Erich Fromm, psicòleg social, psicoanalista, filòsof i humanista alemany del segle XX, va ser – entre moltes altres coses - un crític de la societat de consum i de les religions establertes. Del seu magnífic llibre L’art d’estimar (1956) aquí tenim uns pensaments extrets del capítol sobre l’amor a si mateix.
Si estimar el proïsme com a mi mateix és una virtut, deu ésser també una virtut – i no un vici – estimar-me a mi mateix, ja que sóc també un ésser humà. No hi ha cap criteri humà en el qual jo no sigui inclòs. (...). L’amor a si mateix està inseparablement connectat amb l’amor per qualsevol altre ésser.
L’amor genuí és una expressió de la productivitat humana i pressuposa cura, respecte, responsabilitat i coneixement. No es un “afecte” en el sentit que algú ens afecti, sinó un esforç actiu arrelat en la pròpia capacitat d’estimació que tendeix al creixement i a la felicitat de la persona estimada.
L’afirmació de la vida, de la felicitat, del creixement i de la llibertat propis, està arrelada en la pròpia capacitat d’estimar (...). Si un individu és capaç d’estimar productivament, s’estima també a si mateix; si solament estima els altres, no pot estimar de cap manera.
L’egoisme i l’amor a si mateix no solament no són idèntics, sinó que realment estan en oposició (...) les persones egoistes (...) no són capaces d’estimar-se elles mateixes.
La persona “generosa, que no desitja res per a ella mateixa”, que “sols viu pels altres”, és un altre individu incapaç d’estimar-se, se sent orgullós de no considerar-se important (...) malgrat la seva generositat, és infeliç i (...) les seves relacions amb els seus íntims no són satisfactòries.
Quant a l’efecte que la “mare generosa” de la nostra cultura exerceix sobre els seus fills (...) l’efecte de la seva generositat no correspon de cap manera al que ella esperava. Els nens no mostren la felicitat de les persones que estan convençudes que són estimades: estan angoixats, tensos, temerosos de la desaprovació materna i preocupats per respondre a les seves esperances (...) la generositat de la mare impedeix que els fills la critiquin. Se’ls col•loca sota l’obligació de no desil•lusionar-la, se’ls ensenya a no gaudir de la vida sota la màscara de la virtut.
El que millor condueix l’infant a l’experiència de la joia, de l’amor i de la felicitat, és l’amor d’una mare que s’estima a ella mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada