Ignorància, respostes i gats

Alguns cops, la gent que estima la ciència no és arrogant. Si voleu conèixer dos científics humils, m’atreviria a recomanar-vos aquest llibre.

El vaig trobar un dia de Sant Jordi. Atabalada per les empentes que em plovien de totes bandes, jo remenava com podia una taula amb un cartellet on posava “Llibres de ciència”. El petit volum estava amagat entre uns totxos increïbles que m’estava mirant a veure si trobava quelcom interessant i que es pogués entendre sense abans haver d’estudiar sànscrit, ciències exactes i teoria de cordes. El títol em va intrigar: Enciclopedia de la ignorancia. Cuestiones para las que aún no hay respuesta científica (Lexikon des Unwissens. Worauf es bisher keine Antwort gibt, Kathrin Passig & Aleks Scholz, 2007 – Versió espanyola de Carles Andreu Saburit i Mercedes García Garmilla. Ediciones Destino. Colección Imago Mundi, 2008).

Li vaig donar unes quantes voltes; no tenia ni 300 pàgines i mentre el fullejava em van cridar l’atenció uns dibuixos molt curiosos i més aviat irònics. Especialment vaig quedar enamorada d’un gripau feliç que surt a la pàgina 97. Això em va fer decidir, el vaig comprar sense dubtar i vaig passar dos o tres dies d’allò més divertida mentre el llegia.

Tot són “misteris” que la ciència no pot aclarir, almenys de moment, i se’n troben temes tan abstrusos com l’origen de la vida, partícules elementals i matèria fosca, ben agermanats amb d’altres més recreatius (el badall, el ron-ron dels gats) i fins i tot més, diguem-ne, psicodèlics, com per exemple “el rei de les rates” i la conveniència o no de donar propina al taxista. Hi surt fins i tot un enigma històric irresoluble, no de fa mil anys, sinó tan sols seixanta-cinc, en una època en que se suposa que tenim accés a totes les fonts i que hi ha milers de registres escrits. Segons els seus mateixos autors, «Aquest és un llibre que, quan hom ha acabat de llegir-lo, sap encara menys coses que abans, però, això sí, amb un nivell molt alt!».

I per fer-me’ls més simpàtics, citaven en un petit paràgraf del pròleg un llibre que m’encanta: la Guia de l’autoestopista galàctic. Per als qui no el coneguin es tracta d’una sàtira de la cultura anglesa contemporània disfressada de relat d’aventures de ciència ficció: The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy (Douglas Adams, 1979), i és el primer exemplar d’una trilogia de sis llibres (¿?). Entre moltes altres (i divertides) coses, surten un parell de ratolins blancs que s’han passat un munt de milions d’anys buscant la resposta a la Vida, a l’Univers i a Tot. I quan per fi el superordinador meravellós i fantàsticament programat que havien inventat els hi dóna, no els serveix per a res. Per què? Perquè la pregunta està mal formulada, i per tant la resposta no té cap sentit. De què serveix una resposta que no correspon a cap pregunta concreta? Els ratolins savis arriben a la conclusió de què és més important saber formular preguntes que no trobar respostes. (Per cert, la resposta era “quaranta-dos”. A veure si vosaltres trobeu una pregunta única que sigui contestada per això, i que a sobre doni sentit a la Vida, a l’Univers i a Tot). Passig i Scholz felicitaven el seu autor per la conclusió de la importància de les preguntes correctes.

Hi ha qui blasma les preguntes, perquè considera que és donar massa importància a la ment. Però aquesta és la nostra naturalesa, no ja parlant dels humans, sinó dels nostres germans mamífers, posem per cas els gats. Heu vist mai com actua un gatet tafaner? El gatet no sap d’expectatives ni de prejudicis. Investiga, assaja, conclou. Un gatet encuriosit podria ser el símbol de l’autèntic anhel de conèixer, sense falsos orgulls ni vanitats. Digueu-li ciència, saviesa o comprensió profunda. Si per ser senzills ens hem de tornar com nens, per ser savis potser ens haurem de tornar com gats.