dilluns, 8 de març de 2010

Silenci, neva

Avui, la meteorologia ens ha dut una d’aquelles sorpreses a què darrerament ens té acostumats. Després d’una setmana de temperatures primaverals, la ciutat es troba en aquests moments sota una intensa nevada com feia anys que no es veia.

Ara, mentre mirava la cortina blanca i espessa de volves que giravoltaven en totes direccions, he recordat una de les peculiaritats més curioses que acompanyen una nevada, peculiaritat que és poc apreciable en una ciutat, o fins i tot en un poble gran, i que realment només es pot gaudir en un lloc allunyat de les aglomeracions humanes: el silenci.

En mig d’una pluja, el que més ressalta (si no hi ha tempesta, és clar) és la remor intensa de l’aigua que colpeja totes les superfícies. En canvi la neu sembla que no caigui, en realitat vola, és com una pluja de flors, de cristalls impalpables, que quan toquen el terra no fan el més mínim soroll. O com a molt, el que faria una fada muntanyenca, imperceptible per a les nostres orelles embotades per anys d’abús de decibels.

Com a filla d’una gran ciutat, mai no havia relacionat la neu amb aquesta qualitat. Vaig haver de trobar-me, fa més de quinze anys, en un lloc tan meravellós i solitari com la Vall d’Eina per copsar per primera vegada aquest fenomen, i apreciar la seva bellesa.

Mentre cau la nevada, cap ocell, cap guineu, isard, moltó, vaca o voltor, ni xiula ni corre ni brama ni vola. En mig de la nevada la natura reposa; espera, amb calma infinita, el final del torb. No hi ha pressa. Ara neva. La vall contempla el miracle de l’aigua convertida en estrella, confiada que demà, o l’altre, tornarà el sol i amb ell el moviment de la vida.

1 comentari:

  1. Isabel, no entiendo mucho, pero la foto del principio me encanta, así que te sigo y por lo menos puedo admirar fotos como esta.
    Besos

    ResponElimina