dijous, 11 de novembre de 2010

Samuel al temple de les paraules callades

Això no és un conte però tampoc una crònica. He conegut a Samuel, però no amb aquest nom. Potser es deia Mamadu, Youssaf, Manuel, Li Chang o Dmitru. Aquí hi ha les experiències de més d’una persona, concentrades en la figura de Samuel. I espero que pugui seguir descansant sempre que vulgui al seu ocult refugi del temple de les paraules callades.

Samuel recorda la seva casa, la seva família. La mare, les germanes, els nebots... Els dinars familiars, on l’arròs, la iuca, els farcellets de peix i els bunyols de mongeta amb gingebre fan un gran festí, regat de cervesa i bissab. Les rialles dels petits, les corredisses pel pati, darrere les gallines.

Estima llegir. Les paraules, parlades o escrites, són el seu amor des de ben petit. Ja a l’escola ha destacat sempre per les seves redaccions, en un francès polit o en el seu nadiu i estimat baulé. Li agrada explicar, escoltar, però més que res, gaudeix escrivint. És en la paraula callada d’un conte, d’un relat amagat dins d’un paper, on Samuel troba allò que realment se li emporta la imaginació. En el seu país, tan ric en músiques i tradició oral, és un original que estima els mots dibuixats i silents.

Així, amb el suport de tots els seus, ha arribat a la universitat i s’ha fet periodista. Veure el món, mirar la seva gent, i escriure, explicar allò que troba, allò que viu, allò que passa.

Però qui mana no és sempre clement. A qui anhela el poder no li agrada la veritat ni els que l’expliquen, aquells que saben distingir mentides de realitats. No li agraden els que saben comptar, tants i tants fan tants i els números no surten. Qui els té, els diners? I a qui aprofita això? I que ho diuen i no es callen. Quan aquests parlen, qui mana s’enfada.

Una trucada d’un amic, una avís discret, un article que no es publica, un cap de secció que... vigila! Et van al darrere.

Aguanta un temps, però comença la por. I estan els seus, també, no els vol perjudicar. Potser serà millor fer un cop de cap. Un amic ha anat cap a Europa. Vine! No es decideix, però ara ja s’ha complicat tot. Una recomanació, una visita a l’ambaixada. Un bitllet d’avió i un paper amb una adreça. I arriba a un aeroport on passa tres controls, o quatre, i finalment es veu en una ciutat estranya; no coneix l’idioma però l’aprendrà aviat, s’assembla prou al francès i també ha estudiat una mica d’italià. Se’n sortirà, és clar que sí.

Una ONG, un estatus de refugiat polític, una minsa ajuda per començar. Una pensió on comparteix habitació amb altre gent de races, costums i llengües que no són la seva, que no l’entenen, que fan sorolls que el molesten, que posen la música alta, o parlen barroerament. El petit Samuel (no és gaire alt, no) se sent desplaçat, però és intel•ligent, sap que ha d’adaptar-se, ni que li costi.

Busca feina, però no en troba. Alguna cosa, alguna col•laboració, però sense cobrar. Aquí no pot publicar, no sap la llengua. Fa càrrega i descàrrega, ell, que mai ha estat un forçut. Recull metalls pels contenidors i els ven. El que troba. Contacta amb coneguts seus a França. Li passen alguna cosa, algun article. Mentrestant, què sol que se sent!

Passeja hores i hores per la ciutat, intentant conèixer-la. Hi ha carrers rectes, arbrats, botigues precioses, restaurants, parcs plens de quitxalla. S’ha assegut en un banc a reposar una estona, a deixar la ment en blanc. Una colla d’adolescents se li ha posat al costat; xisclen, es donen empentes, gairebé li cauen a sobre. S’arracona en una punta, però com més espai cedeix, més li prenen. Només vol pau. Se’n va. «Por fin se fue el negrata. Limpia el banco». Rialles que el segueixen, burles. No és el primer cop ni serà l’últim. I si la cosa es queda aquí, rai. Més d’un que ha conegut ha rebut de valent, però no gosa dir res. A qui?

No tothom és igual. Ha conegut gent que l’ajuda, que ha arribat a apreciar-lo. Fins i tot una noia que el va veure un dia amb el cap entre les mans, plorant. Han fet una mica d’amistat. Ella també és estrangera i se sent estranya, però com que és comunitària no es fiquen amb ella, no la insulten. I també gent d’aquí. N’ha trobat moltes, de persones amables, en realitat. Però tot són relacions superficials. Res a veure amb aquella calidesa de què gaudia a casa seva. Com els enyora! Escriu moltes cartes, i en rep. I cada cop el cor se li esquinça.

El temps està canviant. Els dies són cada cop més curts i baixa la temperatura. Plou, però no la pluja càlida a què està acostumat i que s’asseca en un instant. És freda i desagradable, i la humitat se li fica als ossos i el fa tremolar. Li han regalat roba d’abric i mira de tapar-se bé per no posar-se malalt. Perquè ja s’ha refredat i no n’està acostumat. No és aquella febre abrusadora i desesperant de la malària, però és insidiosa, tossuda. A més, aquí la gent no en fa cas, d’un nas gotejant i un mal de cap i la tos permanent. Li falten les nostres defenses d’habitants del fred. Està tan desanimat! I li parlen d’alguns com ell que han sucumbit a la pneumònia. S’ha de cuidar.

Els parcs ja no són un refugi si no és a l’hora del bon sol. Els bars són càlids però no pot gastar. Ja li han pagat més d’un cafè amb llet i un dinar i tot, però no vol abusar. Està fart —ell, que tenia tot el que li calia, i una bona feina—, de rebre dels altres i no poder correspondre com li agradaria. És tan hospitalària, la seva gent! En cinc minuts t’organitzen una festa i un tiberi. Si fos a casa, amb els seus, que bé que podria complimentar a la bones persones que coneix!

Tarda de finals d’octubre; ha acabat la dura feina, i a la pensió no s’hi pot estar, només pot anar a la nit. Ha voltat una mica per un barri desconegut lluny del centre. Gent senzilla, un mercat, botiguetes de queviures i de roba de casa... i allà l’ha trobada, en un edifici antic ben restaurat, amb nombroses sales totes immenses, clares, plenes de llum. Pertot hi ha gent, però no se sent ni un soroll estrident, ni un crit ni una veu fora de to; només murmuris, cautelós trepig de peus, remor somorta. Hi ha moltes cadires davant d’una taula llarguíssima i gairebé totes estan plenes. Taula, prestatges, armaris, vessen de llibres de tota mena. Samuel està enlluernat, es passeja amunt i avall mirant de no fer brogit, agafa un llibre aquí i un allà. N’ha trobat en francès, també, i gaudeix una estona de la lectura. Torna, torna cada dia, i unes quantes tardes després veu el miracle: en un agradable racó de l’estança central hi ha un petit espai amb una taula baixa i al seu voltant cinc o sis butaques còmodes, flonges. N’hi ha una que està buida. S’asseu amb un sospir. Què bé, quina tranquil•litat! S’hi està calent, en pau, relaxat, sense dringar de màquines escurabutxaques ni fils musicals atabaladors. L’escalforeta li provoca somnolència i, sense adonar-se, s’adorm. La gent s’aixeca, volta, va i ve, agafa i desa llibres, ningú no li diu res, a ningú no molesta. Quin dolç despertar!

Ja té on passar les tardes fosques de l’hivern. Només ha d’arribar ben puntual quan obren la porta, per trobar un lloc lliure. I allà el veureu cada dia, sense destorbar; alguns cops llegint, d’altres pesant figues o pensant en les seves coses o mirant distret l’enrenou sense fressa dels habituals. Per fi es troba a gust en algun lloc d’aquesta ciutat que el va rebre però no acollir, a la fi pot dir que es troba gairebé com a casa, en aquest seient d’aquesta sala d’aquest pis d’aquest edifici que alberga la biblioteca pública del barri, temple callat de les paraules escrites i no pronunciades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada