De pares i fills

Cor de fill

Fa només un parell de dies. En el meu lloc de treball vaig atendre un home molt agradable, que passava de la seixantena. Per qüestions que no vénen al cas vam estar parlant d’algun detall referent a la seva feina, emmarcada en el camp de la comunicació i la cultura. El que m’explicava era molt interessant i engrescador i amb un to de veu ben alegre em vaig permetre un comentari lleuger del tipus:

—Quina feina tan gratificant! Què bonic que és poder treballar d’allò que t’agrada! —o alguna cosa per l’estil.

Ell em va mirar atentament i es va quedar seriós. La seva resposta em va deixar glaçada:

—Tant de bo el meu pare hagués pensat el mateix que vostè. Per a ell, l’he ben espifiada, a la vida. He marrat el camí.

Em vaig quedar tan parada que no vaig saber què dir. Unes paraules trivials per part meva només servirien que per fer encara més mal, així que vaig seguir amb la meva feina, mentre el tractava amb tota l’amabilitat que podia. Ell va continuar parlant, obrint-me el seu cor i traient de dintre seu un pes ben feixuc; però no va ser això el que vaig trobar més esfereïdor, sinó que ho fes davant d’una estranya, d’algú a qui no havia vist mai ni coneixia de res.

—Ja veu —em deia—, el pare era economista, un home molt intel•ligent. Res del que jo feia tenia cap valor. Volia que em dediqués a alguna carrera semblant a la seva. Que fes alguna cosa important, de pes, com va fer ell. Política, ciència,... Això a què em dedico, quina bajanada! Mai no m’ho va perdonar.

I jo, què podia fer? Dedicar-li un somriure, fer un parell de cops de cap comprensius, deixar anar alguna frase de simpatia... Quan va marxar em va estrènyer la mà i em va dir:

—Ha estat un plaer.

Se m’ha quedat gravat. Aquell home de cabells blancs, gairebé a la recta final de la seva vida laboral, encara es dolia de la incomprensió del seu pare pel que feia a la seva elecció de professió. En aquells moments havia vist davant meu, no ja un adult format, madur, sinó un pobre jove, o potser un adolescent, un nen, ferit i afligit. Estic segura que bona part de la satisfacció que podia haver sentit quan assolia anhelades fites a la seva carrera, va quedar enterbolida pel menyspreu del seu pare, que, molt possiblement, va ser expressat de manera subtil però inequívoca.

És aterrador el poder que podem arribar a tenir sobre els nostres fills. I no només quan són infants! Que Déu ens ajudi per fer-lo servir pel bé, i no pel dolor.



Cor de pare

Una època difícil, i n’hi ha tantes! La rutina se’t menja, vas atabalat per problemes, no veus sortides practicables, la vida sembla consistir només en una feixuga pujada, en fort pendent.

Estic arreglant la cuina i agafo distreta la tassa blava, la meva preferida, per rentar-la. Mira que l’he tinguda vegades, a les mans, durant tots aquests anys! Per què justament avui, en el moment de tocar-la, m’ha vingut tot com un llampec?

La meva filla era petita, era el seu setè aniversari, i estava molt il•lusionada amb un regal que havia demanat: un petit peluix molt original que, fins a on jo sabia, només venien en un lloc, bastant apartat de casa i del lloc de treball, i amb un horari que no m’anava gens bé. Cada nit, a l’hora d’acotxar-la, després del conte i la cançó, quan li donava el petonet pels bons somnis, em feia la mateixa pregunta:

—Que el tindré, el peluix? Fins i tot li he trobat nom! —Posava les manetes juntes ben a prop del seu coll, tancava els ullets i acaronava un ninot inexistent—. L’abraçaria així, i així.

No havia demanat res més. Com li podia negar aquest petit capritx? No sé com m’ho vaig fer. Em penso que vaig aconseguir plegar una mica abans, de la feina, i vaig córrer —el temps disponible era escàs— a comprar el regal. Quan ja l’embolicaven vaig veure les tasses. Cilíndriques, grosses, altes, amb una bona nansa i gran capacitat; hi cap una bona quantitat de te o d’infusió. I aquell blau tant preciós, els divertits dibuixos de peixos... No era gens cara i vaig decidir donar-me el gust.

Em vaig apressar cap a casa, per amagar el paquet ben al fons del meu armari, que la nena no el pogués trobar, i vaig sortir disparada cap a l’escola; vaig tallar ben just, els nens ja s’estaven a la porta i la professora em feia una mica de mala cara.

—Passen cinc minuts! Se’ls ha de recollir puntuals.

Vaig demanar disculpes però en realitat m’era ben igual. Ja m’imaginava els ulls de la meva filla quan desemboliqués el paquet.

Deu anys han passat, i aquells ulls ja no em miren amb la tendresa d’aleshores. No explico contes ni canto cançons ni faig petons pels bons somnis. Això és normal, és el curs de la vida, els adolescents no són infants. Si només fos això! Però enmig del camí, algun fil impalpable que ens unia s’ha trencat i la relació no ha tingut la continuïtat que jo pensava. No sé on ni quan, el nostre vincle s’ha esguerrat. I en agafar la tassa, que tot m’ha vingut al cap en un instant, que he recordat vívidament aquella senzilla felicitat, he plorat.