Amistat

L’altre dia anava capficada pel carrer, bastant entristida, i, un moment que vaig aixecar la vista, la vaig veure. No sé per què —i és quelcom que em passa sempre que apareix—, se’m va alegrar el cor i per un instant vaig oblidar les meves cabòries. Ella m’adreçava un mig somriure i jo no vaig poder sinó respondre-li de la mateixa manera.

La considero una amiga d’aquelles «de tota la vida». Té les seves peculiaritats: no es deixa mai veure a ple sol ni tampoc quan plou o està molt tapat; sembla que núvols i pluja l’espanten una mica. Al migdia no la veureu mai pel carrer. Hi ha dies que a primera hora i fins ben entrat el matí passeja amunt i avall, i d’altres ho fa al caient de la tarda fins que és ben entrada la nit. I sí, la nit és l’hora que més li agrada per fer un volt. Les seves passejades no són sempre iguals; un dia la veus sortir dos carrers amunt de casa i anar-se’n dos avall, i al cap d’uns mesos ha canviat el seu recorregut i l’has de buscar tres blocs a l’esquerra o un a la dreta. Però no falla mai. Si tens en compte les seves manies segur que al final te la trobes. I a mi m’agrada tenir-hi tractes i no perdre el contacte. És molt callada i no dóna mai consells, però la seva sola presència és capaç de dur-me serenitat i consol.

Avui, com que ja sé on buscar-la, podré passar una estoneta en la seva companyia. És bona època per saludar-la. Ja ho diu el calendari, que es troba en fase de quart creixent; i amb aquest temps fresc, penjada d’aquesta atmosfera neta, se la veu brillant, animada, alegre com unes castanyoles.

Bona nit, amiga Lluna!

Carlota Cuesta. Arquitectura acristalada con luna. (1999)