diumenge, 14 de novembre de 2010

Marita al palau de les imatges perennes

Fa set o vuit anys que viu aquí. Va venir amb el seu marit i els seus dos petits, i aquí li ha nascut un altre. Són persones preparades, però les circumstàncies no els eren propícies i van buscar una alternativa. Us estranyarà, però estic parlant ben bé de quatre o cinc dones diferents: Blanca, Fàtima, Tamara, Amina, Irina... i potser unes quantes més. Infermera, cuinera, farmacèutica, professora, psicopedagoga. Dones, treballadores, mares, immigrants, les meves germanes. He pensat en elles, els hi he posat un rostre i els he donat un nom: Marita.

Aquest cop no seré realista, prefereixo inventar per a Marita un conte de fades. Tingueu en compte, però, que en els contes de fades surt també la vida de cada dia, no necessàriament monstres, mags i unicorns, i que les fades no sempre porten varetes, sinó que potser es mouen ben a prop nostre, només que poques vegades som capaços de distingir-les.


Marita espera amb més o menys paciència, com tots, l’arribada de l’autobús. Déu n’hi do, si que triga! El dia és rúfol i la parada no té mampara, així que tots s’estrenyen jaquetes i abrics per protegir-se de l’aire tallant. Alguns estiren el coll per intentar albirar la silueta vermella del seu transport en mig del dens trànsit de quarts de vuit del matí però Marita ni ho intenta, la seva alçada no dóna per a tant. Baixeta i robusta, amb un preciós cabell negre, pell daurada i ulls de nit, hagués estat una estranyesa en aquella parada fa només vint o trenta anys, però no pas ara.

Ja està aquí, amunt, amunt! Tric, tric, tric, passen les targetes multiviatge, els passatgers s’agombolen pels racons —els seients ja estan tots ocupats— mentre el conductor anima als més tardans a pujar a que s’apressin: «Venga, que nos vamos». El bus arrenca amb una sacsejada imponent que converteix la massa humana en una onada rítmica: dreta, esquerra, trepitjo, empenyo, ai, perdó, no passa res, vagi amb compte, aquesta bossa!, permet? És que baixo a la propera, què baixa? S’hi asseurà, vostè? No, que baixo aviat, senyora, senyor, segui, aquesta gent, fan veure que llegeixen, no deixen seure, quina joventut! Aquests vells xarucs!... El teatre de cada dia.

Al fons del vehicle, en els seients més moguts i saltironants, hi ha una dona de mitja edat, de rostre obert i simpàtic. Cabells curts ja una mica platejats, roba informal, una trenca que ha passat més hiverns que molts dels passatgers, sabates planes, còmodes i fortes, fetes per caminar i protegir els peus del mal temps. Des del seu incòmode observatori es fixa en tot: homes i dones, vells i criatures. Paisatge, urbanisme, arbres, papereres, balcons, botigues... És una fotògrafa professional amb molts anys de carrera i un cert nom dins del seu cercle. Ja fa temps que té per costum voltar a la deriva durant hores pels carrers i el transport públic de la seva ciutat mirant, només mirant. Observadora goluda del seu entorn, ni un pal de telèfons ni una caixa de tomàquets es lliuren de que els vegi d’una manera diferent a la dels altres. Té ànima de poeta, però en lloc d’escriure, que no hi té cap traça, fa fotos.

Avui, entremig del passatgers, ha vist una cosa que li ha cridat l’atenció. Un rostre, un rostre de dona. La vigila i quan veu que es prepara per baixar, s’aixeca i se n’hi va al darrere. Ja al carrer, se li adreça, i directa com és, li parla uns instants i li dóna la seva targeta. «Sóc fotògrafa, l’he vista a l’autobús i trobo la seva cara ideal per una feina... No la destorbo més, si de cas l’interessa, truqui’m.»

La fotògrafa, podem dir-li Cèlia, s’acomiada i se’n torna a la parada. Ja ha tirat l’ham. Però no li agrada ser insistent, no és una bona tàctica. Si la noia té curiositat, ja vindrà. N’ha trobat moltes, de bones models, amb aquest estil sec i concís que tant li escau.

Marita corre cap a la casa on treballa d’assistenta per hores tres cops per setmana, dilluns, dimecres i divendres. Aquesta mestressa no és gaire pacient. Si fos la dels dimarts! Li envia un pensament tendre. La senyora Nati és un cel, una dona molt gran que tota la vida ha portat casa seva però que ara s’ha convertit en una anciana, prou sana encara que una mica fràgil. Els fills han insistit en que tingui una petita ajuda i la Marita ha aterrat en aquella llar com si fos l’àngel de la neteja. Si les veiéssiu per un forat, els dimarts de nou a una! Semblen dues amigues que feinegen per la casa i no la que paga i la que cobra. A Marita li agrada més que res la pausa del cafè. La senyora Nati és una rebostera de primera i fa unes pastes i pastissos que omplen tota la casa de flaires exquisides: poma calenta, pa de pessic, xocolata i canyella. S’expliquen la vida, els somnis, trenen records uns amb altres. Així, a poc a poc, ha après la llengua i les expressions pròpies de la nova terra. La senyora Nati hi insisteix, així tindrà més oportunitats. Creu fermament que Marita té un bon futur per endavant i la insta a que no s’acomodi en el que ja fa, que busqui feina de la seva professió. De moment, res, paciència, que tot arribarà. La senyora Nati, sense que Marita se n’hagi adonat, és el seu enllaç amb la vida del país estrany, la seva única confident, capaç d’aclarir-li els misteris dels costums aliens, de guiar-la i aconsellar-la sense dirigir-la. Marita no ho sap, però estan repetint l’etern lligam d’àvia i néta, el més dolç i còmplice dels lligams familiars.

Però avui és dimecres i la senyora Grimau no és pas tan acollidora. Allà Marita és ben bé la minyona i va ben dreta. No li importa pas, és la seva feina, però agrairia un tracte no tan rígid. La senyora Grimau pensa que no es pot baixar la guàrdia, amb aquesta gent; si no, te’ls trobes dormint al teu llit i obrint-te la nevera.

Surt tard, com sempre. Les tasques s’han de fer totes fins al final, ni que hi hagi algun inconvenient. I no es paga ni un cèntim més que el que correspon a les hores acordades. Aquestes mosses sempre busquen excuses—pensa la senyora Grimau—. S’ha de treballar ràpidament i eficient, i si no s’acaba en les cinc hores, doncs s’allarga. Si la Marita sempre s’ha de quedar més estona és perquè triga massa, porta el ritme caribeny a les venes. Ni un euro més i ja veureu com s’espavila. Que li costa molt de fer neta la cuina, diu, que el menjar enganxat de dos dies no es treu amb facilitat, que potser si no li fes fer tots els armaris a fons cada cop que hi va podria fer més via... Excuses i més excuses!

Per fi Marita torna cap a casa. Està rebentada. I ara encara li espera la bugada, escombrar, fer una mica de compra, ai, la planxa... Hi ha un seient lliure i la noia es deixa caure. Aleshores recorda la targeta. La llegeix i medita. Una fotògrafa? Què en deu voler, d’ella? Gira i regira el cartronet entre els seus dits cansats. Sí que la trucarà. O potser millor s’espera a parlar amb la senyora Nati, a veure què li diu. La telefona i li demana consell. Aquí, en aquesta terra estranya, és la persona en qui més confia.

Ha estat la senyora Nati qui ha trucat i ha parlat amb la Cèlia. Quan ha vist la targeta li ha sonat el nom; un fill seu li ha confirmat, és una fotògrafa prou coneguda, si més no entre els afeccionats. Marita l’ha vista escoltar atentament la veu de l’aparell, somriure, i posar-se a conspirar amb la seva interlocutora. Entre totes tres han acordat una cita. Dissabte a les cinc de la tarda, a l’estudi que la Cèlia té en un cèntric carrer de la ciutat. Marita treballa pel matí, però pot sortir a temps per anar primer a casa i fer el dinar; així no deixa la família penjada.

Dissabte, cinc minuts abans de l’hora, Marita truca a la porta de l’estudi. Li obre una noia jove, de cabells llargs asimètrics i un pírcing al llavi inferior. La Cèlia volta per allà i la rep amb un ample somriure. L’estudi consisteix en una única sala ben il•luminada per tres finestrals que l’omplen de claror. Apart del racó on veu confusament els focus i les pantalles, la resta està atapeïda de taules, armaris i lleixes on s’amunteguen centenars, no, milers de carpetes. Fins i tot per fer-la seure un moment, la Cèlia ha hagut de buidar primer una cadira, enterrada sota una pila d’arxivadors. Marita mira al seu voltant i veu divertida com les parets han desaparegut sota enormes positius, la majoria en blanc i negre, que han immortalitzat segons irrepetibles i els han deixat exposats per tota l’eternitat que duri la vida de l’estudi. Són les imatges perennes de moments i mirades que mai no tornaran.

La Cèlia li parla de forma potser una mica brusca, però amable. Marita està al començament un pèl desconcertada, per la seva manera de fer, directa i sense embuts, però aviat es relaxa i escolta atentament el que la fotògrafa li explica.

—Veurà, jo he fet durant molts anys fotografia publicitària, campanyes i coses així, especialment en el món de la moda i de la gastronomia, i una mica en temes de ballet clàssic. Ara estic pràcticament jubilada i m’he decidit a engegar un projecte totalment diferent: res de models de passarel•la, ni de cossos perfectes. Darrerament, el que és la publicitat comença a fer fàstic. Tot de mosses rosses i a sobre, passades pel photoshop. Qualsevol amb dos ulls és capaç de veure com els estiren els braços i les cames i els estrenyen la cintura, que fa por de mirar. I les cares! En fi, que per sort ja en surto, de tot això.

»He nascut en aquesta ciutat i me l’estimo. Ja fa temps que m’estic fent un arxiu personal de rostres, de racons. Una part de manera espontània, pel carrer, i una altra a l’estudi. L’altre dia a l’autobús em vaig enamorar del seus trets. No s’espanti!

—No m’espanto —riu Marita—, només ho trobo... propi d’artistes.

—Fantàstic! Sí, té una expressió, alguna cosa, no sé ben bé que és, que em va cridar l’atenció i que vull retratar. A vostè li sembla bé? N’estaria disposada, a fer una sessió? Jo li pagaré, és clar; no gaire, però...

Cap problema, Marita està encantada. No és cap enze ni una pobra noia que mai no ha vist el món per un forat. Té una carrera universitària i entén una mica de pintura. Més que disposada a formar part del projecte personal de Cèlia, s’avé amb facilitat a les seves propostes.

La fotògrafa i l’ajudant preparen a Marita. No la maquillen, la noia del pírcing es limita a raspallar-li bé els cabells i provar alguna variant del seu pentinat senzill: clenxa enmig o a un costat. També li posen un pensament de pólvores per treure brillantors. Quan la Cèlia comença a treballar, parla amb la seva model de mil foteses, que de mica en mica es van tornant més personals. Marita, sense adonar-se’n, comença a traçar davant de la Cèlia l’esbós de la seva vida. El marit, els nens, la feixuga feina d’assistenta, les senyores, les il•lusions pel futur. La seva expressió s’aclareix, els seus ulls s’omplen de llum, el seu somriure, abans tímid, de compromís, es fa més natural i obert. A la conversa, finalment, surt la senyora Nati. Marita parla amb alegria de la mestressa dels dimarts, la seva amiga. L’habilitat de la Cèlia fa que, com un petit capoll que obre peresosament els seus pètals al bes del sol, la personalitat i l’estat anímic de la Marita vagin apareixent lentament davant d’ella fins quedar totalment exposats, de tal forma que tots els seus pensaments passen pel seu rostre i hi queden reflectits. La professional de la imatge no se’n deixa escapar ni un. A la seva càmera arriba l’essència de Marita i allà queda fixada amb l’ajut de la tècnica i de les habilitats de la fotògrafa.

Quan donen la sessió per acabada, prenen un petit refrigeri i la Cèlia li explica quin serà el procés que seguirà. La setmana vinent donaran una repassada a totes les proves i escollirà la que formarà part del treball. Marita podrà triar quines es vol emportar de record.

I allà estan, mirant la imatge de Marita multiplicada per deu, per cent, seriosa, somrient, pensarosa, el rostre isolat o el bust sencer. Totes li agraden, a Marita, mai no s’hagués imaginat la quantitat d’expressions diferents que poden creuar el seu trets, tan familiars i alhora tan desconeguts. En totes es troba guapíssima. No sap quina escollir. La Cèlia se’n guarda una pel final, com una sorpresa. I realment, Marita queda bocabadada. És una de les darreres imatges, del final de la sessió. Allà, amb la cara entre les mans, hi ha una dona bonica, que és ella i a la vegada una altra. Algú que té el seu somriure, que la mira amb els seus mateixos ulls, però que no és la que cada dia veu al mirall del seu bany. Està transformada, transfigurada per la visió d’una artista que ha sabut copsar, no només el seu rostre sinó els seus pensaments. I Marita recorda bé quan és que va posar la cara entre les mans, quan és que tenia aquesta expressió confiada, dolça, acollidora. Parlaven de la senyora Nati.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada