dimecres, 21 de juliol de 2010

Esquitxos des del cel

De totes les maneres de viatjar que podem utilitzar, volar és sens dubte la més ràpida (amb permís dels controladors i els volcans) però també la més allunyada d’una progressió natural del viatge. El tren, l’autocar o el vaixell ens porten a velocitats més properes a la nostra percepció del temps i l’espai. Només cal que recordem que cap dels herois de les novel•les clàssiques d’aventures, des de Phileas Fogg a Robinson Crusoe, passant per Gulliver, no ha patit mai de jet lag!

L’avió et du d’una banda a l’altra del planeta sense deixar-te temps per assimilar la distància ni física ni mental que hi ha entre el teu punt d’origen i el de destinació. Això no vol dir pas que no sigui útil per a trajectes molt llargs que d’una altra manera no serien practicables amb les nostres curtes vacances, però per a distàncies mitges, no trobeu més evocador un tren o un vaixell?

Amb tot això que estic dient pensareu que no m’agrada volar. Volar sí m’agrada, el que detesto és la cua feta a empentes, el pas de controls, les dues hores (amb sort) d’espera a l’aeroport abans no es pot embarcar, els retards que et fan perdre enllaços, el xivarri, les botigues duty free, els overbookings, les maletes que tu has enviat a Frankfurt i apareixen a Hong Kong...

Però guardo com petits tresors records fantàstics d’alguns vols. Aquí els teniu, esquitxos minúsculs que només han estat possibles gràcies a una tecnologia que ha permès que l’home, ni que sigui pujat a una màquina bastant lletjota (i contaminant), sigui capaç de volar.

Un esquitx de neu

Començaments de desembre, vol de tarda cap a París. L’avió sobrevola els Pirineus, curulls de neu. El sol ponent tenyeix els cims d’un vermell daurat i per un moment, la serralada s’encén sota els teus peus com si el gran foc que hi va calar el malvat Gerió de la llegenda tornés a cremar de banda a banda de l’horitzó. Són uns instants, només, i de seguida una ombra blavosa apaga els tons meravellosos que un prodigi de la neu i dels oblics raigs solars han fet arribar fins a les teves pupil•les.

Esquitx de la nit

Vol nocturn de tres hores sobre la costa. El mar és totalment negre; no hi ha lluna i per tant no són visibles les crestes de les llargues onades que van a morir a les platges i els penya-segats. Al llarg de la línia costera s’atapeeixen i pampalluguegen milers de punts de colors. En canvi, terra endins, quatre llumets escadussers ens diuen que l’interior està amb prou feines poblat. Sembla com si, dempeus en una botiga de robes de festa, miréssim un preciós mantó de vellut fosquíssim, guarnit d’espessos brodats per tota la vora i amb només uns pocs lluentons repartits per la resta del ric i sever teixit.

Els núvols ens esquitxen

Ple migdia, el sol està en la nostra vertical i el temps és seré. Per sobre els nostres caps no hi ha ni una petita volva d’humitat. Però sota l’avió s’estén un inacabable mar de núvols, blancs i brillants. Avui no semblen flocs de cotó ni boires esfilagarsades. Formen un terra compacte, llis, amb pendents, planures, esvorancs i pujols. El que voldries és saltar sobre aquesta superfície reflectant com un mirall, i lliscar-hi com en una pista de gel o d’esquí. El fenomen arriba fins allà on es perd la vista, i et fas la il•lusió que estàs passant per sobre d’una terra incògnita, invisible per als pobres habitants d'un planeta esclavitzat per la força de la gravetat; un continent penjat, que sura a l’atmosfera com si es tractés d’una Antàrtida de somni. De cop, l’aparell es llença en picat, travessa una substància impalpable, grisa, i el país màgic desapareix per donar pas a un món enfosquit i ventós, on els arbres es vinclen emportats per l’oratge i una pluja persistent, espessa, cau d’aquell mateix cel fins ara tan clar.

Una illa, un esquitx


Un vol charter cap a les Illes. Molts dels passatgers són primerencs en això de volar i alguns estan bastant espantats per les sacsejades del petit aparell. El dia és magnífic i el mar llueix un blau intens ratllat de blanc. Però la gent està atabalada, més pendent que el suc de taronja no els vessi i de si podran arribar fins al lavabo sense caure que no pas de fruir de la nova experiència. Estem arribant i, sobtadament, el panorama canvia. Allà on normalment hi ha el cel apareix el nostre destí, una illa petita, amb cales fondes, boscos espessos i una línia prima de platges groguenques. L’aigua és tan clara que es veu perfectament com la sorra, tenyida d’un reflex verdós, s’eixampla sota les onades, avui tan calmes, i posa una orla daurada a la joia maragda que penja sobre els nostres caps. La visió és tan enlluernadora, tan sorprenent, que, enmig de les exclamacions de sorpresa i els crits d’alegria, només unes quantes persones ens adonem de la raó del prodigi: estem volant de cap per avall. I uns somriures còmplices acaben de fer encara més feliç la visió colpidora d’aquell tros de terra fascinant, ara convertit en un sostre fabulós.


I un cop evocats els records, ja només queda que donar les gràcies per haver tingut el privilegi d’haver gaudit d’aquests petits miracles, només visibles des del cel.

2 comentaris:

  1. Hola Isabel, ha sido un placer leerte, pero me costo un poquitin, usando un traductor. ¿porque no adicionas uno a tu blog? a Personas como yo,nos agradaria mucho. Besos mil.

    ResponElimina
  2. ¡Caramba, Liliana, bienvenida a mi blog! No sabes la ilusión que me ha hecho leerte por aquí. Pensaré en el tema del traductor, a ver si consigo poner uno.

    Muchos besos, hasta pronto.

    Isabel

    ResponElimina