A un olmo seco

Leonor Izquierdo

Maig de 1912. L’esposa d’Antonio Machado, Leonor, estava malalta de tuberculosi. A Soria, al passeig de San Saturio, hi havia un om vell i malalt que va inspirar a Machado. Encara el vaig veure, fa uns anys, viu, amb una placa que recordava el bellíssim poema que li va dedicar. Joan Manuel Serrat el va musicar, si preferiu sentir-lo en forma de cançó.

A UN OLMO SECO

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.

¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.

Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas en alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

Els supervivents

Fa molt de temps que volia escriure aquest conte. No sé si me l’he inventat jo o és el record d’alguna cosa que vaig sentir o llegir ja fa molt de temps, quan es parlava més d’aquestes coses. Ara ens preocupa més el terrorisme i la crisi, però, estem ben segurs que ha desaparegut, aquesta amenaça?

Tot va començar amb una llum encegadora, amb un llampec sense so. Després una tremolor, una ona de xoc que ondulava l’escorça terrestre com si fos la superfície d’un estany. Parets, sostres, terres, mobles, bigues, portes, vidres, sòcols, baranes, rajoles, reixes, columnes, tota la glòria de l’arquitectura es va convertir en pols.

El tro es va sentir molt, molt després, havia ja passat una eternitat de segons quan la vibració monstruosa arribà a freqüències audibles per a en Ray i la seva família. Per sort, van perdre el coneixement i això els va permetre resistir la tensió espantosa que aquell so va provocar en tot el seu cos. La major part d’éssers vius no van ser capaços de suportar-la.

Quan en Ray va obrir els ulls, tot era foscor, i se sentia un lleu degoteig d’aigua, ben lluny. A prop, unes minses respiracions li van dir que la seva família devia estar viva. Es va arrossegar cap a ells i els va anar despertant. No hi eren tots; uns quants, com ell, havien quedat aixoplugats en l’espai que deixava una cúpula de pedram, la resta estaven aixafats, esclafats, sota tones i tones de runa. No es que la seva situació fos gaire afalagadora, lluny de la llum, de l’aire, de tot socors. Però en Ray i els seus eren uns supervivents nats.

S’havien criat menjant el que trobaven entre les deixalles d’altres més afortunats. Coneixien el fred de l’hivern i les seves humitats, quan arreu els racons són molls i l’única escalfor s’obté de tots els cossos ben junts. Coneixien la calor sufocant de l’estiu i la manca d’aigua, el terra roent del migdia, la sequedat extrema que matava les plantes, aquell intentar dormir quan sembla que fins i tot la pell t’abriga massa.

No gastaven capricis ni manies, i els deixaven indiferents les cabòries dels seus veïns, atrafegats per tenir cada dia més objectes, més tecnologies, més vestits, més colors als seus cabells, més requisits a la seva taula.

En Ray era prim i esmunyedís, va aconseguir escolar-se per un estret passadís entre roques, poc més que una escletxa; el altres, darrere seu, feien passar els seus cossos amb cura infinita entremig d’aquells porus del desastre, amunt, amunt, cap on intuïen la llum.

No van arribar a fer-se cap pregunta, el temps semblava no passar, deu segons, deu hores, deu dies, qui ho sap? En Ray i els seus van sentir l’aire més fresc per sobre dels seus caps, i finalment, amb un esforç titànic, empeny, estira, van apartar una roca i van sortir a l’exterior.

Però, què era el que estaven veient? Als seus peus s’estenia una plana infinita de pedruscam gris i polsós. L’aire que havia semblat tan pur des de dintre de la runa, en realitat era quasi irrespirable, espès, sufocant. I gens nítid; es podia dir, amb prou feines, que era transparent fins unes passes més enllà, després es condensava i s’enfosquia com si en lloc de gas fos un líquid brut i contaminat. Van mirar el cel i no van veure sinó un sostre gris, un núvol de tempesta llis, monòton, que absorbia la llum i només deixava passar una claror somorta.

I un silenci paorós, de mal averany. Que eren les taques sense forma que aquí i allà sobresortien dels pilots de runa, cobertes d’una espessa capa de pols, immòbils? Per què el xiulet del vent els va semblar un udol esfereïdor? Es van mirar, estaven sols, què era el que havia passat estava més enllà del seu enteniment. Només podien comptar amb el seu indomable instint de supervivència per passar aquell tràngol. Un dels petits va començar a emetre un lleuger gemec, en Ray se’l va mirar i de seguida va veure per què: al voltant de la boca i dels ulls estaven apareixent unes petites nafres. Es va adonar que ell també en tenia alguna, i tots els altres, uns més, altres menys, semblaven afectats per aquell estrany fenomen. Però tots eren forts. Resistirien.

No quedava sinó fer alguna cosa de profit. Abans que res, buscar l’origen d’aquell soroll d’aigua que no havien deixat de sentir. Començarien per beure i apaivagar la set que els rosegava. Després, el menjar. Alguna cosa en traurien, del desastre. No semblava que hi hagués gaire competència i les fonts de proteïnes estaven escampades arreu. Trobar aixopluc no seria difícil, eren de fàcil conformar i tots amuntegats, protegits del vent per una paret, dormirien ben de gust.

Mentre localitzaven el degotall, un d’ells va distingir un moviment caut. Uns metres més enllà un cos petit i fosc sortia d’un pilot de sorra, i després un altre i un altre... Es desplaçaven amb rapidesa un cop lliures a la superfície. Aleshores els van veure bé: dues antenes, sis potes articulades, un cos llis, dur, brillant sota el polsim. Eren paneroles! No semblaven espantades ni preocupades, ben al contrari, es comportaven amb total confiança en aquell medi nou, totalment adaptades a aquelles condicions ambientals estranyes. Podien sobreviure molt més fàcilment que en Ray i els seus, però aquests no es rendirien fàcilment.

En Ray va mirar els insectes i després va aixecar el cap i va ensumar. Els seus bigotis llargs i sensibles detectaven fins la més lleu partícula d’olor, d’humitat. L’aigua era ben a prop. Amb passes curtes i ràpides es va esmunyir, la cua va serpentejar i la seva família, esbufegant i tremolant, va seguir a la rata més vella i sàvia del grup sense cap dubte, ben determinats a conquerir el nou món. De moment el compartirien amb les paneroles, qui sap qui es faria finalment l’amo del planeta devastat per la bogeria dels humans.


Voto per les rates, sempre les he considerades resistents, intel·ligents, valentes, ben capaces d'enfrontar-se als perills de l'existència. Però la panerola pot subsistir en condicions tan extremes... Per qui voteu, vosaltres?

Gunkanjima, ciutat fantasma

.

Marie Curie, el triomf de la tenacitat

Marja Sklodowska, nascuda en una societat que negava la formació superior a les dones, va tenir la immensa sort de pertànyer a una família que va saber reconèixer i fomentar les dots de tots els seus fills. Polonesa de naixement i de cor i francesa d’adopció, des del seu casament amb Pierre Curie ha estat coneguda com Marie Curie. Va saber ser científica, professora, esposa i mare.

Fins ara, és l’única persona que ha rebut dos Premis Nobel en dues categories científiques diferents, Física el 1903 (conjuntament amb el seu marit i amb Henri Becquerel) i Química el 1911.

Va ser la primera dona que va arribar a professora de la Universitat de Paris (es va fer càrrec de la càtedra de Física del seu marit a la Sorbona, quan ell va morir), la segona en obtenir un doctorat (la primera fou Elsa Neumann, a Alemanya), la primera en obtenir un Nobel en qualsevol categoria.

La seva filla gran, Irène Curie, va ser també científica i va rebre el Premi Nobel de Química conjuntament amb el seu marit, Frédéric Joliot, l’any 1935.

Fins aquí, el que podem llegir en qualsevol biografia ràpida, però, que em va arribar a mi d'aquest personatge?

Moltes coses. Va ser molt amant de la seva família. Tot i dotada d'una intel·ligència privilegiada no es va comportar d'una manera egoista. Com que a casa seva no hi havien diners perquè tots estudiessin, va treballar uns quants anys d'institutriu per guanyar diners pels estudis de les seves germanes.

Va ser dona, es va enamorar i va patir un desengany, no era una estàtua ni una caricatura de "savi"; es va tornar a enamorar i es va casar, va ser esposa i mare.

Pierre i Marie Curie van treballar junts durant anys, en estreta col•laboració, sense enveges ni histèries masclistes o feministes. Esposos i col•legues, van ser uns científics despresos que mai van fer patents dels seus descobriments, que van deixar oberts a tota la comunitat científica.

És per aquesta raó una persona admirable, no només per la seva intel·ligència o capacitat, sinó també per la seva humanitat.

Emma Bonino, el compromís amb els febles

Emma Bonino, política italiana, Comissària Europea de Salut el 1995, responsable de l’Oficina Europea d’ajuda humanitària, parlamentària europea. Inclassificable, independent, insubornable, valenta, desconec el seu ideari polític, vés a saber si pensem o no el mateix, però mai no es s’esborrarà de la meva memòria el fet que us vaig a explicar i que fa que l'Emma sigui un dels meus herois.

1996, en ple genocidi de Rwanda. Els camps de refugiats vessen, els horrors omplen les pantalles de TV. Emma Bonino és infatigable, no es calla una, està allà on creu que la seva presència és necessària. La càmera la segueix a l’interior d’un camp de refugiats on s’amunteguen dones, vells i criatures, morts de terror, faltats de tot el que és més necessari i sentint-se l’objecte de l’odi d’una colla d’assassins. Un nen, en representació dels internats, s’adreça a ella i li llegeix una carta, on explica el que han viscut, el que necessiten, demana ajuda. Està seré, llegeix amb concentració, dóna la carta a la dona europea que potser mirarà d’ajudar-los. Puc llegir la cara de l’Emma com si fos un llibre, se’l mira d’una manera que no es pot fingir, que no és per als fotògrafs. Després l’abraça i li fa un petó amb una immensa tendresa.

En aquells moments, el personatge polític cau com un vestit i apareix l’ésser humà que és Emma. Són només uns segons, però conformen una imatge per a mi inesborrable.

"T’entenc, t’estimo": tant de bo aquesta frase, pronunciada de forma sincera, es pogués sentir algun cop provinent d’aquells que se suposa que hem escollit perquè ens representin. Tant de bo no veiéssim tants somriures falsos i tants petons per a la foto.

Gràcies, Emma.

No som déus

Un aspecte del meu amor per la natura és l’interès que em desperten els animals en general. Per a mi són els nostres companys de viatge en la nau Terra. Però si entre els humans som capaços de les crueltats més delirants, ¿que no farem contra ells, a qui considerem “irracionals”? Sempre m’ha preocupat aquest desdeny cap a ells, aquest no tenir en compte el seu patiment: curses de braus, abandonaments, escorxadors, abrics de pell, camps de concentració de gossos i gats, mostres i més mostres de la hipocresia i la crueltat humanes.

Per això m’ha agradat tant aquest libre: Etologia. Cap a la desmitificació de l’home (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004). Escrit en col•laboració per Jordi Sabaté Pi i Pere Tobaruela, és una obra senzilla, de menys de 100 pàgines, fàcil de llegir i ben entenedora. Recomanable per a tots els que creguin que l’home no té perquè coronar-se com a rei de la creació i disposar a capritx de la resta d’éssers vius.

Us deixo amb la postil•la amb què acaba el pròleg (pag.13).

El llibre que el lector té a mans està especialment dedicat a les persones sensibles que estiguin disposades a posar en qüestió els prejudicis que envolten la nostra vida quotidiana. Prejudicis que descansen, sens dubte, en la supèrbia i l’antropocentrisme que caracteritzen l’espècie humana. Si som capaços de deixar de banda el nostre tarannà antropocèntric, si som capaços de trascendir les limitacions del nostre pensament, estem segurs que un altre món sí que és possible.

“El món està ple d’horrors –escriu Ernesto Sábato-, de traïcions, d’enveges; desempars, tortures i genocidis. Però també d’ocells que aixequen el meu ànim quan sento els seus cants, a trenc d’alba; o quan la meva vella gata s’adorm sobre els meus genolls; o quan veig el color de les flors, de vegades tan minúscules que s’han d’observar des de molt a prop”.

Fromm (2). L'amor a Déu

Erich Fromm, psicòleg social, psicoanalista, filòsof i humanista alemany del segle XX, va ser – entre moltes altres coses - un crític de la societat de consum i de les religions establertes. Del seu magnífic llibre L’art d’estimar (1956) he extret aquests pocs fragments del capítol sobre l’amor a Déu (un dels més llargs de l’obra). Qui de veritat es pregunti sobre el significat de la religió, aquell que es miri a si mateix per esbrinar en què creu realment, en quina és (si existeix) la seva dimensió espiritual, que llegeixi en la seva versió complerta aquest text tan inspirat, tan humà, tan enriquidor. No trobarà desperdici.


L’amor a Déu té tants aspectes i qualitats diferents com l’amor a l’home. En totes les religions teístes (...) Déu representa el valor suprem, el més desitjable. D’aquí ve que el significat específic de Déu depengui del que és més desitjable per a una persona determinada.

(...) En els començaments de la història humana l’home (...) s’aferra als lligams primaris (el món dels animals i dels arbres)(...) Moltes religions primitives són manifestacions d’aquest estadi de desenvolupament.

(...) En un estadi posterior de l’evolució (...) transforma el producte de la seva pròpia mà en un déu. Aquest és l’estadi de l’adoració dels ídols fets de fang, d’argent o d’or.

(...) En un període posterior l’home dóna als seus déus la forma d’éssers humans (...) l’home ha esdevingut més conscient d’ell mateix i ha descobert que l’home és la “cosa” més digna i més elevada del món. En aquesta fase trobem dues dimensions: l’una fa referència al caràcter masculí o femení dels déus, l’altra al grau de maduresa aconseguit per l’home.

(...) L’amor de la mare no podem controlar-lo ni adquirir-lo, es basa en la igualtat. En les religions matriarcals tots els homes són iguals, ja que tots són fills d’una mare, ja que tots són fills de la Mare Terra. (...) En la fase patriarcal la mare és destronada de la seva posició i el pare esdevé l’Ésser Suprem. L’amor paternal imposa exigències, estableix principis i lleis, i l’amor envers el fill depèn de la seva obediència a aquestes demandes. (...) L’aspecte patriarcal em fa estimar Déu com un pare, suposo que és just i sever i que m’elegirà com a fill predilecte. En l’aspecte matriarcal estimo Déu com una mare omnímoda, sé que (...) no estimarà cap dels seus fills més que a mi, que em redimirà, em salvarà, em perdonarà. (...) El meu amor a Déu i l’amor de Déu per mi són inseparables.

En l’evolució d’un amor madur trobem, en els inicis, un Déu despòtic, gelós (...) En una segona fase Déu està lligat no només per les seves promeses sinó pel seu propi principi de justícia. Déu es converteix en un símbol dels seus principis: justícia, veritat i amor; deixa de ser una persona i esdevé el símbol del principi d’unitat subjacent a la multiplicitat del fenòmens. Déu no pot tenir cap nom. Un nom pressuposa sempre una cosa (...) quelcom de finit. ¿Com pot tenir nom, Déu, si no és ni una persona ni una cosa?

Posteriorment no es dóna a Déu cap mena d’atribut positiu. Si diem que és savi, poderós, bo, implica que és una persona; tot el que puc fer és dir el que Déu no és. Com més conec el que Déu no és, més tinc un millor coneixement de Déu.

(...) Arribarem a una conclusió: no mencionar en absolut el nom de Déu, no parlar sobre Déu. Llavors Déu esdevé (...) allò que no te nom, un balboteig inexpressable que fa referència a la unitat subjacent a l’univers fenomènic, a la raó de tota existència; Déu esdevé veritat, amor, justícia. Déu és jo en la mesura en que jo sóc humà.

(...) La persona veritablement religiosa (...) no prega per res, no espera res de Déu, no estima Déu de la mateixa manera que un infant estima el seu pare o la seva mare, ha adquirit la humilitat necessària per a percebre les seves limitacions, fins al punt de saber que no sap res de Déu. Per a ell Déu esdevé un símbol en el qual l’home (...) ha expressat la totalitat del que s’esforça a aconseguir, el reialme del món espiritual, de l’amor, de la veritat i de la justícia (...). considera que la seva vida no té valor sinó en la mesura en què dóna l’oportunitat d’arribar a un desenvolupament cada dia més complet dels seus poders humans. (...) No parla de Déu, ni tan sols menciona el seu nom. Estimar Déu (...) voldria dir llavors l’anhel d’aconseguir la plena capacitat d’estimar per a la realització del que “Déu” representa en un mateix.

(...) En cada individu, la natura del seu amor a Déu correspon a la natura del seu amor a l’home.

Condició de dona

Durant molts segles (ja ho va dir Quino) la dona no ha jugat un paper a la Història, sinó un drap (que a més segurament era de la pols).

Dues autores, una catalana i una argentina, ho han expressat magistralment en aquests poemes que segueixen.

Que ens serveixin per recordar un temps no tan reculat com sembla.



Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes


REQUIEM DE MADRE

Aquí yace una pobre mujer
que se murió de cansada.
En su vida no pudo tener
jamás las manos cruzadas.

De este valle de trapo y jabón
me voy como he venido,
sin más suerte que la obligación,
más pago que el olvido.

Aleluya, me mudo a un hogar
donde nada se vuelve a ensuciar.

Nadie me pedirá de comer
en mi última morada
no tendré que planchar ni coser
como condenada.

Cantan ángeles alrededor
de la eterna fregona
y le cambian el repasador
por una corona.

No lloréis a esta pobre mujer
porque se encamina
a un hogar donde no hay que barrer,
donde no hay cocina.

Aleluya esta pobre mujer
bienaventurada,
ya no tiene más nada que hacer
y ya no hace nada.

Mª Elena Walsh

Mead, la tirania dels diners

Margaret Mead, antropòloga cultural nord-americana, va popularitzar l’antropologia amb la seva planera manera d’escriure. Va ser, a més, extraordinàriament sensible envers altres cultures, innovadora en idees i crítica amb les nostres societats occidentals.

Del seu llibre sobre educació i cultura a Nova Guinea he extret aquests fragments, procedents del capítol que va dedicar al legat de la tradició nord-americana. Si llegim atentament veurem que són fàcilment extrapolables a la manera d’actuar dels nostres dies. Quan començarem a aprendre que aquesta manera de fer i de pensar no porta sinó al desastre? Només cal veure com va el tema de la famosa “crisi”.


“A aquest món material, que canvia tan ràpidament, li hem afegit un factor que permet a qualsevol criatura prescindir del coneixement i de la experiència: l’estimació dels diners. (...) tenim una societat activa, eficient, ben equipada, l’únic objectiu de la qual són els diners, i on es jutja l’home pel que té i no pel que és. El respecte per als més grans no te objecte ni és lògic en aquest esquema de valors. En un món en el qual els individus són classificats segons els béns que posseeixen i on la personalitat ve definida pel vestit, la importància està en el lloc o casella que els individus ocupen i no en el mateix individu. I les nostres caselles són ben simples: cases, automòbils, roba, tot exposat en gran escala *(ara podríem afegir aparells electrònics diversos)*. Les possessions defineixen la posició en el pla social; per passar d’una a casella a una altra més cobejada només cal una cosa: diners.(...) La riquesa està per sobre de l’edat, del sexe, de la bellesa, de la saviesa, dels costums i de la moral. Un cop ha estat consagrada com l’objecte de la vida humana, ja no queda cap lloc per al respecte d’aquelles coses la comprensió de les quals requereix estudi i experiència.

(...) No tindrem realment dignitat fins que no siguem capaços de desplaçar les nostres valoracions del tenir al ser”.

Mead, M. Growing Up in New Guinea (1930)

La Betty, en Carl i el pastís de poma

Un inconvenient de ser un personatge famós és que de tu es diuen moltes coses, unes són certes, d’altres no. Fins i tot es poden arribar a publicar històries completament falses de la teva infantesa, o anècdotes difícilment comprovables.

Jo he volgut afegir el meu granet de sorra a tanta invenció i m’he empescat aquest conte sobre un astrofísic famós, una dona que no sabia fer rebosteria, una cosina creguda.... i un pastís de poma. Que aprofiti!


La Betty, en Carl i el pastís de poma

Betty era una dona de mitja edat que vivia en un barri tranquil de Nova York. Treballava de comptable en una petita empresa de material elèctric, estava casada amb un enginyer i tenia un fill i una filla ja independitzats.

Quan els seus fills van marxar de casa la Betty s’havia trobat amb una gran quantitat d’hores lliures, així que va recordar les seves aficions juvenils i es va apuntar a un curs d’astronomia per a afeccionats.

La Betty s’ho va passar d’allò més bé i va conèixer molta gent interessant i agradable. L’ambient del curs era molt amigable i els alumnes i algun professor quedaven sovint per fer un cafè al bar de la Universitat. Quan van arribar les vacances es va fer una festa de comiat per a tots els participants; aquell dia la dona va tenir oportunitat de parlar força estona amb un dels professors auxiliars, un noi morè que es deia Carl, i tots dos van simpatitzar molt. El xicot marxava a una Universitat d’una altra ciutat i va prometre a la Betty que quan anés a Nova York per fer algun encàrrec l’avisaria per tal de quedar i fer petar la xerrada.

El primer cop que va rebre en Carl a casa seva, la Betty va encarregar un meravellós pastís de poma a la pastisseria més bona del barri. S’ho van passar molt bé aquella tarda, explicant anècdotes; a més el noi va posar a la Betty al dia dels darrers descobriments en astrofísica. Van ser tres hores d'anar xerrant, bevent té i paladejant la tarta; en Carl la va trobar deliciosa i no se’n va estar de lloar-la calorosament.

La Betty es trucava sovint amb la seva cosina Belinda, que vivia al Mig Oest, on dirigia una granja juntament amb el seu marit. Era una dona d’aquelles que tot ho saben fer: cuinava com un xef, tocava el piano com un àngel (si és que els àngels toquen el piano), escrivia poemes molt sentits, tenia la casa decorada de forma exquisida en estil rústec, cosia meravelloses vànoves de patchwork, pintava quadres de flors i, en fi, no deixava descansar ningú amb tantes perfeccions. En un moment en que ponderava el darrer pastís amb el qual havia deixat bocabadats tots els membres del cor de l’església, la pobra Betty va intentar ficar cullerada parlant de com estava de bona la tarta de poma d’aquell berenar. Quan ho va sentir, la Belinda va esbroncar-la de valent:

- Betty, no és possible que tinguis un convidat i li donis un pastís preparat! Fer una tarta de poma deliciosa és facilíssim! Jo en faig una que, no és per dir-ho, és la millor del poble i ja ho tinc tant per la mà que ni calculo els ingredients. Les veïnes m’han demanat la recepta molts cops, però, és clar, no tenen tanta traça com jo,

i patatin i patatan, va estar parlant mitja hora de com s’havia de ser un bon amfitrió.

Quan en Carl la va tornar a visitar, la Betty no es va atrevir a comprar res a la pastisseria. En sa vida havia fet un dolç a casa però al supermercat de la cantonada va trobar un "kit" complet de tarta de poma, amb la recepta i tots els ingredients ja calculats: quatre pomes en una safata de plàstic, tallades i pelades, sucre de la marca Dulcie, farina El Molí de la Iaia que ja porta el llevat i tot, ous en pols de La Granja del Jaumet, llet pasteuritzada i canyella de pot. Per ser el primer cop no va estar del tot malament; la Betty espiava dissimuladament la cara d’en Carl però el noi no va fer cap comentari del pastís. A la Betty no li va estranyar, es podia menjar però no era per llençar-hi coets, per això el seu amic havia estat més callat, així que va decidir que el proper cop el tornaria a comprar fet.

Quan la Belinda va indagar com s’ho havia fet la Betty per fer el pastís i aquesta innocentment la va informar, a la cosina quasi li va agafar un cobriment de cor:

- Betty, com es pot fer una tarta per algú de compromís amb aquests ingredients de supermercat tronat? Quan jo faig un pastís les pomes les cullo jo mateixa, la farina és de primera, la canyella me la porten directament de Borneo, els ous són de les meves gallines (que només mengen mill de primera qualitat),

i patatin i patatan, mitja hora més atabalant a la pobra Betty i renyant-la molt per ser tan desconsiderada. Fer servir productes industrials, passats per una fàbrica i transportats per carretera era un sacrilegi, i da-li i torna-li. Finalment va acabar:

- Quan jo faig un pastís de poma parteixo sempre de zero, mai no faig servir ingredients preparats ni manipulats industrialment!

La Betty, tot i que era una persona molt intel•ligent, mai no s’havia tingut per molt traçuda i la Belinda la intimidava. Va pensar que potser sí que tenia raó, i va decidir que el proper cop s’hi miraria més amb els ingredients.

Va anar a una botiga de queviures exquisits i productes d’importació i va comprar tot el que necessitava. Li va costar un ull de la cara, però la Betty va pensar que valia la pena. Com que no hi tenia costum va estar més de dues hores per fer la tarta i va patir molt amb la temperatura del forn. Aquella tarda, només feia que vigilar el Carl, anava neguitosa d’una banda a l’altra i quasi bé ni es va assabentar de les divertides anècdotes que el xicot explicava, només pendent de la seva cara quan menjava pastís. Finalment, el noi, veient que no li feien cas, es va acabar el te i es va acomiadar bastant més aviat que les altres vegades.

La Betty es va fer un fart de plorar i es va sentir pitjor que mai. Era un desastre de cuinera i no sabia ni rebre un convidat. No es mereixia les visites d’en Carl.

El xicot va estar un temps sense trucar-la però un dia van tornar a quedar i la pobra Betty no sabia què fer. Va preparar el te i va comprar unes quantes pastes perquè estava massa desmoralitzada per qualsevol altra cosa. Però quan van començar a parlar es va divertir tant que tota la melangia es va dissipar i tots dos van passar molt bona tarda. Al moment de marxar, en Carl li va preguntar com era que les altres dues vegades estava tan distreta. La Betty li va respondre la veritat i li va parlar dels seus esforços per fer un pastís “digne”, amb productes naturals i no preparats.

En Carl de primer va riure i després li va dir:

- Estimada Betty, estaves tan preocupada pel pastís que no em feies ni cas, per això jo vaig marxar aviat. A veure, parlem-ne, creus seriosament que la teva cosina no fa servir ingredients preparats?

- És clar, tot és natural, directe de la terra....
- Ah, si? Que hi posa sucre?
- Sí, i tant.
- I d’on el treu? L’ha inventat ella, potser?
- No, però el compra a una botiga de confiança.
- Així que la botiga és de confiança, eh? Com es fa el sucre, creix d’algun arbre?
- No, crec que ve de la remolatxa. Però la Belinda no cultiva remolatxes.
- No, no cultiva remolatxes ni tampoc no disposa d’una infraestructura adient per transformar-les, així que el compra i punt. I el llevat, potser el cria ella?
- Nnno, em va dir que el comprava directament al forner, un artesà que....
- Així que el compra, a algú de confiança, és clar! I la farina la fabrica ella?
- Sí, tenen camps de blat, això és ben seu!
- Sí, sí, ella mateixa recull el blat, li treu el segó, el mol amb una pedra fins fer la farina adient per pastisseria...
- Bé, no, en realitat venen a l’engròs tot el blat que cultiven, la farina la compra al mateix forner que...

- Betty, no t’adones? Ella també fa servir la indústria i el transport, t’està marejant d’una manera injusta. Està bé buscar menjars sans i naturals i productes poc manipulats, però no cal obsessionar-se, ni menysprear el que fan els altres. I, especialment, no cal passar de mi fixant-se només en si m’agrada o no el pastís! Ja li pots dir a la teva cosina que, si vol fer un pastís de poma sense utilitzar ingredients preparats, haurà de tornar a crear l’univers!

La Betty no ho va oblidar mai. Si no era bona rebostera, què hi farem. Quan en Carl la venia a veure comprava el pastís a la pastisseria i s’ho passaven d’allò més bé.

En Carl va escriure molts llibres, va portar a terme molts projectes i es va fer famós. Un dia, la Betty, que ja era gran i pentinava cabells blancs, va rebre a casa seva un paquet molt ben embolicat. A dintre hi havia un llibre i una carta que començava així:

“Estimada Betty, com a record d’aquelles tardes de conversa i pastís, rep aquest llibre i busca en ell una frase que tu em vas inspirar”

La Betty va mirar el llibre i va veure que tenia un senyal a la pàgina 218; allà hi havia un paràgraf sobre una tarta de poma, uns àtoms, una cuina còsmica i el Big Bang. Al final del paràgraf va llegir: Per poder fer una tarta de poma a partir de zero, abans que res s’ha de tornar a inventar l’univers. La Betty va riure i va mirar la portada del llibre; es deia Cosmos i sota el títol hi havia el nom del seu autor, Carl Sagan.

Benvinguts!

Una cançó infantil (o no?). Voleu quelcom més tendre? Deixeu volar la vostra imaginació i somnieu...

Qualsevol nit pot sortir el sol

Fa una nit clara i tranquil·la,
hi ha una lluna que fa llum.
Els convidats van arribant
i van omplint tota la casa
de color i de perfums.
Heus ací a Blancaneus, en Pulgarcito,
als tres porquets,
al gos Snoopy i el seu secretari l’Emili
i en Simbad,
l’Ali Babà i Gulliver.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.

Hola Jaimito! Donya Urraca!
En Carpanta i Barba-azul,
Frankestein i l’home llop,
el compte Dràcula i Tarzan,
la mona Xita i Peter Pan.

La senyoreta
Marieta de l’ull viu
ve amb un soldat.
Els Reis d’Orient, Papà Noël,
el Pato Donald i en Pascual.
La Pepa maca i Superman.

Bona nit senyor King Kong,
senyor Astèrix i en Taxi Key,
Roberto Alcázar i Pedrín,
l’Home del sac i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obèlix.

En Pinotxo ve amb la Monyos,
agafada del bracet
hi ha la dona que ven globus,
la família Ulises
i el capitán Trueno amb patinet.

A les dotze han arribat
la fada bona i Ventafocs
en Tom i Jerry, la Bruixa Calitxa,
Bambi i Mobby Dick,
i l’emperadriu Sissí.

Mortadelo i Filemó
i Guillem Brown i Guillem Tell
la caputxeta vermelleta
el llop ferotge,
el caganer, en Cocoliso i en Popeye.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols
hi faltes tu...

També pots venir si vols.
T'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l'espai...
Qualsevol nit pot sortir el sol.

Jaume Sisa


Si us ve de gust escoltar-la, només heu de clicar aquest enllaç:

Qualsevol nit pot sortir el sol - Canta Jaume Sisa 

Fromm (1). L'amor a un mateix

Erich Fromm, psicòleg social, psicoanalista, filòsof i humanista alemany del segle XX, va ser – entre moltes altres coses - un crític de la societat de consum i de les religions establertes. Del seu magnífic llibre L’art d’estimar (1956) aquí tenim uns pensaments extrets del capítol sobre l’amor a si mateix.

Si estimar el proïsme com a mi mateix és una virtut, deu ésser també una virtut – i no un vici – estimar-me a mi mateix, ja que sóc també un ésser humà. No hi ha cap criteri humà en el qual jo no sigui inclòs. (...). L’amor a si mateix està inseparablement connectat amb l’amor per qualsevol altre ésser.

L’amor genuí és una expressió de la productivitat humana i pressuposa cura, respecte, responsabilitat i coneixement. No es un “afecte” en el sentit que algú ens afecti, sinó un esforç actiu arrelat en la pròpia capacitat d’estimació que tendeix al creixement i a la felicitat de la persona estimada.

L’afirmació de la vida, de la felicitat, del creixement i de la llibertat propis, està arrelada en la pròpia capacitat d’estimar (...). Si un individu és capaç d’estimar productivament, s’estima també a si mateix; si solament estima els altres, no pot estimar de cap manera.

L’egoisme i l’amor a si mateix no solament no són idèntics, sinó que realment estan en oposició (...) les persones egoistes (...) no són capaces d’estimar-se elles mateixes.

La persona “generosa, que no desitja res per a ella mateixa”, que “sols viu pels altres”, és un altre individu incapaç d’estimar-se, se sent orgullós de no considerar-se important (...) malgrat la seva generositat, és infeliç i (...) les seves relacions amb els seus íntims no són satisfactòries.

Quant a l’efecte que la “mare generosa” de la nostra cultura exerceix sobre els seus fills (...) l’efecte de la seva generositat no correspon de cap manera al que ella esperava. Els nens no mostren la felicitat de les persones que estan convençudes que són estimades: estan angoixats, tensos, temerosos de la desaprovació materna i preocupats per respondre a les seves esperances (...) la generositat de la mare impedeix que els fills la critiquin. Se’ls col•loca sota l’obligació de no desil•lusionar-la, se’ls ensenya a no gaudir de la vida sota la màscara de la virtut.

El que millor condueix l’infant a l’experiència de la joia, de l’amor i de la felicitat, és l’amor d’una mare que s’estima a ella mateixa.

Els dos monjos

Aquest conte és preciós. El vaig llegir per primera vegada en un llibre de Jorge Bucay, "Déjame que te cuente... (Los cuentos que me enseñaron a vivir)". Aquest llibre ha estat traduït al català amb el títol Escolta’m (RBA LIBROS, 2008). El que llegireu n’és una recreació literària, tal i com jo l’explicaria una nit, asseguda a la vora del foc.




“Fa molt de temps, en una amagada vall del llunyà Tibet, hi havia dos monjos que viatjaven d’un monestir a un altre. Anaven a peu i, seguint la norma de la seva ordre de no parlar abans de la posta del sol, caminaven en absolut silenci. L’un era un home ja bastant gran i un mestre venerat, l’altre era un jove novici que acabava de jurar els vots perpetus. El camí era llarg, feia un dia fred de mitjans de tardor; l’aire tallava l’alè i feia preveure un vespre gèlid, per la qual cosa s’apressaven tot el que podien per tal d’arribar a la seva destinació abans no es fes de nit. El camí era escabrós i baixava vorejant un riu cabalós, que, crescut des de les darreres pluges, acompanyava amb una remor contínua el viatge dels dos religiosos.

Sobtadament, van sentir uns plors i uns sanglots que ressonaven estranyament en aquelles soledats, i es superposaven al cant del riu. El monjos es van aturar i van buscar a la persona que plorava, i van veure, molt per sota del camí, a la vora mateix de l’aigua, una noia jove que es tapava la cara i agitava les espatlles sense poder contenir la seva dissort.

Els religiosos es van acostar a la noia i el més gran li va preguntar amb dolcesa:

- Filla, què et passa?

El més jove el va mirar astorat, però l’home gran no li va fer cap cas. La noia va aixecar la seva cara plena de llàgrimes i amb veu trencada els va dir:

- He de travessar el riu, he de travessar el riu, i no puc.

I va tornar a sanglotar.

- Per què has de travessar el riu? Asserena’t i explica-m’ho.

La noia va fer un esforç, va respirar fondament i va contestar, ja amb veu més ferma:

- Jo visc en un poblet allà dalt (i va assenyalar a l’esquena dels dos monjos) a unes dues hores de camí. Aquest matí ha passat per casa meva un venedor ambulant i m’ha dit, de part del meu germà, que la meva mare està molt greu i que no saben si passarà d’aquesta nit. Ells viuen en un poble a tres hores de camí a l’altra banda del riu. Com que volia arribar el més aviat possible he baixat fins aquí per passar el gual, si no, hauria de pujar fins el pont que hi ha aigües amunt i si ho faig no podré arribar pas abans de demà. Però com podeu veure, el riu baixa massa ple i amb molta força! Jo sóc molt baixeta i feble, si provo de passar, el corrent m’arrossegarà.

Aleshores es va adreçar als monjos:

- Senyors, monjos venerables, ajudeu-me! Si un de vosaltres em portés a collibè fins a l’altra banda, jo podria estar ben aviat al costat de la meva mare!

- Filla – li va respondre el religiós de més edat – sàpigues que els monjos de la nostra ordre estem sotmesos a un vot d’estricte celibat i no podem ni tan sols acostar-nos a frec d’una dona, i encara menys tocar-li ni la vora del vestit.

El monjo més jove va assentir vigorosament amb el cap a l’afirmació del seu company i tot seguit va fer acció de tornar a posar-se en camí mentre sacsejava el cap amb mostres de commiseració.

En veure-ho, la noia va abaixar el cap i va tornar a plorar, ara silenciosament.

El rostre de l’home gran era inescrutable. No es movia i tenia els ulls clavats en la xicota. De sobte, se li va adreçar i li va dir amb fermesa:

- Deixa de plorar, filla. Despulla’t, fes un farcell amb la roba i te’l poses al cap, perquè si toca l’aigua i te la poses mullada, pots emmalaltir. Després puges a la meva esquena i jo et passaré a l’altra banda del riu.

La noia així ho va fer. El monjo també es va despullar, va deixar la seva túnica al seu company, que el mirava amb ulls esbatanats, es va carregar la jove a l’esquena i així van passar el gual.

Arribats que foren a l’altra banda, ella es va llençar als peus del religiós.

- Gràcies, gràcies! Beneït sigueu, venerable!

Ell li va tocar l’espatlla i li va dir amb dolçor:

- Ves, filla, ves, vesteix-te ràpid i corre amb la teva mare.

Ella així ho va fer sense deixar de mormolar: gràcies, gràcies.

El monjo va tornar a passar el riu, es va vestir i els dos homes van seguir el seu camí.

El monjo jove no parava de donar voltes a l’escena que havien viscut. Tenia molt de respecte pel seu company de viatge, a qui tots al monestir consideraven un sant, però aquell trencament de les normes el tenia escandalitzat. Unes hores després van arribar al seu destí, i, com que just abans de passar les portes ja s’havia fet fosc i es podia parlar, va deturar un moment al seu superior i li va dir:

- Reverència, no ho entenc, no hi he deixat de pensar ni un moment. Com heu pogut, no ja tocar, carregar-vos a l’esquena a aquella dona?

- Fill meu, ha estat un acte de compassió, però molt em temo que, així com jo he deixat la dona a l’altra banda del riu, tu encara la carregues a coll.”

Om Svasti: Homenatge a la gran compassió

  

 imatge extreta de http://bhuddadharma.blogspot.com.es

Baralla per signes

Els contes són una de les meves grans aficions. Un dels meus preferits és el que segueix, quan algú em demana que li expliqui un conte sempre començo per aquest. És tracta d’una narració antiga d’origen probablement persa, jo he llegit diferents versions en castellà; aquesta me l’he empescada jo i és la que a mi m’agrada explicar.

Miniatura mogol c.1650. Dara Shikoh i els savis sufís

 

“Una vegada, fa molts i molts anys, en un país molt llunyà, vivia un rei que es tenia per savi. Tan i tan s’ho havia cregut que pensava que ningú en el món no li arribava ni a la sola de la sabata i que era l’únic capaç de governar amb coneixement, així que va prendre una determinació: va convidar un representant de cadascun dels regnes del seu voltant i els va sotmetre a diferents proves per calibrar la seva saviesa. Si resultava que no eren tan savis com ell, envairia el regne en qüestió i n’esdevindria el rei.

Un a un, tots els emissaris van fallar les proves, i un a un tots els regnes van quedar sota el seu comandament i van formar un de sol, enorme i poderós; ningú ja no recorda el seu nom, però li podem dir Majòria, si voleu. L’exèrcit de Majòria havia esdevingut poderossíssim, i el rei, cada dia més pagat d’ell mateix, ja pensava que ningú al món podia fer-li ombra.

Vet aquí, que, conquerint, conquerint, la frontera del seu regne va arribar a les envistes d’un regne molt petit; tampoc ningú recorda el seu nom, li direm Minòria. El rei de Minòria era un bon jan, tot i que no gaire llest, la gent, força senzilla, i tots vivien molt tranquils i anaven fent fins que un dia va passar la catàstrofe: un emissari de Majòria va arribar a la cort i amb maneres molt ampul•loses els va dir que el seu rei ordenava que un representant de Minòria es presentés davant d’ell per ésser sotmès a una prova de saviesa. Si no se’n sortia, el regne seria envaït i annexionat a Majòria per tal de ser governat per algú més digne.

Quin patir, què de gemecs! A Minòria ningú no volia canviar de rei, sabien prou bé que a Majòria la gent anava de bòlit estudiant i treballant, que estava ben vist que tothom tingués molta ciència i es cremés les celles dia i nit, que munions d’inspectors saberuts recorrien incansablement escoles, tallers, fàbriques, per vigilar que tot fos perfecte i de molt alt nivell. Ells, que anaven tot el dia a pas de mula i s’anaven a dormir amb les gallines, patir aquell desfici! Els ministres, desesperats, es van reunir per decidir a qui enviarien, però no se’ls acudia ningú: el rei era més aviat enze, el ministre d’exteriors no sabia un borrall de geografia, el de la guerra mai no havia vist un sabre, el d’agricultura era un pagès molt capaç però a ell que no el traguessin del tros... Què farem, què farem? A la fi el gran visir, que era un botiguer que tenia molta vista, va tenir una idea lluminosa:

- Enviarem al secretari de jocs i diversions!

Els altres es van esverar:

- Però que dius, si és un tocacampanes!
- És l’individu més cregut que he vist mai.
- Es més fatu que un gall d’indi en primavera.
- No té un gram de cervell i es pensa que es més savi i astut que el Vell de la Muntanya,
- etc. etc.

El gran visir els va dir:

- D’acord, però no em negareu pas que és l’home amb més bona sort que heu vist mai.

Els altres van reflexionar i li van haver de donar la raó.

- Certament, mira que és totxo i totes les festes que organitza són un èxit.
- Mira que és lleig i té una dona ben bonica que se l’estima amb bogeria.
- Mira que no toca ni quarts ni hores i té uns fills d’allò més espavilats.
- Mira que no sap ni sumar i no para de fer quartos.

Dit i fet, el senyor secretari de jocs i diversions va ser nomenat Gran Emissari de Minòria i enviat a la cort de Majòria per passar l’examen de saviesa.

I que no va pas estar-ne poc, d’orgullós. Més inflat que un gripau va muntar el seu cavall i cap a Majòria falta gent, ben segur que se’n sortiria sense cap problema.

A Majòria tota la cort l’esperava a l’immens saló del regne, i feia rodar el cap el luxe dels vestits i la gran quantitat de penjolls, diademes, collarets i arracades d’or, perles i pedres precioses. En el centre de tot aquest esplendor el rei de Majòria, en un tro imponent de fusta de cedre tallada amb exquisidesa i vestit amb la seva severa túnica negra de savi, esperava al Gran Emissari de Minòria amb un irònic rictus als llavis: no en tindria ni per començar, d’aquell totxo, prou se li veia a la cara que al seu cap no hi havia sinó pardals i que gastava més fums que una xemeneia.

Quan el Gran Emissari de Minòria va haver fet una historiada reverència al rei, aquest, molt seriosament, tot mirant-lo fixament, va assenyalar cap al sostre amb el dit índex de la mà dreta.

El Gran Emissari no va dubtar gens, en un sol gest del seu índex va assenyalar també el sostre i seguidament el terra.

El rei va romandre pensarós un instant; després, va assenyalar al Gran Emissari amb el mateix índex. Un altre cop la reacció fou instantània, i el Gran Emissari va assenyalar el rei, ara amb dos dits en comptes d’un.

Ara el rei, solemnement, va treure d’una butxaca una oliva i li va ensenyar al Gran Emissari. Aquest va obrir uns ulls com unes taronges i immediatament es va treure un ou d’una de les seves butxaques i el va mostrar al rei.

El sobirà de Majòria es va aixecar, va obrir els braços, i va exclamar:

- Vine, germà, per fi trobo un regne governat per gent digna de fer-ho!

Ningú no se’n sabia avenir, però tots ben contents van anar a la festa en honor del Gran Emissari. Després es va signar un tractat de pau eterna entre els dos regnes i el Gran Emissari va tornar cap a Minòria amb el cavall carregat d’obsequis i els fums més pujats que mai.

Quan ja va haver marxat, els ministres de Majòria es van apropar al seu rei i li van pregar que els expliqués com podia saber que aquell home era tan savi, ja que ells no havien entès res d’aquella baralla per signes. El sobirà els va contestar:

- Evidentment, vosaltres no teniu prou coneixements per entendre una conversa de tan alt nivell, però us ho explicaré. Per començar he assenyalat amunt per dir: Déu Totpoderós regna en el cel. Ell, molt sàviament, ha assenyalat amunt i avall per dir-me: Déu regna en el cel, i també a la terra.

- Oh, es va sentir una remor reverent dels ministres congregats.

- Després l’he assenyalat amb un dit per dir: tots els homes tenim un sol origen. Ell, molt sàviament, m’ha assenyalat amb dos dits per dir-me: el seu origen és doble, car procedeixen d’Adam i d’Eva.

- Oh, oh, es va tornar a sentir una remor reverent un xic més forta.

- Finalment li he ensenyat una oliva per dir: fixa’t en la meravellosa estructura d’aquest objecte. Ell, molt sàviament, m’ha ensenyat un ou, per dir-me: aquest objecte és encara més meravellós, ja que d’ell en pot sortir un animal.

- Oh, oh, oh, ara ja era una remor d’èxtasi.

- Com veureu, ministres meus, aquest home és un versat en ciències, religió i metafísica, i els governants de Minòria uns savis que saben molt bé què es fan. Així que graciosament decideixo que conservin la seva independència!

- Oh, oh, oh, oh, ara ja estaven tots tant esmaperduts que es donaven cops al pit i ploraven d’alegria.


Mentrestant, a Minòria, no les tenien pas totes. Atalaiaven cada dia el camí de Majòria i finalment van veure com el secretari de jocs i diversions, Gran Emissari del Regne, tornava, més dret que un fus sobre el cavall, i amb un somriure de suficiència que ja els va dir que les coses havien anat bé.

Tot respirant més amples, amb gran curiositat, van envoltar el secretari i el van aclaparar a preguntes: què, com, quan, qui, quant? Aquest va fer un gest de gran senyor i els va dir: tranquils que ja està tot arreglat, aquests majorians no ens molestaran més. Ja m’imaginava jo que no n’hi havia per tant! Si són uns encongits, i el seu rei el primer...

Els altres no se’n sabien avenir. Però què ha passat, què t’ha dit, què has fet?

- Mireu, mireu si és fatxenda, aquest rei, que em posa la vista a sobre i el primer que fa, què direu? Doncs assenyala cap amunt amb l’índex, ves!

Els ministres es van mirar sense entendre res.

- I això que vol dir?

- Doncs vol dir: com t’acostis més, amb aquest dit t’estampo contra el sostre. Però jo no m’he deixat acovardir i he assenyalat amunt i avall per dir-li: doncs jo primer t’estampo contra el sostre i després et reboto contra terra!

- Oh, van dit tots ben parats.

- Aleshores ell que m’assenyala amb un dit per dir: si t’acostes més, amb aquest dit et trec un ull. Però jo no m’he deixat acovardir i l’he assenyalar amb dos dits per dir-li: doncs jo et trauré els dos, d’ulls, poca broma!

- Oh, oh, amb cara d’incredulitat.

- I va el pocapena i m’ensenya una oliva per dir: mira si sóc ric, tot això m’ha quedat de l’esmorzar. Però jo, rient per dintre, que li ensenyo un ou per dir-li: jo sóc més ric que tu, a mi m’ha sobrat això.

- Oh, oh, oh, ja ben garrativats.

- I és clar, com que ha vist que no podia amb mi, m’ha ofert un tractat de pau eterna que jo he acceptat graciosament de signar, aquí el teniu, i vet aquí, assumpte resolt! Si el que jo no solucioni...

- ...., ..., ..., ..., s’havien quedat muts d’estupefacció.

Alguns van mormolar entre ells: no és possible, ha de ser un engany d’aquell rei orgullós, no, no, el tractat és ben vàlid, ens n’hem sortit no pregunteu com, ja us vaig dir que tenia molta sort!

Així que van decidir no posar-se pedres al fetge i acceptar que amb el nomenament del Gran Emissari de Minòria l’havien ben encertada, i encara avui els minorians van a pas de mula i a dormir amb les gallines, i ben feliços que són i ben poques cabòries que gasten.

I conte contat, ja està acabat, espero que us hagi agradat.”

Es tracten tants temes en aquest conte que no sé si ens els acabarem: l’orgull, la falsa saviesa, els problemes de comunicació, la fatxenderia, la sort, el desfici... I molts més!

Miniatura mogol c.1600. Akbar a la seva cort

 

Una cita de Tagore

Rabindranath Tagore, el gran mestre, pedagog, escriptor, filòsof i poeta indi, va ser autor d'una obra molt extensa. La seva novel·la Gora (1910) és un relat excepcional sobre els anhels de la joventut, l'esperança dels creients, la fe dels patriotes, l'amor. Recomanable per a tothom qui vulgui llegir una obra inoblidable i commovedora, i alhora plena de simpatia i bon humor.

D'aquesta novel·la prové la cita següent. Serà bo recordar-la quan ens retreguin que estem fora del corrent, o que no estem a l'alçada, o que no som prou bons, o que no en sabem tant com els altres:

"Els homes no estan tots en la mateixa etapa del camí; uns es troben al peu de les muntanyes, uns altres davant del mar, d'altres a les planes. Però cap d'ells no pot romandre estacionari, tots han de mantenir-se en moviment."

Tagore, R. Gora

Cor de camells

"Del llunyà Orient
un estel lluent
ens guia amb llum bella.

Venim lentament
del sorral calent
seguint una estrella.

Quan s'acabarà
tan llarg caminar
per terres estranyes!"

Fragment del Cor de camells de El Pessebre
(text de Joan Alavedra, música de Pau Casals)

Per als camells de El Pessebre el camí és pesat i inacabable. Sentir l'emotiva música del verset "Quan s'acabarà" ens porta el ressó del dolorós exili de Pau Casals.

Per als que caminem per les "terres estranyes" d'aquest món, el temps se'ns fa curt amb totes les coses que hem d'aprendre abans d'arribar a assolir el cim del nostre K2. Però de vegades, en un moment de cansament, de tristesa, d'avorriment, qui no exclama amb el poeta?

Quan s'acabarà tan llarg caminar...

http://animals.nationalgeographic.com