divendres, 15 d’abril de 2011

Estranyeses de la vida

M'ha passat una d'aquelles coses estranyes que fan pensar en els laberints de la ment i en les seves trapelleries. Ahir tenia hora de visita a una consulta mèdica on feia molt de temps que no anava. Fa uns anys vaig haver de freqüentar-la força; degut a un petit problema de columna havia de presentar-me dia sí i dia també a fer recuperació, visites mèdiques i proves diverses. Després també hi van posar el pediatra de les meves filles i, com la majoria de pares, ens va tocar portar-les ben sovint.

Per arribar-hi des de casa meva he d'agafar un autobús que no utilitzo per anar enlloc més. Després de tants viatges ja em sé de memòria el recorregut, hi podria anar amb els ulls tancats i encertar la parada, oi? Doncs... ahir, quan vaig arribar al lloc, no vaig baixar, em semblava que no era pas allà, que havia d'esperar a la parada següent. Quan em vaig trobar al carrer vaig veure clarament que m'havia equivocat i que hauria d'haver deixat el bus a la parada anterior. Jo mateixa no entenia què em passava. Vaig començar a desfer el camí i de sobte em vaig quedar gelada. Estava davant per davant de la porta d'un centre hospitalari que ja havia oblidat, el centre on, el mes de gener, va morir el meu sogre.

Jo me l'estimava molt, el meu sogre. Era un home encantador, tendre, molt intel·ligent, amb un càustic sentit de l'humor i una percepció finíssima per entendre les persones. Si havíem rigut, amb ell...! Ens agradava parlar de moltes coses, ens hi podíem passar hores. Era vidu de feia temps i miràvem de tenir-ne cura sense treure-li la seva independència. Lamentablement, ja feia més d'un any un accident vascular cerebral el va deixar impedit i vam haver d'ingressar-lo en una residència assistida. El trèiem per dur-lo a casa tots els caps de setmana i els festius, i muntàvem tots els aplecs familiars que podíem, cosa de què ell gaudia molt. Als seus vuitanta-nou anys, tot i lligat a una cadira de rodes i amb una mobilitat gairebé nul·la, conservava la seva empenta vital i la seva gran curiositat per tots els fets de la vida... i de la mort, per a la qual portava molt de temps preparant-se, sense escarafalls ni exhibicionisme, a la seva manera callada.

Com que va recuperar bastant la força dels dits, li vam aconseguir un ordinador per a la seva habitació. Durant els mesos de novembre i desembre escrivia incansablement, però no explicava a ningú el que preparava. Ens pensàvem que eren cartes al director d'algun diari. Havia fet escrits per a la revista del centre residencial, però no li havien volgut publicar: no m'estranya, eren massa lúcids, massa directes, posaven massa el dit a la nafra per venir d'un vell xacrós que se suposa que hauria de passar el dia dormint davant del televisor. Sempre li havia agradat escriure però les obligacions no li havien permès. Ara tenia temps i veient la seva afició jo li havia proposat ajudar-lo a obrir un bloc personal; em va dir que s'ho estava rumiant...

Just pels volts de cap d'any va començar a trobar-se malament i ja no va aixecar cap. El dia després de la festa de Reis -que encara va poder passar en família, tot i que molt decaigut-, va ingressar d'urgències en un hospital; els fills i les respectives parelles vam passar tres dies fent torns a la capçalera del seu llit. Patia molt. Havia perdut la funció renal, la seva respiració era difícil, s'ofegava i s'ennuegava sovint; la set l'abrusava i calia fer-li constants massatges a les cames per intentar alleujar les fortes parestèsies que el turmentaven. No es podia fer entendre i perdia sovint el coneixement per tornar a recuperar-lo amb un ensurt. Gemegava, cridava... Finalment, els metges ens van dir que ja no hi havia res a fer i el van traslladar a un centre de cures pal·liatives.

Era una petita clínica davant per davant d'una parada d'autobús on jo no havia baixat mai, però molt a prop del meu consultori, només m'havia de deixar  el bus una parada més enllà. Hi vaig anar aquella primera tarda i la vaig passar fent-li companyia, juntament amb el meu marit i els cunyats. Ell estava molt tranquil, li havien posat una forta sedació i dormia mentre respirava d'una manera pausada, fonda. Al vespre ens van fer anar a tots a casa, ja que no estava permès passar-hi la nit. Sortíem per la porta de l'habitació quan alguna sensació indefinible em va fer tornar enrere i fer-li una altra abraçada i un petó. Em costava marxar. Vaig pensar que al dia següent, en sortir de la feina, hi tornaria per passar una estona amb ell.

Aquella mateixa matinada va morir. El meu marit i els seus germans van anar a la clínica, però a mi no em va ser possible. Quan el vaig tornar a veure, estava estès al taüt a la sala de vetlles i ens separava un vidre gruixut. Com ja m'havia passat amb la mare, jo tocava i tocava aquella urna freda intentant que l'escalfor de les meves mans arribés a aquell cos ert, hi recolzava el front i tancava els ulls perquè el meu amor emboliqués el que quedava d'aquell ésser tan estimat.

Quan recollíem les seves coses vam trobar el que havia escrit. Tot eren meditacions sobre la mort, sobre el destí, sobre les seves esperances, les seves creences... Tenia desat a la seva tauleta de nit un llibre del Dalai Lama sobre la mort i com afrontar-la. Havia fet neteja de tots els seus papers i tenia al dia els seus documents i ben guardades totes les coses que ens volia deixar, fins i tot una bellíssima carta de comiat per als seus fills i filles. En aquest grup ell comptava també els gendres i les joves. Un dels meus cunyats va llegir aquesta carta en el seu funeral. Quan em vaig sentir tractar de filla per aquell home tan generós, que m'havia acollit com una més a la seva famĺia, al costat del qual mai no m'havia sentit estranya ni forastera, vaig deixar anar totes les llàgrimes del meu cos, però enmig de la tristesa sentia també una rara felicitat. La de saber-me estimada per algú de tanta vàlua.

Desprès el temps passa i els dolors es van esmorteint de mica en mica. Ens enfonsem en la rutina del dia a dia i anem oblidant... Fins que ahir, vaig agafar l'autobús per anar a una visita mèdica, vaig fer aquell recorregut repetit desenes o centenars de cops... i em vaig equivocar de parada. Per què? Tres mesos després del dia que hi havia de tornar i no ho vaig fer, l'instint, l'inconscient, o qualsevol altra cosa no em va deixar baixar a la parada correcta i em va tornar a portar a aquell lloc. Un lloc on jo voldria haver anat i la mort no m'hi havia deixat tornar.


René Magritte. Memory (1948)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada