dissabte, 17 de juliol de 2010

Lem. La ficció, un camí per fer arribar la pròpia veritat


No us rigueu de mi, però m’encanta la ciència ficció. Ara bé, no tota. Diguem que és un tipus de literatura que, en mans d’algú que realment tingui alguna cosa a dir, es converteix en una eina poderosa de reflexió i d’aprenentatge.

Ciència ficció de la bona és Arthur C. Clarke i 2.001, una odissea de l’espai; un conte magnífic i, per obra i gràcia del mestre Kubrick, una de les pel•lícules que m’han marcat de manera més fonda. Qui podrà oblidar la cara de Keir Dullea, quan, totalment sol al Discovery, s’enfronta a un repte inimaginable.

Ciència ficció de la bona és Isaac Asimov a Fundació.

Ciència ficció de la bona són Wells, Huxley, Capek, Bradbury, Dick, Herbert.

Del primer a l’últim han utilitzat la ciència ficció, en l’aspecte de la visió del futur o d’altres mons, a fi de parlar del nostre món actual sota la disfressa de la trama literària més o menys enginyosa; per tractar dels nostres problemes i de les possibles solucions; d’allò que es podria esdevenir, d’allò que potser s’esdevindrà, i fins i tot per mostrar-nos amb tota cruesa allò que, per bo que sigui, de cap manera no podrà passar.

Però hi ha una altra forma d’escriure ciència ficció, i que és hereva directa de la il•lustre tradició de Jonathan Swift. Es tracta de fer servir la ironia i el sarcasme per fer palesos els defectes de la nostra societat; per posar-nos cara a cara amb creences obsoletes, absurdes, rutinàries. Amb governs arbitraris. Amb ideologies i fanatismes encegadors.

És l’estil d’ Stanislaw Lem.

Escriptor polonès, de família catòlica d’ascendència jueva, estudiant de psicologia interessat en els problemes de comunicació, expert en cibernètica, i abans que res, superb escriptor i filòsof militant. He estat lectora admirada de molts dels seus contes i de la seva famosíssima novel•la Solaris (1961). Trobareu les referències de la seva obra en castellà a l'enllaç a la wiki que us he deixat més amunt.

Per a Lem, els seus contes de ciència ficció eren la manera més fàcil de fer arribar als altres les seves idees de forma més planera que no en obres científiques o filosòfiques. La seva crítica de la religió catòlica va ser realment despietada. Lem podia ser molt divertit, com ho demostren els relats d’Ijon Tichy, el seu absurd heroi astronauta. Però en aquests contes, disfressats d’històries humorístiques, Lem ens va despullar els seus pensaments més íntims sobre el que per a ell significaven Déu, la immortalitat, l’ànima o el destí de l’home.

A Solaris ja no trobem rastres d’humorisme. El que sí hi ha és una història intrigant i alhora commovedora, on es toquen tot de ressorts de la ment, i no els més agradables: l’inconscient, la por, l’odi, la intolerància, i sobre tot, la total impossibilitat de la intel•ligència humana per establir contacte amb altres éssers vius. No, Lem no era optimista, però llegir la seva obra és imprescindible.

Només us adverteixo que per a gaudir de Solaris no us fieu de cap de les dues versions cinematogràfiques. Segons el mateix Lem, la primera (russa) estava més basada en Crim i càstig que no en la novel•la original, i de la segona (nord-americana) va dir que no entenia d’on havia sortit aquell tema de la vida eròtica en l’espai, ja que ell no ho havia escrit.

Deixeu les pel·lícules i si podeu, llegiu-la. S’ha dit d’Stanislaw Lem, i segurament és veritat, que es tracta d’un dels escriptors més lúcids del segle XX.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada