dissabte, 14 de maig de 2011

Bona salut, felicitat i llarga vida, pel mòdic preu de...

Avui he tingut una experiència nova molt curiosa que m’ha portat a fer-me una sèrie de reflexions. Segurament no són gens originals però m’agradaria compartir-les amb vosaltres.

Fa uns dies una amiga em va demanar un favor. Li feia falta un purificador d’aire per a l’habitació del seu fill i no disposava dels diners per pagar-lo. Per mitjà d’un conegut va aconseguir que una empresa li fes una oferta: si ella els proporcionava quatre contactes entre els seus coneguts, li regalarien l’aparell. Ella em va demanar si em faria res de participar-hi. Es tractava només de que un comercial vingués a casa a fer-me la demostració d’uns quants estris «ecològics», ben entès que sense cap compromís de compra. Tot plegat es reduïa (em van dir) a una hora d’escoltar un feix de paraules promocionals. Em va semblar ben poca cosa a canvi del regal que rebria la meva amiga, així que vaig acceptar.

No vam començar gaire bé perquè les trucades que vaig rebre de part de l’empresa per concertar la cita arribaven en moments ben inconvenients: o estava a la feina atenent una visita, o en una reunió amb algú de compromís, o enmig de la redacció d’un treball particularment difícil. Si s’hagués tractat d’un concurs per encertar «quin és el seu pitjor moment del dia» els hagués tocat el premi gros.

Les persones amb què vaig parlar, a més, semblaven acabades de sortir d’un curs de vendes singularment mal enfocat. La darrera d’elles em va dir pel meu nom tantes vegades que vaig témer que jo mateixa l’acabaria avorrint. A més, en contra de totes les normes de la senzillesa i el bon gust, feia servir un to agut i agressiu, expressions triomfalistes, frases estereotipades i repetitives... quan jo, de bon començament, ja havia donat la meva conformitat i només es tractava de concretar dia i hora. Si no m’hagués compromès ja amb aquella amiga els hagués engegat, però havia donat la meva paraula i vaig decidir fer el cor fort i aguantar el què fos.

No em venia massa bé, però aquest matí he rebut el comercial de l’empresa i —innocent de mi— em pensava que es limitaria a explicar-me el producte i fer-me una petita demostració i bon vent i barca nova. Doncs no. Tot i que l’he advertit que no disposo del do del rei Mides, i que en aquests moments tinc altres prioritats (vaja, que no calia que s’esforcés gaire, que no pensava comprar res), li dec haver caigut simpàtica o bé m’ha odiat a primera vista, no ho sé del cert. El cas és que m’ha obsequiat amb dues hores de xerrameca (cronometrades) que se suposa ha deixat anar per il•lustrar una mena de presentació plastificada amb més fulls que un diccionari. La tal presentació estava farcida de quadres sinòptics, majúscules, fletxes, cursives i signes d’admiració i interrogació. Hi apareixien fotografies terrorífiques d’àcars augmentats cinc milions de vegades, paneroles i larves de mosca. Es veien esquemes molt educatius de ronyons destrossats i pulmons renegrits, a més de representacions de criatures esternudant o plenes de grans i erupcions. Sortien fàbriques modernes i competitives plenes de treballadors somrients que agafaven uns estris espectaculars de pinta futurista... En fi, un horror.

Un cop acabat el primer contacte ha seguit la segona part, d’una durada d’una altra hora llarga, consistent en:

Muntatge i desmuntatge d’aparells diversos amb explicació de materials constituents d’alta tecnologia i altres curiositats que no m’interessen en absolut.

Escampada general de brutícia per tot el pis de la mà de dotzenes de filtres plens de la pols que jo, mala mestressa de casa, deixo que s’acumuli a mobles, sofà, persianes, cortines i cadires.

Demostració de que sóc una negada passant el motxo i de que, si per un capritx llepo el terra de casa meva, igual agafo el tifus o la pesta bubònica.

Comprovació de la mala qualitat de l’aigua que bec i faig beure als meus, assimilable a un verí digne dels Borja.

Constatació de que dormo en un niu de porqueria i em rebolco en un cementiri d’aràcnids que s’alimenten dels meus fluids més íntims.

Confirmació de que és indispensable substituir l’olor a coliflor bullida i a gall dindi al forn per l’ozonització de l’aire sota amenaça de mort imminent per asfíxia de tots els habitants del pis.

Segueixo?

Tot plegat per intentar que em gasti uns diners de què no disposo en adquirir quelcom que els veïns no tenen (pitjor per a ells, jo seré més llesta): asèpsia, higiene absoluta, aire no contaminat i aigua químicament pura. Les quatre claus de la bona salut, la felicitat i la llarga vida. I tot pel mòdic preu de... i si no, en còmodes terminis de... durant xxx anys. Una ganga!

Bé, tampoc ha estat tan espantós. He mirat de ser amable (desprès de tot l’home s’estava guanyant la vida) i m’he divertit bastant fent-li un discurs de resposta amb els punts següents:

Que no m’espanten tan fàcilment les fotos de monstres i òrgans malmesos, sé molt bé en quin món visc.

Que l’asèpsia és bona pels quiròfans però no per una casa, ja que desprès, creixent en aquests ambients artificials, els nens tenen cada cop menys defenses naturals.

Que porto més anys que Carracuca bevent la mateixa aigua i estic sana com una pera.

Que no m’agrada viure tancada en un búnker de puresa amb olor d’aire condicionat i d’essències de laboratori i sense poder gaudir de les aromes que em porta l’aire del cel.

Que no sóc adoradora de la higiene ni sacerdotessa de Sa Sagrada Majestat La Casa Impoluta.

Que el fet que els veïns tinguin o no determinada cosa em deixa freda.

Que (igual que passa amb el menjar ecològic) si tan importants i necessaris són aquests estris per a la salut de la població, els hauria de subvencionar el govern perquè estiguessin a l’abast de tothom, rics i pobres, i no només dels que disposen d’un compte corrent ben sanejat.

Després de la qual cosa hem recollit l’escampada, l’he deixat anar al bany i ens hem donat la mà amb molta cordialitat, sense que cap dels dos hagi convençut l’altre.

Això sí, m’ha assegurat que, gràcies al meu sacrifici, l’habitació del meu petit protegit aviat gaudirà del seu purificador d’aire i el nen estarà més content que un xínxol i amb els pulmons nets com una patena.

Que així sia!

P.D.

Amb totes aquestes afirmacions no pretenc treure-li importància al tema tan delicat de la contaminació, les al·lèrgies i la sensibilitat química. Però sí que em nego a acceptar que una qüestió tan important quedi en mans del mercat i que les empreses utilitzin la terrorització sistemàtica de l'usuari per part de persones sense prou formació amb l'única intenció d'obtenir uns guanys immensos.

Sí que respecto, en canvi, les informacions serioses i documentades per part de les persones que ens les fan arribar per al nostre coneixement, i no per a treure'n un profit material.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada