dimarts, 16 de març de 2010

Els tres dimonis del Daví

Aquest conte no passa ni a Pèrsia, ni a l’Índia. No hi surten reis ni santons ni guerrers. És d’aquí al costat mateix, i els seus protagonistes, gent de pagesia com la que encara, tot i que vestida de manera ben diferent, veiem voltar per camps i poblets.

Podríem dir que aquest relat pertany al subgènere dels murriets i les murrietes, aquests personatges de contes que, només amb el seu bon seny i sentit pràctic, son capaços de vèncer a les mateixes forces del mal; és clar que aquestes forces del mal tenen un comportament curiosament semblant al de tots nosaltres, al de qualsevol veí. Són unes forces del mal ben casolanes, i l’enginy és suficient per superar les seves innocents trampes.

També es relaciona amb un estil de contes molt europeu, en el que la dona de camp, treballadora i assenyada, pot parar-li els peus al més pintat. No anem aquí de predicar cap mena de superioritat de la dona. Es tracta més aviat d’honorar un tipus de persona capaç de portar a terme una gran quantitat de tasques, siguin de la llar o del camp, i de sortir-se’n de totes, i amb èxit. Així que aprofitaré perquè aquest conte reti homenatge a les ja desaparegudes senyora Maria i senyora Rita, de la Franja, a les quals vaig admirar en la meva infantesa i la meva adolescència, respectivament, durant les més fantàstiques vacances que pot desitjar una criatura nascuda i criada a la gran ciutat: un estiu a pagès. I també a la senyora Mercè del Ripollès, la seva digna successora en els temps actuals. Va per vosaltres!

Ah, i els que sapigueu el conte no us esvereu si no és ben bé com el recordeu. Jo, dels contes, en faig sempre la meva versió particular.





Dona al pou. Ceràmica catalana s.XVIII. http://www.photoblog.com/mpaytubi
Doncs vet aquí que, fa molts anys, quan ni existien els tractors ni res que s’hi assemblés, a prop de la muntanya de Montserrat hi havia un mas, que li deien el Mas del Daví. L’amo es deia Miquel, i la seva dona, Julieta. El Miquel era un bon home, treballador i dedicat a la família, però com que ningú no és perfecte, haurem de confessar que tenia un petit defecte: era malagradós i renegaire com ell sol. Tan era que plogués molt com que plogués poc, que fes sol com que el cel fos gris com la panxa d’un ase, que hi hagués rúfol o serena. Tant se val, ell vinga a queixar-se i a renegar, de tot tenia motiu per exclamar-se.



Home treballant al rusc. Ceràmica catalana s. XVIII.http://www.photoblog.com/mpaytubi
La Julieta era una dona de camp de tota la vida. Feinera i bellugadissa, portava ben dret el mas i tots els que hi vivien, tothora cantava i n’estava força contenta, del seu marit i de la vida que portaven. Però l’empipava aquest tarannà de malcontent. Avui la sopa era fada, demà salada; avui volia la col amb rosta, demà només amb all. Que si la camisa no està prou ben sargida, que si al nen no li treus prou bé els mocs; que si com lligues la mongetera, que si les gallines no van ben peixades. La pobra Julieta ja n’estava tipa, i tot que s’estimava el Miquel, va arribar a desitjar que patís un bon escarment, que li faria molt de profit.

I així va arribar un estiu que la collita de blat va ser abundosa, tant, que no hi havia a la contrada prous braços per segar-la. I a Can Daví no trobaven mossos que els ajudessin, i el blat granava al camp i el pobre Miquel, plantat davant dels conreus, mirava al cel, mirava el sembrats, i es veia la collita perduda.

- Malviatge! Ni gaudir d’un bon any podrem! Per manca de segadors llençarem el blat al canyet, a fer companyia als gats morts! Maleïda la bona anyada, i els veïns que van llogar primer!

I enfurismat, el Miquel va deixar de mesurar les paraules fins que finalment va dir:

- Mala reïra, juro davant de qui sigui que aquest blat es segarà, així hagi d’anar a buscar segadors al mateix infern!

No havia acabat de parlar, que pel camí, xino xano, van aparèixer tres homes, vestits amb camisa, calces, espardenyes i barretina, amb la falç creuada a la faixa, que no els faltava un detall per semblar tres mossos delerosos de posar-se a treballar. N’hi havia un d’alt i esprimatxat com un pollancre, l’altre era quadrat de cos, de mans i de peus que semblava una enclusa humana, i el tercer era baixet i rodanxó com un pet de llop.

Es van acostar al Miquel i el més alt li va dir:

- Que, mestre, que busqueu segadors? Ens voleu llogar, ha, ha, ha?

- Llogueu-nos, que ho farem molt bé, he, he, he – li va dir el fortot.

- Som els millors segadors de per aquí, hi, hi, hi – va afegir el grassonet.

I tots tres alhora es van posar a cantar:

Per un dia, just un dia, vos vindrem a segar,
i a fer totes les tasques que nos voldreu manar.

Prò una bona soldada ens haureu de pagar:
Si a la posta de sol la feina no hem acabat
vos dictareu, nostramo, el que nos passarà.


Més si la feina fem, i el dia no ha acabat,
i ja no hi ha més tasca que us podem ajudar,
tremoleu, que aleshores amb nosaltres vindreu
a l’infern espantós d’on ens heu fet sortir
i a les roges calderes quedareu ben fregit!


HA, HA, HA, HE, HE, HE, HI, HI, HI!!!


El Miquel es va quedar amb un pam de boca oberta.

- Què us empatolleu, colla de sonats? – els va dir - Ja n’estic ben galdós, ja; de tots els mossos que hi ha al món, han vingut a espetegar aquí aquests tres tocats de l’ala. Mal llamp que us parteixi!

Però el renegar no servia de res. Els tres mossos el miraven sorneguers. Si els volia per treballar, bé. Si no, que es collís el blat ell tot sol. L’amo de Can Daví es va resignar i els va dir:

- Estem d’acord, jo us dono feina fins la posta de sol i us pagaré un sou a cada un. Si no heu acabat de segar, treballareu per no res fins que tot estigui llest o si no, bon vent, i us esfumeu! Us en torneu per on heu vingut.

- Oidà, amo, però recordeu que si no teniu feina per nosaltres fins que acabi el dia, a l’infern aneu de morros!!! Oi que sí, amics? – va dir l’esprimatxat.

- Sí! Ha, ha, ha, he, he, he, hi, hi, hi!


Es van posar tots a la feina, i el Miquel no s’ho podia creure: les falçs anaven que volaven, aquell tercet anava i venia pels camps com portat pel llamp i en un tres i no res estaven els camps segats, les garbes omplien el terreny i estava ja feta la garbera. Encara el sol estava ben alt que els mossos es van palplantar davant d’ell i li van dir:

- Amo, la feina és feta, ja hem acabat, ha, ha, ha.

- Doneu-nos més per fer, o l’infern falta gent! He, he, he.

- Encara no és l’hora i la sega ja ha finit! Hi, hi, hi.


El Miquel es va començar a espantar. Potser sí que aquells tres no eren gent com cal. Els va donar tasques per fer a l’hort i a l’era esperant que hi esmerçarien unes quantes hores, però res no hi va valer: ni esporgar, ni llaurar, ni regar, ni ventar. Ràpid, ràpid es feia la feina i el sol seguia dalt del cel que semblava que el temps no passava. El pobre home es va veure amb un peu a Can Pere Botero.

- No hi ha en tot l’infern dimonis més ràpids! Tasca no hi haurà que no puguem acabar! – Cantussejaven aquells tres sense cap compassió pel pobre Miquel.

- Un moment, nois, vaig a veure si la mestressa té quelcom per vosaltres.

I va córrer a buscar la Julieta, que s’estava al mas, pastant. Tot tremolós, li va explicar el què passava i li va demanar ajuda. La Julieta, amb les mans a la panera, va quedar pensarosa per un moment. Després li va dir:

- No pateixis, Miquel, tinc més feina que un foc no cremaria. Envia-me’ls i ja veuràs.


Pollancre, Enclusa i Petdellop es van presentar davant la mestressa i aquesta els va cridar un per un:

- Vós, mestre, que veig que sou alt i ben plantat, aquí teniu l’escombra. Me netejareu tota la cort que quedi com una patena, ni un borrall ni una palla vull, està ben clar?

- A les ordres, mestressa, per mi no quedarà. Ha, ha, ha!

- Vós, que teniu aquestes mans que ja es veu que de tot sabeu fer, aquí teniu una pell de xai. Me la renteu allà al safareig, que quedi blanca com plomall de cigne, m’enteneu?

- A les ordres, mestressa, així ho faré. He, he, he.

- I vós, que feu cara d’espavilat, me fareu aprendre la lliçó de doctrina al meu Tinet, que aquesta nit me la reciti de cor.

- A les ordres, mestressa, serà com vós heu dit. Hi, hi, hi.


I cadascun dels dimonis se’n va anar a fer la seva feina, ben segurs que amb la seva rapidesa l’enllestirien ben aviat. Però ai, que hi ha feines que no volen velocitat, i ben aviat se’n van adonar.

En Pollancre escombrava per una banda i venia una gallina i li deixava un regalet en l’altra (i no era precisament un ou). Quan tenia net aquí, passava el gos i embrutava allà. Si recollia per la dreta, el vent li portava pols per l’esquerra. Desesperat, anava cada cop més de pressa i de res no li valia. El sol anava baixant i va arribar la posta, i el dimoni encara s’escarrassava amb l’escombra sense acabar de fer net. En el moment que el darrer raig de llum va tocar el mas,
el mosso prim va fer puf!
i convertit en fum
va tornar a l’infern
d’on havia vingut.

El dimoni Enclusa rentava i rentava sense parar, rascant la pell com un boig a velocitat de vertigen que ni se li veien les mans, però el blanc no apareixia i només quan ja es ponia el sol va veure que la múrria de la mestressa li havia donat una pell de xai negre. Ja no estava a temps de res,
el mosso quadrat va fer puf!
i convertit en fum
va tornar a l’infern
d’on havia vingut.

Quant a Petdellop, va començar per anar a buscar una bona vara de freixe, que fa meravelles amb els vailets que no volen estudiar. S’hi va estar una bona estona fins que va trobar una del seu gust, forta i flexible, i va tornar cap al mas ben decidit a deixar un cul com un tomàquet a qui no sabés la lliçó. Però quan va entrar a l’alcova on el nen s’estava amb sa germana gran, va veure que el tal Tinet era un nen de bolquers sense cap dent, que reia tota l’estona amb les magarrufes de la noia i deia: Gggggg! Es va maleir a ell mateix per no assabentar-se abans de en quina es ficava, però res no hi ha valer,
El mosso rodó va fer puf!
i convertit en fum
va tornar a l’infern
d’on havia vingut.

Alliberats dels tres dimonis, el Miquel i la Julieta es van abraçar, i l’home es va prometre i li va prometre a ella, que d’ara endavant no tornaria a ser tan malcarat i renegaire.

La Julieta, com a dona pràctica que era, s’ho va creure només a mitges i ben bé que va fer. Quan veia el Miquel que s’enfilava el deixava estar; ara, si li semblava que el seu marit ja treia massa les potes del test, només calia que, a cau d’orella, li digués les paraules màgiques:

- Ha, ha, ha, he, he, he, hi, hi, hi.

I el Miquel abaixava el cap i callava una estona.

I així van seguir, i ben feliços fins avui, i si no són morts, és que encara són vius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada