El papir de Keops o una aventura microndulada

A vegades, en èpoques fosques, per tornar al seny no hi ha res com una mica de sana bogeria. Doncs aquí en queda una mostra, que la gaudiu amb un somriure, si més no.


No hi havia manera, el microones definitivament s’havia revoltat. Pel matí, quan vaig posar la llet a escalfar, en va sortir un gelat de vainilla; al migdia vaig intentar cuinar un parell de talls de salmó a la llimona, però vam acabar dinant sardines en escabetx, i quan vaig provar de fer el sopar —en realitat, posar a punt un bistec que tenia al congelador feia tres setmanes—, em va obsequiar amb un xurrasco més negre i fumat que un escura-xemeneies. Empipada, vaig treure la safata i el “grill” i hi vaig ficar el nas, a veure si trobava l’entrellat d’aquella bogeria; com que no m’hi veia, hi vaig fer entrar el cap sencer, i en aquell moment tot va començar a donar voltes i vaig perdre el món de vista mentre un xiulet esgarrifós em foradava els timpans.

Quan el cervell va tornar al seu lloc i em vaig atrevir a obrir els ulls, tenia el cap dintre d’un forn de llenya amb les parets empastifades de sutge i tan atapeït de cendres que em vaig fer un tip de tossir. Em vaig aixecar amb molt de compte i vaig mirar al meu voltant: la meva cuina, la meva preciosa cuina de disseny, amb els seus armaris lacats de blanc i de portes translúcides, la taula de vidre i alumini, les cadires incòmodes però de formes tan originals, la vitroceràmica i la zona de treball sota la campana extractora d’últim model... tot havia estat substituït per una sala fosca, de pis de terra piconada i parets irregulars amb un parell de forats mal fets que feien de lleixes i on s’amuntegaven tres paelles velles i una espècie d’àmfora escrostonada.

Vaig xisclar però no va passar res. Vaig tornar a xisclar encara més fort a veure si de cas apareixia el meu marit i li podia tirar la culpa d’alguna cosa, però encara res. Només un gat va treure un moment el cap pelut i ple de bigotis per la porta i quan em va veure amb la cara de boja que devia fer i els cabells tots estarrufats, va sortir cames ajudeu-me amb la cua empinada.

Això de tirar-li la culpa al meu marit no era perquè sí, no. No us aneu a pensar, ara, que sóc una d’aquelles dones histèriques i xinxes que tenen martiritzat al seu home. Per si ho voleu saber, el meu marit és físic nuclear. Apa, direu, deu de ser un mimat del règim, no? I tu vius a cor que vols en una d’aquestes colònies de savis on tot de superhomes treballen dia i nit en bé de la humanitat —o millor dit, dels països del G8— mentre les seves dones passen el temps llimant-se les ungles i tafanejant a la perruqueria. Doncs no, no treballa per als EEUU ni per Rússia, ni per Corea del Nord, ni per al Doctor No, ni pels “superiors desconeguts”, ni tan sols per a la Sinarquia (sigui això el que sigui). El senyor està molt orgullós de ser un físic free-lance. Ni tan sols te rés a veure amb cap empresa d’aquestes que manipulen governs i subornen ministres; ell va per la vida de “científic lliure”. I com és, us preguntareu, que pots tenir aquesta cuina tan elegant? És que, aquí el Quimet té molta vista: de quan en quan inventa algun dispositiu estrambòtic per fer millorar el funcionament de sincrotrons, reactors de fissió i coses per l’estil, el ven al millor postor en subhastes per Internet, cobra milers (o milions) de pistrincs —que li arriben en misterioses transferències de les Illes Caiman, Andorra i llocs així—, me’n dóna una bona picossada a mi amb la condició que no el destorbi, i la resta del dia se la passa al garatge, fent anar mecanismes estranys i amb pinta de ser perillosos i mirant d’inventar la màquina del temps.

Així no us estranyareu que el busqués per clavar-li una bona esbroncada. Jo no dubtava que algun dels seus experiments poca soltes m’havia espatllat el microones i estrafet la cuina d’aquella manera horrorosa. Vaig anar cap a la sala amb passa de pantera enfurismada i gairebé topo de morros amb una columna dòrica que havia aparegut enmig del passadís. La resta de la casa no estava pas millor: el menjador lluïa un triclini i un terra de mosaic que representava el segrest d’algú amb poca roba, enlloc no s’afigurava el meu televisor de plasma, enveja de ma cunyada, però en canvi una mena de saltimbanqui vestit de coloraines i que feia soroll com un sac de cascavells voltava amunt i avall fent tombarelles i rient com un boig. Fora de mi, vaig revisar tota la casa. Al nostre dormitori vaig trobar un llit monumental amb cortinatges de damasc vermell, les parets entapissades de seda ombrívola i en comptes del meu bonic armari de fusta de cirerer, un bagul de pany historiat, que tot plegat semblava sortit d’una pel•lícula de terror, d’aquestes de Dràcula. La sala de bany s’havia convertit en un recambró fosc ocupat per una cadira-gibrell espantosa; pesats i foscos mobles victorians i retrats a l’oli de gent de cara ferrenya atapeïen la sala d’estar... Vaig aconseguir creuar la porta del carrer, que era una mena de penjim penjam de cotó estampat de flors i vaig intentar arribar al garatge. No vaig poder. El nostre petit jardí havia desaparegut i un edifici, o cobert, o refugi, o cabana,o caixa, o coet, o què sé jo, que semblava fet per un marcià, tan estrany i capgirat estava, em barrava el pas, i se’m van acabar les forces. Em vaig deixar caure al terra i, mentre amagava la cara entre les mans, el gat d’abans se’m va acostar sibil•linament i se’m va posar a la falda mentre roncava que donava gust de sentir-lo.

—Ai de mi —somicava jo—, d’aquesta no ens en sortim. Quimet, Quimet, que ens duràs a la desgràcia!

El gat refregava el cap contra el meu braç i em llepava els dits amb la seva llengua rasposa. Mentre intentava treure-me’l de sobre vaig veure que el repartidor de la premsa gratuïta ens devia haver deixat el diari a la porta i el vaig agafar, a veure si quedava al meu món alguna cosa amb sentit. Però no. Era un full de tacte estrany i color cremós, ple de dalt a baix de jeroglífics curosament dibuixats, de colors vius i pa d’or. El meu cervell, afectat per aquell desgavell, era capaç d’ interpretar a la perfecció aquella escriptura i vaig poder llegir, astorada, el titular i el text que aquí teniu:

El papir de Keops: ofertes de feina

Per inici obra governamental de gran envergadura es requereix cobrir els llocs següents:

1 arquitecte

Requisits: Títol homologat al Temple de Thot

Afició a la monumentalitat i gust per las construccions colossals

Es valorarà: Experiència en construcció de laberints en 3D

Preferència per les formes triangulars

Retribució: a convenir segons aptituds, mínim sinecura vitalícia en palau del faraó, amb extra de ballarines i esclau abanicador si fos el cas

20 models de pintura mural (10 masculins, 10 femenins)

Requisits: bona presència en general, ulls grans, tipus atlètic o similar.

Es valorarà: posseir col•lecció de perruques variades. Capacitat d’executar qualsevol acció en postura acadèmica (tors i espatlles en posició frontal, cap, braços i cames de perfil) i romandre-hi rígidament totes les hores que calguin.

Retribució: com que es pot alternar amb altres feines, només assegurem momificació gratis i posterior sepultura en obra, en sarcòfag individual, ni que sigui en algun racó fosc del monument.

Atenció: Absteniu-vos camusos

500 pintors, escultors, orfebres, talladors, terrissaires, etc.

Requisits: experiència en aixovar funerari, coneixements teòrics i/o pràctics sobre temari Llibre dels Morts

Es valorarà: capacitat de treball amb materials preciosos sense ànim de possessió

Retribució: adossat planta i pis per artesà i parents pròxims, disponibilitat d’hort i subministrament aigua directe Nil amb dret traspàs a descendents

Atenció: abstenir-se vel•leïtosos noves tendències artístiques (OpArt, expressionisme abstracte, etc.)

1.000 capatassos qualificats

Requisits: formació como a cap patrulla treball en centre detenció forçats (cantera, galeres o similar)

Imprescindible: Fuet propi (si pot ser en bon ús)

Es valorarà: mal caràcter, veu estentòria

Retribució: manutenció (dieta mediterrània) i barraca individual a retornar a la finalització del contracte

1.000.000 peons de construcció

Requisits: fortalesa física, tolerància al fuet, caràcter servil

Es valorarà: resistència a la insolació, poques necessitats hídriques

Retribució: 1 escudella llenties, 1 all i 1 ceba/dia. Allotjament comunitari sota sostrada de palma amb tot tipus de serveis (a càrrec de l'allotjat)

Atenció: abstenir-se esclaus de la moda; la resta, no.

Consideracions generales per a tots els llocs:

Tipus de contracte, per obra, assimilable a fix (duració prevista aproximada entre 20 i 40 anys).

La paciència, l’obediència i el respecte (millor veneració) al superior jeràrquic són condicions, no només desitjables, sinó essencials per obtenir la feina. Qualsevol alteració de la disciplina serà tallada amb rapidesa mitjançant l’acomiadament fulminant sense dret a reclamacions de tots els implicats, a més d’una sanció. Aquesta sanció inclourà: flagel•lació amb el gat de nou cues i posterior expulsió amb esperonament a cop de llança cap al desert o bé immersió forçada al fossat dels cocodrils, segons disponibilitat de botxins i mascotes.

El monument a construir atorgarà honor i glòria perennes a tots els participants, des d’ara fins al futur més llunyà, a excepció del segle XX EC, en el qual serà atribuït als extraterrestres.

Ara sí que vaig decidir que el Quimet l’havia vessada del tot. No només havíem canviat de temps, sinó que a sobre, ens traslladàvem en l’espai. Vaig intentar trobar la porta per entrar en aquell estrany edifici que semblava un mausoleu alienígena i finalment ho vaig aconseguir. A dintre hi havia el més esbojarrat batibull que us pugueu imaginar: sota una llum verdosa que semblava sortir de diversos panys de paret, s’amuntegaven centenars d’objectes de formes diverses, totes cantelludes —els meus genolls i les meves tíbies en poden donar fe—, fetes d’un material desconegut per a mi que no vaig poder decidir si era plàstic, metall, fusta o cartolina de colors. Ensopegant aquí i allí vaig travessar tot aquell cobert però no vaig trobar el Quimet ni res que s’hi assemblés. El vaig cridar diversos cops amb diferents matisos de veu, del murmuri tendrament preocupat fins al rugit espaordidor d’un drac de nou caps, però res no hi va valer. El meu home no s’afigurava per enlloc i només el gat de grans bigotis em seguia de manera persistent sense deixar de fer «méu, méu».

Per fi, l’adrenalina que galopava per les meves venes es va metabolitzar, el cor em va començar a bategar d’una manera més pausada, els meus membres van deixar progressivament la seva tremolor incontrolable, i el meu cervell, ja més clar, em va portar per una sèrie de pensaments que eren finalment prou consoladors. En mig de la bogeria una cosa era clara: si tot havia començat al microones, allà mateix s’havia d’acabar. El raonament era impecable i el vaig seguir sense cap vacil•lació. Com vaig poder, vaig sortir de la casa marciana i, travessant cortines, passadissos, masmorres, sales de ball, impluviums i una oficina de la British East India Company, vaig arribar a la llardosa i miserable habitació que havia substituït a la meva cuina. Vaig agafar una bona glopada d’aire i vaig entaforar el cap al forn fumat.

El cap em va rodar i immediatament vaig notar al... darrere, unes punxades que em van deixar sense alè. Em vaig girar i vaig poder entreveure el desgraciat del gat, clavant-me les ungles amb mala baba mentre se li posaven ulls de boig. No vaig estar a temps de res, i, amb un bon cop de cul, vaig aterrar a la meva cuina. Davant per davant meu hi havia el Quimet amb el bigoti despentinat, els cabells en punta i els ulls esbatanats. Tenia una forquilla a la mà i molt em sospito que m’havia fet amb ella quatre forats en un lloc que m’estimo més no especificar.

—Estàs boja o què!!!!!—cridava histèric—.Tu vols que m’agafi la poli per violència de gènere, eeeeehhhhh!!! El cap al forn com una suïcida de El Caso!!!

Jo, que per alguna cosa sóc intel•ligent i equilibrada, vaig decidir moderar el to i amb tot i el trasbals vaig reunir prou forces per contestar-li serenament:

—Idiota!!! De poc més que em deixes les natges desinflades com un globus en un jardí de cactàcies!! Que t’has begut l’enteniment? Com t’atrapi, tu i la teva forquilla anireu a parar al fons de Valles Marineris, que és el barranc més bèstia de tot el sistema solar! —és que sóc molt culta. Ja es veu, oi?

—No diguis més bajanades que ja tens prou fama de tonta. A veure, es pot saber què fas? Porto més de mitja hora fent-te la llesca perquè em donis el sopar i tú com si res: llegint el diari, passejant-te a les palpentes pel garatge i reproduint un drama de fotonovel•la. Si no t’arribo a punxar el pompis ara tindries el cervell refregit, burra, més que burra.

—A veure, Quimet, a veure si ens tranquil•litzem. M’estàs dient que tu no has vist ni la casa rara, ni la columna, ni el saltimbanqui ni l’habitació de Dràcula? M’estàs dient que tot està normal?

—Normal, no. Tu estàs com una cabra i el sopar està per fer.

—Perquè els teus refumuts experiments m’han deixat fet pols el microones! Mira el que queda del preciós bistec acabat de comprar que et volia fer! A sobre, quan he intentat treure l’entrellat d’aquest forn maleït, he anat a parar a una mena de trencaclosques espai-temps. Tot plegat és culpa teva. Si ja m’ho deia la meva mare! No et casis, Pepeta, que aquest noi sembla “el profesor chiflado”; qualsevol dia es prendrà una poció, es convertirà en el Brad Pitt, i et deixarà més penjada que un xoriço per qualsevol pelandrusca rossa i sinuosa.

—Espera, espera, para la xerrameca. Què vol dir “un trencaclosques espai-temps"? M’estàs dient que finalment he tingut èxit? I que les ones transversocronofotòniques que he convocat han escollit la nostra cuina per manifestar-se? —el Quimet tenia llàgrimes als ulls. Sense deixar-me temps de res, em va adreçar un gest imperiós amb la mà de la forquilla —raó per la qual em vaig apartar diligentment—, i es va precipitar cap al microones, on va entaforar el cap amb gran entusiasme.

I davant dels meus ulls meravellats, el cos del Quimet va adquirir una aparença tova i mal•leable, com de plastilina, va començar a canviar de forma i color, a veure’s translúcid, després transparent, i finalment, convertit en una columneta de vapor, es va escolar per les escletxes del forn i va desaparèixer.

Vaig esperar uns quants minuts i el Quimet no tornava. Vaig sospirar, vaig anar cap a la caixa forta, i vaig començar a fer la revisió dels comptes, del testament, de l’assegurança de vida... Bah! Tot plegat per a no res. Quan ja me les prometia més felices va reaparèixer el meu maridet, cridant i xerrotejant, i mentre llençava a l’aire les seves explicacions anava desendollant el microones i recollint el cable.

—És el descobriment del segle! Què dic del segle! Del mil•lenni! No t’ho creuràs, però he estat llegint un pergamí amb una novel•la d’aventures cretenca. L’escriptura Lineal A, per fi desxifrada! A més he saludat un tal Lunalilo que diu que era rei de Hawaii i m’ha explicat una història molt sucosa sobre les argúcies dels americans per quedar-se amb les illes. També he vist... tan és, tampoc no saps de què estic parlant!

—Para! Es pot saber per què t’emportes el meu microones?

—Dona! No t’ho creuràs, però aquest estri absurd, fruit avortat de l’ànsia de lucre de quatre físics tarats i de les urgències injustificades de les males cuineres i les mestresses mandroses, té un disseny totalment adequat per fer de receptor-amplificador de les ones cronotóniques-subespacials-fotovoltaiques generades pel camp moleculoestelar de la quinzena dimensió i....

La veritat és que no sé si eren aquestes les paraules exactes, tampoc no vaig arribar a acabar el doctorat en animadora de bàsquet, jo. La seva veu es va anar convertint en un murmuri mentre s’enduia el forn. Això sí, estava realment admirada de la capacitat del Quimet per pronunciar termes tan enrevessats i buits de contingut sense deixar-s’hi la llengua entortolligada ni el cervell en letargia.

Però, tot plegat, adéu microones! I ara, què he de fer? Tornar a cuinar a la manera antiga? Ni parlar-ne. Després de donar-hi moltes voltes, he decidit anar d’amagatotis al garatge, tornar a ficar el cap a la màquina del temps que tenia a la cuina i no ho sabia, i marxar on sigui que hagin imprès el papir de Keops. Com que tinc un bon nas i ulls grossos, i si alguna cosa m’agrada, és no fer res i que em retratin, a veure si faig carrera com a model pel monument aquest governamental que diuen. I amb tanta gent guay per allà, segur que lligo.