Regal de tardor

Aquest any, el pas de l’octubre al novembre em va agafar en un lloc d’un gran encant: els voltants del poble de Lles, a la Cerdanya. Vam fer un parell de pernoctes al Refugi del Cap del Rec —dissortadament seran les darreres en un temps. El refugi ha tancat portes—. Els dos dies que vaig passar voltada de natura m’han omplert els sentits i m’agradaria compartir amb vosaltres dues impressions de les moltes que s’han gravat a la meva memòria.

La primera és de colors, milers de colors que ens vénen donats per una meravella de la natura que per als habitants de la costa no és excessivament visible: el bosc caducifoli. A aquestes alçades de la tardor els roures, els pollancres, els aurons, els corners, les moixeres, els faigs i els freixes, esclaten i es converteixen en autèntiques torxes vegetals, portadores d’un foc xiuxiuejant, remorós, que oscil•la i es mou dolçament en la brisa. He arribat a comptar més de vint matisos diferents del vermell i del groc en una sola paret muntanyosa: llimona, or vell, daurat, taronja, bronze, ocre clar i fosc, bordeus, vermelló, carmí, siena, rosat, i se m’acaben els noms... tots barrejats entre ells o bé emmarcats pel verd ombrívol del pi negre, el rei perennifoli dels boscos de l’alta muntanya. La varietat de la paleta canvia segons l'orientació —obaga o solana—, però en qualsevol cas l'efecte és impactant.

El segon és el gaudi de la primera nevada que he vist aquest any. El bosc s’ha cobert d’un mantell blanc, el caminar produeix un soroll curiosament crepitant, les arestes, arrels i pedruscam del terra queden convertits en una capa flonja de contorns suaus. I al final de la pujada, el regal: l’estany de l’Orri totalment gelat. La capa cristal·lina és encara tan prima que, des de les vores del petit llac, es veuen al seu través les tiges de les plantes aquàtiques atrapades pel matiner hivern de la muntanya com si les miréssim tancades en una caixa amb tapa de vidre. No es pot encara trepitjar, hi ha poc gruix i la sensació de fragilitat augmenta per la gran quantitat de petits senyals estriats que, aquí i allà, ens assenyalen falles en la seva superfície. És un mirall llis i gebrat, amb un marc boterut de pedres i arbres ara arrodonit, suavitzat, per la capa nívia; el bosc és tot quietud i silenci, els sons estan esmorteïts pel coixí de neu. Pel camí, o entremig dels arbres, en el terra, ara convertit en una pel·lícula d'alta sensibilitat, queda escrit el rastre d’una llebre, d’una guineu, fins i tot el pas tènue d’un insecte. La llum es duplica, reflectida per milers de prismes diminuts.

De la resplendor de tons vius a les subtils variacions del blanc, el regal de la tardor a les nostres vessants pirinenques és una festa per a la vista i alhora un missatge per al nostre cor: tan és que sigui el temps de la florida com aquell de l’esclat, la maduresa o el repòs i l’espera; la natura sempre ens colpeix amb la seva inesgotable bellesa.

P.D. Aquí s'imposava alguna de les fotos que vam fer, però per problemes informàtics no ha estat possible, i he hagut de posar imatges d'altri. Ja serveixen per fer-se'n una idea, de tot plegat.