Si us agrada la clàssica... uns psalms

Tenia preparat aquest post, i la veritat, se m'havien passat les ganes de publicar-lo desprès d'horroritzar-me de la crueltat dels dictadors i de la poca vergonya de la comunitat internacional, i tot sense sortir del nostre Mediterrani! 

Semblava que un article com aquest no tenia res a fer en aquest món desolat. Però he pensat que potser una mica de bellesa és l'únic que pot reconfortar-nos. No durà alleujament als que pateixen, almenys ara, però, o mantenim la cordura, o no els podrem ajudar de cap manera. En aquest esperit, allà va, i a veure si amb les nostres petites mans podrem construir algun dia quelcom de sòlid. Tan sòlid i consolador com la música de Mozart.


 


Hi havia una vegada un músic tan entregat, tan genial, d’un gust tan exquisit i tan honest en tot allò que tocava a la seva feina, que fins i tot d’un encàrrec rutinari era capaç de treure una obra meravellosa. Estic parlant, és clar, de W.A.Mozart i en aquest cas de les Vesperae solennes de confessore, KV 339 (c. 1780).


L’obra pertany al grup de composicions que Mozart es veia obligat a presentar com a part del seu contracte amb l’arquebisbe von Colloredo. Les Vesperae són un grup de sis psalms; els cinc primers (Dixit Dominus, Confitebor, Beatus vir, Laudate pueri i Laudate Dominum) provenen del Llibre dels Psalms, on tenen els números 110, 111, 112, 113 i 117, respectivament. El sisè, Magnificat, es troba a l’evangeli de Lluc. La versió utilitzada es la de la Bíblia Vulgata: el text en llatí, seguit per la doxologia


Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto.
Sicut erat in principio, et nunc, et semper,
et per sæcula sæculorum, Amen.


Mozart va estructurar l’obra en la interpretació per separat de cadascun dels psalms, en sis números independents, que guarden, tot i això, una continuïtat. Tots són d’una gran qualitat i l’obra s’ha d’escoltar sencera per gaudir-ne cada un en la part que li toca. Ara bé, si no us ve de gust «empassar-vos» una obra d’aquest tipus potser podeu fer una ullada —més aviat una «orellada» — als tres números centrals; m’agradaria que us servissin de tast per animar-vos amb l’obra sencera. En general es segueix el protocol d’alternança de frases musicals entre cor i solistes, però el Laudate pueri ens donarà una bona sorpresa en aquest aspecte.


Ara, ja us aviso, el so de youtube no fa justícia, ni a l’autor, ni als intèrprets. Si us agrada, millor que la busqueu i l’escolteu en CD. Us deixo, per això, el minut on comença cada número perquè així els podreu escoltar per separat.


I part


http://www.youtube.com/watch?v=fdOFV1HzWP4


Comença amb el Dixit Dominus (00:00) i el Confitebor (04:00), dos números molt clàssics, plens de fragments realment bells. Ara bé, aquí ens movem encara en la part més convencional de l’obra (no vol dir que de poca qualitat) i per a mi la part més interessant comença amb Beatus vir.


Beatus vir (09:04)

Lamentablement no és gaire conegut, aquest número, i en canvi és una autèntica delícia de troballes, d’un equilibri gairebé perfecte entre les intervencions corals i solistes. Algunes frases ens mostren sense cap mena de dubte al que algun dia serà el compositor del Requiem. Atenció al fraseig en tresets de la soprano solista i al fragment que el segueix: «Peccator videbit et irascetur».


II part


http://www.youtube.com/watch?v=9Gid9-Mf7rU&feature=watch_response_rev


Laudate pueri (00:00)

Ara oblideu que ens trobem al Classicisme. Hem retrocedit una generació i escoltem els potents accents d’un organista alemany, mestre de fugues. Però amb el seu geni habitual Mozart no copia, no imita, sinó que recrea. «No hi estem pas ja en aquella època però, oi que era bonic?» sembla que ens digui amb aquest contundent número coral, sense solistes; no és una fuga barroca, és clar (ja ens ho diu ni que sigui l'alternança entre forte i piano), però la seva tècnica, presentació i resolució són perfectes, mostra de la mestria del compositor. Atenció a la precisa combinació de tema i contratema i a l’entrada del Gloria Patri, amb la proposta d’una sola corda i la resposta de la coral sencera. Imponent.


Laudate dominum (03:40)

Aquest número es recolza gairebé totalment en el paper de la soprano solista. El cor té una petita presència en la doxologia, amb una intervenció bromosa, com si fossin un grup de llunyans serafins que murmuren, reverents, el dia de la creació, al voltant del tron del Misteri. I aleshores, amb el darrer Amen, la veu de la solista, que hi sembla sortir del seu interior com una resposta, canvia la seva substància i intensifica la seva vibració fins a transmutar-se en un raig de llum capaç de travessar qualsevol núvol de tempesta. Això és música per oblidar, ni que sigui per un moment, que vivim en un món fosc.

Amb tots els respectes pels fantàstics intèrprets que ha tingut, per a mi el Laudate Dominum té una veu que sembla nascuda per cantar-lo: Kiri Te Kanawa. Si voleu sentir-la, aquí teniu l’enllaç, tot i que el so no és pas gaire bo. En disc és realment indescriptible.


Laudate Dominum - Kiri Te Kanawa


Si no sabíeu que el Laudate dominum pertany a aquesta obra, és possible que us porteu una sorpresa. S’ha vulgaritzat tant que ja sembla un fragment independent. Però no és pas així, i per comprendre’l bé, s’han de sentir tant els números precedents com el Magnificat (08:46) que el segueix, que tanca amb un esclat de triomf aquesta composició.


Que la gaudiu com es mereix!