Us sona d’alguna cosa: «Sí, em van recomanar molt aquest metge (o terapeuta, o advocat, o assessor) però,vols que et digui, no trobo que m’hagi anat tan bé»?
Voleu llegir un conte? Segur que sí.
L’Andreu era un bon home, no en dubteu. Però tenia un vici que se li menjava la vida: la beguda. Des que s’aixecava pel matí, començava la seva carrera cap a l’embriaguesa; un gotet de cassalla per esmorzar, un traguet de la bóta per posar força (o dos, o tres...), ara una mica de barreja, ara un glop d’aiguardent, ara estic trist, ara cansat, ara... ara... Tothora era un bon moment, i no hi havia aturador.
L’Andreu era fort, no li espantaven pas els reptes de la vida ni estalviava forces per treballar, però tot i així no aguantava en cap feina. Pocs amos tenien paciència pels seus continus esbarjos i escapades darrera d’un vas de vi, pel seu estat vacil•lant ja a la mitja jornada, per la seva poca cura personal. Mal pagat, mal considerat, s’anava deixant cada cop més a ell mateix, i de retruc era abandonat pels altres. Tot sol, vivint en un racó fastigós i mal endreçat, amb pocs diners i encara malgastats, veia com la seva vida s’ofegava en un mar d’alcohol. Un dia es va aixecar, i quan va veure el que l’envoltava, la nul•la companyia i la perspectiva de que ni tenia on anar ni ningú que en fes esment, va redreçar el cap i va decidir demanar ajuda.
Havia treballat un temps de peó caminer i per tant coneixia bé tota la contrada. Li havien parlat del Tomeu, un home que vivia a Prades Altes i que, deien, sense ser metge ni curandero, aconseguia ajudar tothom que li demanava consell i en alguns casos havia arribat a resultats miraculosos. Ni influències de planetes, ni tos de gos, ni malenconia, ni matrimonis mal avinguts, no se li resistia res. «Potser em podrà ajudar a mi, també, no perdo res per provar-ho». I l’Andreu va fer cap a aquell poble llunyà amb l’esperança de trobar solució al seu greu problema.
El Tomeu era un home gran però encara robust i ple de salut, amb els cabells ben blancs i uns ulls vius i lluents com dues pedres fogueres. La seva caseta no era gens semblant a una cabana de bruixa de conte, fumada i fastigosa, sinó que feia flaire d’herbes de salut i hi entraven la llum i l’aire del dia. Treballador del camp, ara els fills portaven les terres i ell es dedicava al seu petit hort i al que més li agradava, les relacions amb els veïns. Res no hi havia de fosc ni brut en el petit espai on rebia els que ell anomenava «els seus convidats».
L’Andreu va quedar una mica estranyat de les maneres del Tomeu. No li va agafar el pols ni li va palpar el ventre ni li va escoltar el respir. Va omplir dues tasses amb una tisana olorosa, deliciosament calenta, i van seure tots dos al voltant d’una taula coberta d'unes alegres estovalles brodades i amb un petit gerro curull de flors boscanes en un raconet. I quan el va tenir allà ben assentat i tranquil, el va fer parlar i parlar: d’ell mateix, de la seva infantesa, la família, els amics; del que li agradava i del que no, de les penes, de les llàgrimes, de la por. Escoltava amb simpatia, no interrompia, només guiava quan el pobre Andreu quedava ofuscat o aclaparat per alguna de les seves pròpies frases, i el tornava a posar en el camí. Quan l’Andreu va acabar de parlar i se’l va quedar mirar expectant, el Tomeu li va preguntar:
—Què en penseu de tot això?
—Jo? Té importància el que en pensi jo? —Va contestar incrèdul l’Andreu.
—I tant —digué el Tomeu—, qui si no la viu, la vostra vida? Ho diré d’una altra manera: què voleu? Per què m’heu vingut a visitar?
—Vull guarir-me.
—Guarir-vos de què? Esteu malalt, potser?
—Bé, el que vull és deixar de beure alcohol, vull dur una vida bona, sana, vull anar net, vull treballar...
—Esplèndid —digué el Tomeu—. La meitat de la feina ja està acabada, i us l'heu feta vos mateix. Anem ara per l’altra meitat.
El Tomeu es va aixecar i va anar calmosament cap a una lleixa plena dels més diversos estris. Va agafar una ampolla de vidre fosc i opac i un saquet d’arpillera i els va posar davant de l’Andreu.
—Aquí teniu tot el que us donaré perquè aconseguiu portar la vida que voleu. Només us cal això i un compromís.
—Què? —L’Andreu s’ho mirava tot sense entendre res.
—Mireu l’ampolla i les pedres que hi ha al saquet. Ara us heu de comprometre a fer el que us diré: cada dia podeu beure tot l’alcohol que hi hagi en aquesta ampolla, però només aquest, això és essencial.
—Vaja! Jo el que volia era deixar de beure...
—Escolteu-me un moment: el primer dia del vostre tractament, de bon matí, omplireu l’ampolla i durant tota la jornada us anireu bevent el que conté, i només això. Després, i cada dia sense faltar un, a l’ampolla buida hi tirareu una de les pedres del saquet, i després, omplireu l’ampolla i el que hi ha us ho beureu. I així cada dia fins que acabeu les pedres del saquet. Trobeu que serà difícil?
—És molt fàcil, tant, que no crec que serveixi per a res.
—Proveu-ho, què us costa? Potser preferiu alguna cosa horrible i dolorosa?
L’Andreu va defugir la pregunta i va dir:
—Quant em costarà?
—Vós mateix, l’ampolla és ben senzilla i no us en cobraré res; és vostra per sempre si la voleu. Si aconseguiu els vostres objectius podeu passar-vos per aquí i en parlem, del preu. Ara, les pedres me les hauríeu de tornar, que ja les tinc comptades i ben calculades, i em serviran per a un altre.
—Això vol dir que el miracle el faran les pedres? Són pedres remeieres?
El Tomeu li somrigué:
—No us vull enganyar, el mèrit no serà ni meu ni de les pedres. En fi, ja m’ho sabreu dir quan tornareu a explicar-me com us va tot. Vingueu sempre que vulgueu, i si de passada podeu portar un bon pa de llavors o uns bolets collits al bosc, me fareu content.
L’Andreu va seguir escrupolosament les instruccions del Tomeu. Cada dia posava una nova pedra a l’ampolla, cada dia l’omplia i cada dia es bevia tot el contingut i res més que el contingut. Suposo que no cal ser físic ni matemàtic per saber què va passar: que a més pedres menys alcohol. I així, de mica en mica, l’Andreu es va desavesar de beure i va recobrar la salut, i amb ella el goig de viure, i les forces. I va tornar a trobar feina, i va millorar en tot, i va tenir una nova casa, senzilla però neta i alegre. I va tornar a anar de festes majors i de balls de diumenge, i va conèixer nova gent, i fins i tot va començar a festejar.
I amb aquestes noves distraccions, l’ampolla i les pedres van quedar en un racó de la seva cuina, i no trobava el moment de tornar a cal Tomeu. «Demà, demà... i també li duré un bon cistell ple de... o si no, aquell balancí, que li farà el pes...». I així va arribar que un dia, un dels seus antics companys se’l va trobar i va quedar ben parat de veure el canvi que havia fet el noi. L’Andreu, bondadosament, el va convidar a casa i li va explicar fil per randa com havia anat tot, sense amagar-se de res, i lloant les pedres del Tomeu i la seva forma de guarir. Aquell home, el Pòlit, no estava pas alcoholitzat però li donava massa a la beguda, i la dona no li callava. Quan va veure el bon passar de l’Andreu i va sentir de les seves noves esperances, li va demanar si ell també podria aprofitar-se de la saviesa del Tomeu i les seves pedres remeieres.
—I tant, company! Aquí les teniu, només heu de seguir les instruccions. Cada dia, una pedra a l’ampolla, l’ompliu i la beveu. Veureu que en poc temps tot canviarà! Només us demano que en acabar aneu a veure en Tomeu i li torneu les pedres, que són seves. Jo ja passaré aviat a portar-li un regalet.
I en Pòlit es va emportar ampolla i pedres, i posava cada dia una pedra més a l’ampolla i el que quedava d’espai s’omplia d’alcohol i ell se’l bevia, i de mica en mica, com l’Andreu, en Pòlit va deixar de beure tant i ja només feia que un traguinyol de Pasqua a Rams i n’estava força content, de tot plegat. I la seva dona, la Quima, satisfeta dels bons resultats de les pedres remeieres, el va enviar amb ampolla i saquet a cal seu germà, el Toni, que bevia tant i era tan borratxo que la dona i tot l’havia abandonat, farta d’aguantar el mal viure que li donava. La Quima volia que el Toni també deixés el seu vici; ja portava anys lluitant amb son germà sense aconseguir res i va pensar que ara era el moment.
Però, o en Pòlit no es va acabar d’explicar bé, o el Toni no el va saber entendre, o no va voler. Ell tirava les pedres l’ampolla, sí, i per tant bevia cada cop menys... de l’ampolla; quan s’havia acabat el que hi havia, seguia amb la bóta, i quan s’acabava la bóta, anava a la taverna fins que el feien fora a puntades de peu. I ell vinga a posar pedres i a l’ampolla no hi cabia ni una gota i el Toni seguia tan embriac com sempre.
La Quima va anar al cap d’un temps a visitar-lo, esperant trobar-se’l ben seré i feliç, i el que va passar és que va ensopegar el seu germà tirat per terra sense sentits, i l’ampolla que vessava de pedres, abandonada en un racó. Emprenyada, la Quima ho va agafar tot d’una revolada i se’n va anar com una Fúria cap a cal Tomeu.
Va picar a la seva porta i quan el Tomeu va sortir a obrir, el que va veure va ser una dona escabellada i rabiosa, a la que no coneixia de res, que li llençava als peus un pilot de pedres i li cridava:
—Aquí teniu aquesta merda de pedres! Ja us les podeu confitar! Lladre! Estafador!
La Quima va seguir bramant i xisclant una bona estona, posant per testimoni Déu i els àngels de com el Tomeu l’havia enganyat i ensibornat, fins que a la fi es va cansar i va marxar. Per sort, els veïns coneixien prou bé al Tomeu i no van fer esment de res, van decidir que era una boja i prou; sinó, la reputació del pobre home hagués quedat ben malmesa.
El Tomeu va recollir tot el que hi havia per terra, pensarós, i ho va guardar. No sabia qui era aquella dona enfurismada però va reconèixer ampolla i pedres. No havia tornat a saber res de l’Andreu, així que no tenia ni idea de si el seu tractament havia reeixit o no. Sospirant, va decidir que la propera vegada que donés un consell, l’envoltaria de misteri i a més, cobraria per avançat.
 |
| Arturo Borda. El Yatiri (1919). |
Imatge extreta de:
Blog de Victor Montoya: El yatiri de Arturo Borda
Un compte molt maco. M'agradat la facilitat d'en Tomeu per resoldre la qüestió. L' Andreu va aconseguir el seu propòsit perque va fer el 100% de la feina. La meitat era reconèixer la seva por, i l'altre meitat era confiança en superar-ho. Els altres, no s'assabenten per què beuen, llavors tampoc s'assabenten que hi volen canviar a la seva vida.
ResponElimina(perdona mi catalán -no es tan bueno como el tuyo-)
Salutacions.