dissabte, 9 de gener de 2010

Els dos monjos

Aquest conte és preciós. El vaig llegir per primera vegada en un llibre de Jorge Bucay, "Déjame que te cuente... (Los cuentos que me enseñaron a vivir)". Aquest llibre ha estat traduït al català amb el títol Escolta’m (RBA LIBROS, 2008). El que llegireu n’és una recreació literària, tal i com jo l’explicaria una nit, asseguda a la vora del foc.




“Fa molt de temps, en una amagada vall del llunyà Tibet, hi havia dos monjos que viatjaven d’un monestir a un altre. Anaven a peu i, seguint la norma de la seva ordre de no parlar abans de la posta del sol, caminaven en absolut silenci. L’un era un home ja bastant gran i un mestre venerat, l’altre era un jove novici que acabava de jurar els vots perpetus. El camí era llarg, feia un dia fred de mitjans de tardor; l’aire tallava l’alè i feia preveure un vespre gèlid, per la qual cosa s’apressaven tot el que podien per tal d’arribar a la seva destinació abans no es fes de nit. El camí era escabrós i baixava vorejant un riu cabalós, que, crescut des de les darreres pluges, acompanyava amb una remor contínua el viatge dels dos religiosos.

Sobtadament, van sentir uns plors i uns sanglots que ressonaven estranyament en aquelles soledats, i es superposaven al cant del riu. El monjos es van aturar i van buscar a la persona que plorava, i van veure, molt per sota del camí, a la vora mateix de l’aigua, una noia jove que es tapava la cara i agitava les espatlles sense poder contenir la seva dissort.

Els religiosos es van acostar a la noia i el més gran li va preguntar amb dolcesa:

- Filla, què et passa?

El més jove el va mirar astorat, però l’home gran no li va fer cap cas. La noia va aixecar la seva cara plena de llàgrimes i amb veu trencada els va dir:

- He de travessar el riu, he de travessar el riu, i no puc.

I va tornar a sanglotar.

- Per què has de travessar el riu? Asserena’t i explica-m’ho.

La noia va fer un esforç, va respirar fondament i va contestar, ja amb veu més ferma:

- Jo visc en un poblet allà dalt (i va assenyalar a l’esquena dels dos monjos) a unes dues hores de camí. Aquest matí ha passat per casa meva un venedor ambulant i m’ha dit, de part del meu germà, que la meva mare està molt greu i que no saben si passarà d’aquesta nit. Ells viuen en un poble a tres hores de camí a l’altra banda del riu. Com que volia arribar el més aviat possible he baixat fins aquí per passar el gual, si no, hauria de pujar fins el pont que hi ha aigües amunt i si ho faig no podré arribar pas abans de demà. Però com podeu veure, el riu baixa massa ple i amb molta força! Jo sóc molt baixeta i feble, si provo de passar, el corrent m’arrossegarà.

Aleshores es va adreçar als monjos:

- Senyors, monjos venerables, ajudeu-me! Si un de vosaltres em portés a collibè fins a l’altra banda, jo podria estar ben aviat al costat de la meva mare!

- Filla – li va respondre el religiós de més edat – sàpigues que els monjos de la nostra ordre estem sotmesos a un vot d’estricte celibat i no podem ni tan sols acostar-nos a frec d’una dona, i encara menys tocar-li ni la vora del vestit.

El monjo més jove va assentir vigorosament amb el cap a l’afirmació del seu company i tot seguit va fer acció de tornar a posar-se en camí mentre sacsejava el cap amb mostres de commiseració.

En veure-ho, la noia va abaixar el cap i va tornar a plorar, ara silenciosament.

El rostre de l’home gran era inescrutable. No es movia i tenia els ulls clavats en la xicota. De sobte, se li va adreçar i li va dir amb fermesa:

- Deixa de plorar, filla. Despulla’t, fes un farcell amb la roba i te’l poses al cap, perquè si toca l’aigua i te la poses mullada, pots emmalaltir. Després puges a la meva esquena i jo et passaré a l’altra banda del riu.

La noia així ho va fer. El monjo també es va despullar, va deixar la seva túnica al seu company, que el mirava amb ulls esbatanats, es va carregar la jove a l’esquena i així van passar el gual.

Arribats que foren a l’altra banda, ella es va llençar als peus del religiós.

- Gràcies, gràcies! Beneït sigueu, venerable!

Ell li va tocar l’espatlla i li va dir amb dolçor:

- Ves, filla, ves, vesteix-te ràpid i corre amb la teva mare.

Ella així ho va fer sense deixar de mormolar: gràcies, gràcies.

El monjo va tornar a passar el riu, es va vestir i els dos homes van seguir el seu camí.

El monjo jove no parava de donar voltes a l’escena que havien viscut. Tenia molt de respecte pel seu company de viatge, a qui tots al monestir consideraven un sant, però aquell trencament de les normes el tenia escandalitzat. Unes hores després van arribar al seu destí, i, com que just abans de passar les portes ja s’havia fet fosc i es podia parlar, va deturar un moment al seu superior i li va dir:

- Reverència, no ho entenc, no hi he deixat de pensar ni un moment. Com heu pogut, no ja tocar, carregar-vos a l’esquena a aquella dona?

- Fill meu, ha estat un acte de compassió, però molt em temo que, així com jo he deixat la dona a l’altra banda del riu, tu encara la carregues a coll.”

Om Svasti: Homenatge a la gran compassió
  



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada