Jo he volgut afegir el meu granet de sorra a tanta invenció i m’he empescat aquest conte sobre un astrofísic famós, una dona que no sabia fer rebosteria, una cosina creguda.... i un pastís de poma. Que aprofiti!
La Betty, en Carl i el pastís de poma
Betty era una dona de mitja edat que vivia en un barri tranquil de Nova York. Treballava de comptable en una petita empresa de material elèctric, estava casada amb un enginyer i tenia un fill i una filla ja independitzats.
Quan els seus fills van marxar de casa la Betty s’havia trobat amb una gran quantitat d’hores lliures, així que va recordar les seves aficions juvenils i es va apuntar a un curs d’astronomia per a afeccionats.
La Betty s’ho va passar d’allò més bé i va conèixer molta gent interessant i agradable. L’ambient del curs era molt amigable i els alumnes i algun professor quedaven sovint per fer un cafè al bar de la Universitat. Quan van arribar les vacances es va fer una festa de comiat per a tots els participants; aquell dia la dona va tenir oportunitat de parlar força estona amb un dels professors auxiliars, un noi morè que es deia Carl, i tots dos van simpatitzar molt. El xicot marxava a una Universitat d’una altra ciutat i va prometre a la Betty que quan anés a Nova York per fer algun encàrrec l’avisaria per tal de quedar i fer petar la xerrada.
El primer cop que va rebre en Carl a casa seva, la Betty va encarregar un meravellós pastís de poma a la pastisseria més bona del barri. S’ho van passar molt bé aquella tarda, explicant anècdotes; a més el noi va posar a la Betty al dia dels darrers descobriments en astrofísica. Van ser tres hores d'anar xerrant, bevent té i paladejant la tarta; en Carl la va trobar deliciosa i no se’n va estar de lloar-la calorosament.
La Betty es trucava sovint amb la seva cosina Belinda, que vivia al Mig Oest, on dirigia una granja juntament amb el seu marit. Era una dona d’aquelles que tot ho saben fer: cuinava com un xef, tocava el piano com un àngel (si és que els àngels toquen el piano), escrivia poemes molt sentits, tenia la casa decorada de forma exquisida en estil rústec, cosia meravelloses vànoves de patchwork, pintava quadres de flors i, en fi, no deixava descansar ningú amb tantes perfeccions. En un moment en que ponderava el darrer pastís amb el qual havia deixat bocabadats tots els membres del cor de l’església, la pobra Betty va intentar ficar cullerada parlant de com estava de bona la tarta de poma d’aquell berenar. Quan ho va sentir, la Belinda va esbroncar-la de valent:
- Betty, no és possible que tinguis un convidat i li donis un pastís preparat! Fer una tarta de poma deliciosa és facilíssim! Jo en faig una que, no és per dir-ho, és la millor del poble i ja ho tinc tant per la mà que ni calculo els ingredients. Les veïnes m’han demanat la recepta molts cops, però, és clar, no tenen tanta traça com jo,
i patatin i patatan, va estar parlant mitja hora de com s’havia de ser un bon amfitrió.
Quan en Carl la va tornar a visitar, la Betty no es va atrevir a comprar res a la pastisseria. En sa vida havia fet un dolç a casa però al supermercat de la cantonada va trobar un "kit" complet de tarta de poma, amb la recepta i tots els ingredients ja calculats: quatre pomes en una safata de plàstic, tallades i pelades, sucre de la marca Dulcie, farina El Molí de la Iaia que ja porta el llevat i tot, ous en pols de La Granja del Jaumet, llet pasteuritzada i canyella de pot. Per ser el primer cop no va estar del tot malament; la Betty espiava dissimuladament la cara d’en Carl però el noi no va fer cap comentari del pastís. A la Betty no li va estranyar, es podia menjar però no era per llençar-hi coets, per això el seu amic havia estat més callat, així que va decidir que el proper cop el tornaria a comprar fet.
Quan la Belinda va indagar com s’ho havia fet la Betty per fer el pastís i aquesta innocentment la va informar, a la cosina quasi li va agafar un cobriment de cor:
- Betty, com es pot fer una tarta per algú de compromís amb aquests ingredients de supermercat tronat? Quan jo faig un pastís les pomes les cullo jo mateixa, la farina és de primera, la canyella me la porten directament de Borneo, els ous són de les meves gallines (que només mengen mill de primera qualitat),
i patatin i patatan, mitja hora més atabalant a la pobra Betty i renyant-la molt per ser tan desconsiderada. Fer servir productes industrials, passats per una fàbrica i transportats per carretera era un sacrilegi, i da-li i torna-li. Finalment va acabar:
- Quan jo faig un pastís de poma parteixo sempre de zero, mai no faig servir ingredients preparats ni manipulats industrialment!
La Betty, tot i que era una persona molt intel•ligent, mai no s’havia tingut per molt traçuda i la Belinda la intimidava. Va pensar que potser sí que tenia raó, i va decidir que el proper cop s’hi miraria més amb els ingredients.
Va anar a una botiga de queviures exquisits i productes d’importació i va comprar tot el que necessitava. Li va costar un ull de la cara, però la Betty va pensar que valia la pena. Com que no hi tenia costum va estar més de dues hores per fer la tarta i va patir molt amb la temperatura del forn. Aquella tarda, només feia que vigilar el Carl, anava neguitosa d’una banda a l’altra i quasi bé ni es va assabentar de les divertides anècdotes que el xicot explicava, només pendent de la seva cara quan menjava pastís. Finalment, el noi, veient que no li feien cas, es va acabar el te i es va acomiadar bastant més aviat que les altres vegades.
La Betty es va fer un fart de plorar i es va sentir pitjor que mai. Era un desastre de cuinera i no sabia ni rebre un convidat. No es mereixia les visites d’en Carl.
El xicot va estar un temps sense trucar-la però un dia van tornar a quedar i la pobra Betty no sabia què fer. Va preparar el te i va comprar unes quantes pastes perquè estava massa desmoralitzada per qualsevol altra cosa. Però quan van començar a parlar es va divertir tant que tota la melangia es va dissipar i tots dos van passar molt bona tarda. Al moment de marxar, en Carl li va preguntar com era que les altres dues vegades estava tan distreta. La Betty li va respondre la veritat i li va parlar dels seus esforços per fer un pastís “digne”, amb productes naturals i no preparats.
En Carl de primer va riure i després li va dir:
- Estimada Betty, estaves tan preocupada pel pastís que no em feies ni cas, per això jo vaig marxar aviat. A veure, parlem-ne, creus seriosament que la teva cosina no fa servir ingredients preparats?
- És clar, tot és natural, directe de la terra....
- Ah, si? Que hi posa sucre?
- Sí, i tant.
- I d’on el treu? L’ha inventat ella, potser?
- No, però el compra a una botiga de confiança.
- Així que la botiga és de confiança, eh? Com es fa el sucre, creix d’algun arbre?
- No, crec que ve de la remolatxa. Però la Belinda no cultiva remolatxes.
- No, no cultiva remolatxes ni tampoc no disposa d’una infraestructura adient per transformar-les, així que el compra i punt. I el llevat, potser el cria ella?
- Nnno, em va dir que el comprava directament al forner, un artesà que....
- Així que el compra, a algú de confiança, és clar! I la farina la fabrica ella?
- Sí, tenen camps de blat, això és ben seu!
- Sí, sí, ella mateixa recull el blat, li treu el segó, el mol amb una pedra fins fer la farina adient per pastisseria...
- Bé, no, en realitat venen a l’engròs tot el blat que cultiven, la farina la compra al mateix forner que...
- Betty, no t’adones? Ella també fa servir la indústria i el transport, t’està marejant d’una manera injusta. Està bé buscar menjars sans i naturals i productes poc manipulats, però no cal obsessionar-se, ni menysprear el que fan els altres. I, especialment, no cal passar de mi fixant-se només en si m’agrada o no el pastís! Ja li pots dir a la teva cosina que, si vol fer un pastís de poma sense utilitzar ingredients preparats, haurà de tornar a crear l’univers!
La Betty no ho va oblidar mai. Si no era bona rebostera, què hi farem. Quan en Carl la venia a veure comprava el pastís a la pastisseria i s’ho passaven d’allò més bé.
En Carl va escriure molts llibres, va portar a terme molts projectes i es va fer famós. Un dia, la Betty, que ja era gran i pentinava cabells blancs, va rebre a casa seva un paquet molt ben embolicat. A dintre hi havia un llibre i una carta que començava així:
“Estimada Betty, com a record d’aquelles tardes de conversa i pastís, rep aquest llibre i busca en ell una frase que tu em vas inspirar”
La Betty va mirar el llibre i va veure que tenia un senyal a la pàgina 218; allà hi havia un paràgraf sobre una tarta de poma, uns àtoms, una cuina còsmica i el Big Bang. Al final del paràgraf va llegir: Per poder fer una tarta de poma a partir de zero, abans que res s’ha de tornar a inventar l’univers. La Betty va riure i va mirar la portada del llibre; es deia Cosmos i sota el títol hi havia el nom del seu autor, Carl Sagan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada