dimecres, 24 de novembre de 2010

Ostraka

—Bon dia, Pep!

—Ostres, noi, Quim, quant de temps! Com van les coses?

—Mira, anar fent. Què, preparat per diumenge?

—Diumenge? Passa alguna cosa diumenge?

—Home, les eleccions. Carai, nano, si no ho saps potser que t’ho facis mirar. Si estem en plena campanya!

—Mira, noi, jo, és que ja passo. N’estic fart, d’aguantar polítics mentiders. Ja s’ho faran entre tots. Diumenge me’n vaig a caçar bolets. Punt.

—Què vol dir que passes? Escolta, si tots fem igual, potser que torni la dictadura, tu! A mi també em sembla que tot plegat és una presa de pèl, però, vaja, si no vaig a votar em sento a disgust.

—I es pot saber per què?

—Un: perquè vam lluitar anys i panys per tenir una democràcia com la dels altres, i ara que la tenim, ens molesta perdre un quart d’hora en tirar una papereta a una caixa de plàstic.

—No és pas això i tu ho saps.

—No m’interrompis, que perdo el fil! Dos: perquè molta gent no vota, no per convicció, sinó per mandra, i em rebenta sortir a les estadístiques barrejat amb ells.

—Ui, què narcisista!

—Doncs bon profit que em faci. I tres: perquè hi ha gent que vota a les legislatives i les municipals, però a aquestes no perquè no se sent part de la terra i passa. I si els mandres em fan ràbia, aquests encara me’n fan més. I sí, seré un narcisista, però sortir a les estadístiques del bracet de segons qui... Vaja, que no!

—Renoi, calma, nano. Sí que tens les idees clares. Et sap greu dir-me per qui votaràs, o és secret de confessió?

—Aquí m’has enxampat. Vull votar, però no tinc clar a qui. Els que voto sempre... pfff. Cada dia ho fan pitjor. Els altres, no m’acaben de fer el pes, i a més el candidat fa cara de traïdor. Aquell altre..., ja saps qui vull dir, oi?

—I tant!

—Trobo que no és de confiança.

—Però vols dir que n’hi ha cap, de confiança? Ai, que ets innocent.

—Deixa. Després hi ha aquell noi que... sembla bon tio, però, no sé, ho trobo una mica extrem. I la noia jove, el mateix. Quant a aquella altra mossa, buf! Aquella sí que ni parlar-ne. En quatre dies ens ho tira tot enlaire.

—Ho veus? Vine amb mi a la muntanya, ja han sortit els fredolics, els rovellons...

—No, no. En realitat, estava meditant el vot en blanc.

—No t’ho recomano.

—Per què? Compleixo el meu deure però deixo clar que no m’agrada cap.

—Sí, el dret al pataleig. La pega és que així perjudiques els partits petits i afavoreixes els molt votats.

—I ara! Per què?

—Qualsevol partit, per tenir representació parlamentària, necessita que el seu número de vots sigui com a mínim un 3% dels vots vàlids —inclosos els blancs, és clar—. Si hi ha gran quantitat de vot en blanc, el 3% és un nombre alt de vots, i els partits petits no poden arribar a ficar el cap al parlament. Això, a la llarga, significa que es perd la diversitat i queden només dos o tres partits grossos i potents que s’ho maneguen tot entre ells, encara que només els hagin votat quatre gats.

—Mmm. Em sap greu. Alguns d’aquests partits petits fan riure, però altres són ben dignes. Potser podria buscar algun d’aquests, però em sembla que és llençar el vot a les escombraries. Si no sortiran!

—Però deixes constància de la teva voluntat, he!

—Ja veus. Una altra cosa seria l’exercici del vot nul.

—I com ho penses fer? Tirant una papereta que quan l’obrin surti un dibuix d’algú fent pam i pipa?

—No serà per falta de ganes, però els pobres de la mesa electoral no en tenen la culpa. A sobre que s’estaran allà plantats tot el diumenge, i que després hauran de comptar tots els vots, que se’n riguin d’ells! No sé, posar una papereta blanca amb un cor: «Us estimo a tots». Què et sembla?

—Molt tendre, però no servirà de res.

—Per què?

—Perquè no he vist mai que comptabilitzin els vots nuls. Van directes a la paperera dels tontos.

—M’ho estàs posant difícil. Cada cop tinc més dubtes. Si pogués votar, no sé, al revés! Dir qui és que no m’agrada, o que ho fa fatal...

—Sí, trobo que, molt omplir-se la boca de democràcia, però a ningú se li ha acudit implantar una institució tan útil com la de l’ostracisme.

—Com que no? Més d’un polític ha quedat bandejat...

—Sí, pel propi aparell del seu partit. No, a Atenes era possible votar per l’exili d’un governant impopular. Calien els vots de 6.000 ciutadans perquè la votació fos vàlida. Considerant que els ciutadans amb dret a vot a Atenes eren uns 40.000, el percentatge era del 15%. És a dir, amb els nostres números, això serien gairebé 800.000 persones. Si pensem que n’hi ha prou amb unes 150.000 per tenir representació... Imagina! Fer una campanya inversa. Voteu contra aquest! I si aconsegueixes 800.000 vots, apa, deu anys que no podrien exercir càrrecs públics.

—Però això seria la bogeria! No en quedaria cap, tots anirien fora...

—I això seria un gran mal? Potser aleshores s’hi mirarien més, a no fer demagògia i numerets i a treballar seriosament pel país. I tampoc no seria així; la gent podria votar igualment pels seus candidats preferits, però qui volgués manifestar el seu desig d’engegar a dida un polític, ho podria fer.

—Sempre m’ha semblat curiosa, aquesta paraula d’ostracisme. Què vol dir, anar a fer companyia a les ostres i avorrir-se?

—No, ve de la paraula grega ostrakon, closca d’ou, o de tortuga. Els ostraka eren també trossos de terrissa, restes de ceràmica trencada, que amb la seva forma convexa semblaven fragments de closques. Com que el papir era caríssim, no es votava amb paperetes, sinó que s’escrivia el nom del candidat a exiliat en un òstracon. D’aquí ve la paraula ostrakismos, que significa «exili per closques».

—Sempre s’aprenen coses. Saps què? Potser sí que t’acompanyaré a buscar bolets. Però també aniré a votar. Hi ha temps per tot!

—I que faràs: vot útil, vot blanc o vot nul?

—Havia pensat dibuixar un òstracon a la papereta. Creus que els arribaria el missatge?

—D’una sola persona, segur que no. Però si fóssim prous... ah, si fóssim prous.

—T’apuntes? A l’òstracon, vull dir.

—Ja m’ho pensaré. No sé, no sé... Ai, la meva parada! Fins diumenge, doncs?

—Fins diumenge, porta el cistell gros que ens farem un tip, d’agafar bolets!

—Si poguéssim omplir-lo d’ostraka, també...


Això és el que opina el genial Forges dels candidats i de les lleis electorals. Salut, mestre!!!!

3 comentaris:

  1. La politica y sus personas, poco claras y coherentes. Pasa alla y aquí, no sabe uno por quien votar. Siempre con sus intereses, el ego y narcisismo los carcome. Imaginate que deseo, aún hacer una movida... y hasta en las famosas fundaciones, sin animo de lucro... u otras de esas corporaciones... poco se de empresas...hay politica a monton! Tanto que me he decidio hacerla sola por voluntad y guiada por mi deseo de sembrar... No sabe uno a que lider acudir, que sea limpio trasparente y piense en los demás ... asi que yo que me quiero descontaminar cada día.. para que juntarme?? pensaba... solita mejor y el que me quiera seguir que me siga... Pero en la politica, sera asi de facil?? No dejan actuar, y los buenos estan callados o acallados.. jeje.. Besos.. he desahogado contigo un poco la frustración de verme acompañada en un sueño .. pero que se hace se hace. jiji

    ResponElimina
  2. Molt bo! Yo tambien voto por el ostracismo, sin embargo hoy por hoy es una utopía. Personalmente me sigue pareciendo mucho mas productivo pasar el dia buscando "bolets".

    Pienso que la politica queda demasiado lejos de la vida personal de cada uno, es como pretender que un vecino del barrio que no te conoce, actue de acuerdo a tus expectativas, harto improbable, a no ser que sea tu amigo.

    Un abrazo.

    ResponElimina
  3. Se me habia pasado este hilo tan interesante... que se resume en el consabido "cambiarlo todo para que nada cambie", como así ha sido y va a seguir siendo... hasta que cada uno suba a su K2 particular, que es la manera de dejar de balar y pastar, para empezar a pensar, aullar, y enseñar los dientes.
    Ahí, y no antes, empezarán los cambios de verdad

    ResponElimina