dissabte, 6 de març de 2010

Capvespre

Vincent Van Gogh. Alameda cerca de Nuenen. 1885



Si hi ha un moment irrepetible, en mig de la natura, és el capvespre. Quan cau la tarda el silenci s’empara del bosc, del prat o de la muntanya, i tot el que veiem sota la llum del sol es disposa a dormir mentre es desvetlla un món invisible, amant de la foscor.

Quan, de molt joveneta, vaig començar a fer excursions, de primer a Bellaterra, després a llocs més allunyats com Centelles, o el Figaró, m’empipava extraordinàriament haver de tornar a casa justament quan s’hi estava més a gust, a la muntanya. Sempre me n’anava amb recança, amb ganes de quedar-m’hi, com si allà m’esperés quelcom diferent al que es veia de dia.

Amb els anys, vaig començar a fer acampada i per tant a gaudir de la caiguda de la nit lluny de la ciutat. Semblaria que un cop vist un capvespre, vistos tots. Doncs no és cert. Tants anys han passat, i encara ara segueixo meravellant-me de la sensació única de la posta de sol en un entorn no urbanitzat.

Quan podem, que no és tan sovint com m’agradaria, lloguem un apartament minúscul en una masia en mig del camp, al Ripollès. El cert és que anem deu o quinze dies a l’estiu i poc més, però cada un d’aquests dies porta amb ell un capvespre, i cada capvespre em troba al mateix lloc, un camí amagat amb una vista esplèndida. Aquí, assentada en un pedrot, o amb l’esquena recolzada en una alzina, espero la posta; aquí veig com va canviant la qualitat i quantitat de llum, com s’allarguen les ombres, com s’aquieta el vent i com van cessant els moviments al meu voltant. Quan els espais enmig dels arbres es tornen blavosos i després grisos, quan el camí abans ben clar es comença a fer borrós, els sorolls canvien. Ja no se senten les cigales ni la xerradissa dels ocells diürns. Desapareix la remor dels tractors i les vaques s’ajeuen a remugar en lloc de mugir. De mica en mica un cor de cants nocturns ho omple tot, però ara són els grills els músics, i els xiulets del xot o del tòtil els que omplen la nit.

En el silenci del camp, el vent porta sorolls de llocs prou allunyats. Una esquella, les veus d’un masover, el lladruc d’un gos. En aquests moments m’agradaria ser poeta per explicar més bé tot el que sento. Com que no ho sóc, millor us deixo amb aquest petit poema.

El vaig trobar en un llibre de cançons per a excursionistes que em van regalar fa molts i molts anys: Cançons per al poble. D’excursió (Ed.Claret, 1979). En aquella època de retrobament amb el nostre idioma, una colla de músics i escriptors, en un esforç per dotar als grups excursionistes de cançons en la nostra llengua, van adaptar al català música popular d’arreu del món. Aquesta és la lletra que un conegut autor va fer per a una melodia popular noruega. Si sabeu de llenguatge musical i us fa gràcia saber com sona, trobareu la partitura a

El primer estel


Si no, no passa res, llegiu i deixeu-vos omplir per la pau de la natura en calma, és el millor sedant que existeix.



Del ponent la llum daurada
dolçament expira;
ja la terra extenuada
per la nit sospira.

Cel amunt, tímidament,
El primer estel s’encén.

Ve el ramat de la pastura,
torna a la cabanya.
Fatigat el gos d’atura
fidel l’acompanya.

Cel amunt, tímidament,
El segon estel s’encén.

Ja la fosca cançonera
en la vall s’amaga
i en el cim la llum darrera
finalment s’apaga.

Cel amunt, tímidament,
El tercer estel s’encén.

Canta un grill, i d’un cop d’ala
un mussol s’envola,
i un perfum de nit s’exhala
com de farigola.

Cel amunt, sobtadament,
un miler d’estels s’encén.



Ramon Folch i Camarasa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada