ha carrers asfaltats, ni transport públic, ni la gent té cotxe ni televisió. Els camps de conreu s’enfilen entre els habitatges i els quatre carrerons prop del castell – el Fort Baltit - són poc més que torrenteres pedregoses.

La gent és molt acollidora i agradable. Pertanyen, quasi en la seva totalitat, a la branca ismaïlita septimana de l’Islam (per entendre’ns, la que comanda l’Aga Khan), de talant progressista i lliberal. Tots els infants estan escolaritzats, no hi ha analfabetisme i una bona part dels homes i les dones poden arribar a la Universitat, ja que l’ensenyament és de gran qualitat. Tot això no m’ho invento jo, ens ho va explicar el nostre guia paixtu, que ni era ismaïlita ni vivia a la vall – no el podem acusar, doncs, de partidisme- , i desprès he trobat moltes confirmacions del fet en fonts diverses.

Nosaltres fèiem un trajecte en autobús. Veníem de la Xina, havíem travessat el Kunjerab Pass, i anàvem de camí cap al sud. Vam parar en un petit hostal dels que puntegen la Karakorum Higway i com que teníem tota la tarda per endavant vam aprofitar l’agradabilíssima temperatura per fer un volt. Aquesta regió és famosa en tot el país pels seus albercocs. Els arbres fruiters s’estenien rostos amunt i semblaven no tenir fi. Pujàvem un fort pendent quan tres noies joves se’ns van acostar i ens van preguntar de quin país veníem. No portaven vel, en aquella zona no vam veure ni una dona que en portés. Vestien el salwar kameez, l’elegant i còmoda vestimenta pakistanesa, acompanyat d’un lleuger xal a joc que no amagava res de la seva fesomia, ni rostre ni cabells. Ens van explicar que sortien d’estudi. Estaven preparant un curs d’accés a la universitat i aquell dia tocaven matemàtiques. Els vam demanar si ens podien ensenyar les llibretes, per veure el nivell. Era molt alt, entre un preuniversitari o un COU de l'època i un primer de carrera al nostre país. Segons ens van dir, dues eren solteres i una casada, aquesta estava embarassada de sis mesos. Ens van convidar a fer una passejada amb elles per ensenyar-nos els horts i els conreus. Mentre caminàvem, no paraven de fer-nos preguntes sobre la nostra manera de viure: si érem parelles els uns dels altres, de què treballàvem les dones, si casa nostra estava a una gran ciutat o un poble com el seu... Quina tarda tan magnífica! Bona conversa, simpatia, un entorn seré, i al final, com a premi, les noies van collir per a nosaltres una cistella de fruita. La vam netejar a les mànigues perquè, tot i que els rierols corrien alegrement a banda i banda del camí, és millor anar amb compte amb l’aigua, ja que els nostres budells no estan fets als bacteris locals. Ens la vam cruspir allà mateix, assentats tranquil·lament, mirant la posta de sol sobre les muntanyes curulles de neu. Era deliciosa, res a veure amb els nostres préssecs i albercocs madurats a cop de càmera frigorífica. Després vam tastar també les orellanes que s'assequen per milers a les terrasses del poble i que omplen de colors totes les seves vistes. Una festa per al paladar.

Uns centenars de quilòmetres més al sud, hi ha regions en què les dones no poden ni anar pel carrer. Quan entren a casa del marit, ja no en tornen a sortir si no és cap al cementiri. Ens ho va explicar el mateix guia. Realment, de dona, per allà, no em vam veure cap. Només homes i nens (cap nena) que ens miraven amb els ulls molt grossos com si vinguéssim d’un altre món. I en cert sentit, així era.

No us estranyi aquesta diversitat de costums. El territori del nord del país només depén del govern de manera nominal. En realitat, l'administració ha de confiar en els diferents caps tribals perquè es mantingui una aparença d'ordre. El preu a pagar és que cadascú s'organitza com vol i les lleis estatals no tenen perquè complir-se. De vall a vall trobem uns contrastos tan forts, en qüestió d'usos i creences, que ens poden deixar totalment desconcertats.

Dos o tres dies més tard, i després de travessar la verda vall del Swat (avui tristament famosa), arribàvem a la regió anomenada Frontera del Noroest, lluny ja de la serralada. L’Indus s’eixampla i el seu corrent s’encalma, la temperatura s’enfila; a la frescor muntanyenca la substitueix un ambient calorós, ressec i polsegós, als poblets amagats les ciutats atapeïdes, i al silenci pregon un xivarri increïble de camions que ressonen de mirallets i penjolls metàl·lics, tricicles a motor, bicicletes, taxis i autobusos, tots tocant el clàxon alhora com a única manera de fer-se pas en mig d’un trànsit que se’ns empassa vius.

Però fins i tot aquí hi ha raconets de pau. Ciutat de Mingaora. Un relator de contes s’havia posat a explicar històries en un angle del carrer. Una gentada d’homes, dones i criatures el voltava, reia, l’animava. Era tan expressiu que fins i tot nosaltres, que no enteníem res del que deia, ens ho passàvem bé. Ell saltava, feina anar un sabre, estrafeia ganyotes i crits esgarrifosos quan li tocava el paper del dolent. Les persones grans ens van deixar amablement un espai. Tot i que se’ls menjava la curiositat, procuraven no mirar-nos gaire. Al Pakistan no és educat molestar els estrangers: enlloc mai no ens van demanar res, ni ens van intentar vendre xavalla com passa sovint en altres països. Els nens i nenes, no tan circumspectes, ens miraven francament, ens adreçaven rialletes, i feien fila de no saber què era més divertit, si l’actor, o aquella colla de gent estrambòtica sortida de ves a saber on que havia anat a raure a aquella cantonada.

Al dia següent vam arribar a Peshawar, prop del Pas del Khyber, la porta d’Afganistan. Voltant pel seus carrers no tenia prou ulls per mirar-m’ho tot: les primeres dones amb burka que havia vist mai, les luxoses joieries, els cartells de cinema, les magnífiques botigues de catifes, la policia local vestida a l'anglesa... O un tricicle-taxi on, ben col·locada al seient com si fos una reina, transportaven una cabra mentre que l'amo anava penjat a una banda del precari vehicle. El mercat era immens. En els seus carres atapeïts tot el transport anava a càrrec dels ases, o dels soferts camperols i traginers que arrossegaven immensos carretons curulls de mercaderies. A vegades semblava que els embalums caminaven sols, i després distingies un pobre camàlic literalment enfonsat sota el seu pes i grandària. Potser el més xocant eren els taulells dels carnissers, dels quals el meu suau que podríem dir és que les normes d’higiene que a nosaltres ens assemblen les correctes i adequades no es seguien pas, i ningú no semblava fer-ne esment.





En un racó del mercat, en un petit espai com un nínxol fosc, hi havia el que podríem anomenar una botiga de te. Un ancià i un home de mitja edat estaven assentats al terra, descalços, mirant reposadament el pas dels vianants. Davant d’ells tenien diverses caixes curulles de fulles i branquetes de la preuada planta (tot era a doll, és clar, en tot el mercat no ha havia res ja empaquetat). Vam decidir comprar-ne una mica i em vaig adreçar al botiguer per demanar-li quin seria el més apropiat per emportar-me. L’home madur em va atendre amb una elegància que ja els agradaria tenir a més d’un dels que es dediquen a vendre però no en saben. Em va explicar, sense cap pressa, les qualitats dels diversos tes que venia i el que aquí en diríem la seva “relació qualitat-preu”. Vist que el te havia de fer un viatge molt llarg, em va recomanar un que a ell li semblava que conservaria la seva fragància durant més temps que no pas els altres. No era el més car, ni de bon tros. Tampoc dels més barats, que ja em va advertir que tenien molt de tronc i poca fulla. Però els més cars eren massa delicats, deia ell; “agafi el que li dic, ja veurà quin bon te”. L’home ancià anava fent cops de cap, com donant suport a les paraules del seu company.

Vaig estar bevent un te fantàstic durant molt de temps, ja que amb molt poca quantitat n’hi havia prou per a fer una bona infusió. Tenia una fragància incomparable que qualsevol amant d’aquesta beguda apreciava de seguida. Quan ja em quedava poc, em recava de malgastar-lo i me’n feia poques vegades. Potser no us ho creureu, però va conservar la seva flaire fins la darrera engruna. Aspirar aquell aroma em tornava a portar a aquell mercat, a aquell país avui tan torturat.

Quina tristor, aquell dia de l’atemptat al mercat de Peshawar. Mentre mirava les indiferents imatges de la televisió, els cossos estesos, la sang, la gent desesperada, jo plorava i pensava en aquell dia ja llunyà, en els alegres venedors que cridaven la seva mercaderia, en les dones compradores que regatejaven amb gràcia des de darrera dels seus vels (i que se'ls apujaven sense cap empatx si es que volien mirar bé alguna cosa), en els nens que pertot s’escolaven i que ens miraven amb no dissimulat astorament. En l’amable venedor de te. En el nostre guia, que vivia a la ciutat amb tota la seva família. I en les bombes que no respecten ni a les persones, ni les seves il·lusions, ni les seves esperances. I tampoc els records més entranyables dels viatgers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada