 | |
| Miniatura mogol c.1650. Dara Shikoh i els savis sufís |
“Una vegada, fa molts i molts anys, en un país molt llunyà, vivia un rei que es tenia per savi. Tan i tan s’ho havia cregut que pensava que ningú en el món no li arribava ni a la sola de la sabata i que era l’únic capaç de governar amb coneixement, així que va prendre una determinació: va convidar un representant de cadascun dels regnes del seu voltant i els va sotmetre a diferents proves per calibrar la seva saviesa. Si resultava que no eren tan savis com ell, envairia el regne en qüestió i n’esdevindria el rei.
Un a un, tots els emissaris van fallar les proves, i un a un tots els regnes van quedar sota el seu comandament i van formar un de sol, enorme i poderós; ningú ja no recorda el seu nom, però li podem dir Majòria, si voleu. L’exèrcit de Majòria havia esdevingut poderossíssim, i el rei, cada dia més pagat d’ell mateix, ja pensava que ningú al món podia fer-li ombra.
Vet aquí, que, conquerint, conquerint, la frontera del seu regne va arribar a les envistes d’un regne molt petit; tampoc ningú recorda el seu nom, li direm Minòria. El rei de Minòria era un bon jan, tot i que no gaire llest, la gent, força senzilla, i tots vivien molt tranquils i anaven fent fins que un dia va passar la catàstrofe: un emissari de Majòria va arribar a la cort i amb maneres molt ampul•loses els va dir que el seu rei ordenava que un representant de Minòria es presentés davant d’ell per ésser sotmès a una prova de saviesa. Si no se’n sortia, el regne seria envaït i annexionat a Majòria per tal de ser governat per algú més digne.
Quin patir, què de gemecs! A Minòria ningú no volia canviar de rei, sabien prou bé que a Majòria la gent anava de bòlit estudiant i treballant, que estava ben vist que tothom tingués molta ciència i es cremés les celles dia i nit, que munions d’inspectors saberuts recorrien incansablement escoles, tallers, fàbriques, per vigilar que tot fos perfecte i de molt alt nivell. Ells, que anaven tot el dia a pas de mula i s’anaven a dormir amb les gallines, patir aquell desfici! Els ministres, desesperats, es van reunir per decidir a qui enviarien, però no se’ls acudia ningú: el rei era més aviat enze, el ministre d’exteriors no sabia un borrall de geografia, el de la guerra mai no havia vist un sabre, el d’agricultura era un pagès molt capaç però a ell que no el traguessin del tros... Què farem, què farem? A la fi el gran visir, que era un botiguer que tenia molta vista, va tenir una idea lluminosa:
- Enviarem al secretari de jocs i diversions!
Els altres es van esverar:
- Però que dius, si és un tocacampanes!
- És l’individu més cregut que he vist mai.
- Es més fatu que un gall d’indi en primavera.
- No té un gram de cervell i es pensa que es més savi i astut que el Vell de la Muntanya,
- etc. etc.
El gran visir els va dir:
- D’acord, però no em negareu pas que és l’home amb més bona sort que heu vist mai.
Els altres van reflexionar i li van haver de donar la raó.
- Certament, mira que és totxo i totes les festes que organitza són un èxit.
- Mira que és lleig i té una dona ben bonica que se l’estima amb bogeria.
- Mira que no toca ni quarts ni hores i té uns fills d’allò més espavilats.
- Mira que no sap ni sumar i no para de fer quartos.
Dit i fet, el senyor secretari de jocs i diversions va ser nomenat Gran Emissari de Minòria i enviat a la cort de Majòria per passar l’examen de saviesa.
I que no va pas estar-ne poc, d’orgullós. Més inflat que un gripau va muntar el seu cavall i cap a Majòria falta gent, ben segur que se’n sortiria sense cap problema.
A Majòria tota la cort l’esperava a l’immens saló del regne, i feia rodar el cap el luxe dels vestits i la gran quantitat de penjolls, diademes, collarets i arracades d’or, perles i pedres precioses. En el centre de tot aquest esplendor el rei de Majòria, en un tro imponent de fusta de cedre tallada amb exquisidesa i vestit amb la seva severa túnica negra de savi, esperava al Gran Emissari de Minòria amb un irònic rictus als llavis: no en tindria ni per començar, d’aquell totxo, prou se li veia a la cara que al seu cap no hi havia sinó pardals i que gastava més fums que una xemeneia.
Quan el Gran Emissari de Minòria va haver fet una historiada reverència al rei, aquest, molt seriosament, tot mirant-lo fixament, va assenyalar cap al sostre amb el dit índex de la mà dreta.
El Gran Emissari no va dubtar gens, en un sol gest del seu índex va assenyalar també el sostre i seguidament el terra.
El rei va romandre pensarós un instant; després, va assenyalar al Gran Emissari amb el mateix índex. Un altre cop la reacció fou instantània, i el Gran Emissari va assenyalar el rei, ara amb dos dits en comptes d’un.
Ara el rei, solemnement, va treure d’una butxaca una oliva i li va ensenyar al Gran Emissari. Aquest va obrir uns ulls com unes taronges i immediatament es va treure un ou d’una de les seves butxaques i el va mostrar al rei.
El sobirà de Majòria es va aixecar, va obrir els braços, i va exclamar:
- Vine, germà, per fi trobo un regne governat per gent digna de fer-ho!
Ningú no se’n sabia avenir, però tots ben contents van anar a la festa en honor del Gran Emissari. Després es va signar un tractat de pau eterna entre els dos regnes i el Gran Emissari va tornar cap a Minòria amb el cavall carregat d’obsequis i els fums més pujats que mai.
Quan ja va haver marxat, els ministres de Majòria es van apropar al seu rei i li van pregar que els expliqués com podia saber que aquell home era tan savi, ja que ells no havien entès res d’aquella baralla per signes. El sobirà els va contestar:
- Evidentment, vosaltres no teniu prou coneixements per entendre una conversa de tan alt nivell, però us ho explicaré. Per començar he assenyalat amunt per dir: Déu Totpoderós regna en el cel. Ell, molt sàviament, ha assenyalat amunt i avall per dir-me: Déu regna en el cel, i també a la terra.
- Oh, es va sentir una remor reverent dels ministres congregats.
- Després l’he assenyalat amb un dit per dir: tots els homes tenim un sol origen. Ell, molt sàviament, m’ha assenyalat amb dos dits per dir-me: el seu origen és doble, car procedeixen d’Adam i d’Eva.
- Oh, oh, es va tornar a sentir una remor reverent un xic més forta.
- Finalment li he ensenyat una oliva per dir: fixa’t en la meravellosa estructura d’aquest objecte. Ell, molt sàviament, m’ha ensenyat un ou, per dir-me: aquest objecte és encara més meravellós, ja que d’ell en pot sortir un animal.
- Oh, oh, oh, ara ja era una remor d’èxtasi.
- Com veureu, ministres meus, aquest home és un versat en ciències, religió i metafísica, i els governants de Minòria uns savis que saben molt bé què es fan. Així que graciosament decideixo que conservin la seva independència!
- Oh, oh, oh, oh, ara ja estaven tots tant esmaperduts que es donaven cops al pit i ploraven d’alegria.
Mentrestant, a Minòria, no les tenien pas totes. Atalaiaven cada dia el camí de Majòria i finalment van veure com el secretari de jocs i diversions, Gran Emissari del Regne, tornava, més dret que un fus sobre el cavall, i amb un somriure de suficiència que ja els va dir que les coses havien anat bé.
Tot respirant més amples, amb gran curiositat, van envoltar el secretari i el van aclaparar a preguntes: què, com, quan, qui, quant? Aquest va fer un gest de gran senyor i els va dir: tranquils que ja està tot arreglat, aquests majorians no ens molestaran més. Ja m’imaginava jo que no n’hi havia per tant! Si són uns encongits, i el seu rei el primer...
Els altres no se’n sabien avenir. Però què ha passat, què t’ha dit, què has fet?
- Mireu, mireu si és fatxenda, aquest rei, que em posa la vista a sobre i el primer que fa, què direu? Doncs assenyala cap amunt amb l’índex, ves!
Els ministres es van mirar sense entendre res.
- I això que vol dir?
- Doncs vol dir: com t’acostis més, amb aquest dit t’estampo contra el sostre. Però jo no m’he deixat acovardir i he assenyalat amunt i avall per dir-li: doncs jo primer t’estampo contra el sostre i després et reboto contra terra!
- Oh, van dit tots ben parats.
- Aleshores ell que m’assenyala amb un dit per dir: si t’acostes més, amb aquest dit et trec un ull. Però jo no m’he deixat acovardir i l’he assenyalar amb dos dits per dir-li: doncs jo et trauré els dos, d’ulls, poca broma!
- Oh, oh, amb cara d’incredulitat.
- I va el pocapena i m’ensenya una oliva per dir: mira si sóc ric, tot això m’ha quedat de l’esmorzar. Però jo, rient per dintre, que li ensenyo un ou per dir-li: jo sóc més ric que tu, a mi m’ha sobrat això.
- Oh, oh, oh, ja ben garrativats.
- I és clar, com que ha vist que no podia amb mi, m’ha ofert un tractat de pau eterna que jo he acceptat graciosament de signar, aquí el teniu, i vet aquí, assumpte resolt! Si el que jo no solucioni...
- ...., ..., ..., ..., s’havien quedat muts d’estupefacció.
Alguns van mormolar entre ells: no és possible, ha de ser un engany d’aquell rei orgullós, no, no, el tractat és ben vàlid, ens n’hem sortit no pregunteu com, ja us vaig dir que tenia molta sort!
Així que van decidir no posar-se pedres al fetge i acceptar que amb el nomenament del Gran Emissari de Minòria l’havien ben encertada, i encara avui els minorians van a pas de mula i a dormir amb les gallines, i ben feliços que són i ben poques cabòries que gasten.
I conte contat, ja està acabat, espero que us hagi agradat.”
Es tracten tants temes en aquest conte que no sé si ens els acabarem: l’orgull, la falsa saviesa, els problemes de comunicació, la fatxenderia, la sort, el desfici... I molts més!
 | |
| Miniatura mogol c.1600. Akbar a la seva cort |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada