Emma Bonino, política italiana, Comissària Europea de Salut el 1995, responsable de l’Oficina Europea d’ajuda humanitària, parlamentària europea. Inclassificable, independent, insubornable, valenta, desconec el seu ideari polític, vés a saber si pensem o no el mateix, però mai no es s’esborrarà de la meva memòria el fet que us vaig a explicar i que fa que l'Emma sigui un dels meus herois.
1996, en ple genocidi de Rwanda. Els camps de refugiats vessen, els horrors omplen les pantalles de TV. Emma Bonino és infatigable, no es calla una, està allà on creu que la seva presència és necessària. La càmera la segueix a l’interior d’un camp de refugiats on s’amunteguen dones, vells i criatures, morts de terror, faltats de tot el que és més necessari i sentint-se l’objecte de l’odi d’una colla d’assassins. Un nen, en representació dels internats, s’adreça a ella i li llegeix una carta, on explica el que han viscut, el que necessiten, demana ajuda. Està seré, llegeix amb concentració, dóna la carta a la dona europea que potser mirarà d’ajudar-los. Puc llegir la cara de l’Emma com si fos un llibre, se’l mira d’una manera que no es pot fingir, que no és per als fotògrafs. Després l’abraça i li fa un petó amb una immensa tendresa.
En aquells moments, el personatge polític cau com un vestit i apareix l’ésser humà que és Emma. Són només uns segons, però conformen una imatge per a mi inesborrable.
"T’entenc, t’estimo": tant de bo aquesta frase, pronunciada de forma sincera, es pogués sentir algun cop provinent d’aquells que se suposa que hem escollit perquè ens representin. Tant de bo no veiéssim tants somriures falsos i tants petons per a la foto.
Gràcies, Emma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada