La Fageda Encantada

Encara que no ho sembli, aquest és un conte indi tradicional. Però m'he divertit molt donant-li un aire, diguem-li, diferent. I traslladant-lo a un indret geogràficament més proper a nosaltres.

Els protagonistes d'aquest conte són:

un faig: Fagus sylvatica

un esquirol: Sciurus vulgaris

un home: Homo sapiens

I aprofito per dedicar aquest conte a tots els amants de la natura, tal com ella és.

Fa molts i molts anys, tants que aquest pobre narrador no té prou dits a mans i peus per a comptar-los, hi havia un esquirol. Un esquirolet viu, llest, molt jovenet, que tot just acabava de deixar la mare i els germans i havia començat a buscar-se la vida tot sol. No sé si els esquirols tenen nom, però sí sé que aquest es deia Pum. Amb moviments ràpids i salts acuradíssims es movia de branca en branca, d’arbre en arbre, mentre recollia i rosegava pinyes, avellanes, nous, aglans, petits brots, i fins i tot, si en trobava, ous, invertebrats i líquens, ja que el Pum era de bona boca i millor gana. Gastava molta energia i s’havia d’alimentar bé. No tenia manies quan als llocs ni al temps. Si feia bo, jugava i botava com una pilota peluda i vermellosa; tafaner com era, el seu morret es movia incessantment, nerviós, mentre ensumava tot el que es trobava, fossin aranyes, formigues, fulles estranyes, flors oloroses, cucs o erugues. Si plovia, sempre se les apanyava per esmunyir-se dintre un bon cau sec, refugiar-se i descansar de la seva vida atrafegada. Sense fer gaire esment, devia de ser bastant feliç, tot i que ja ho esbrinarem desprès, això.

En el seu vagareig sense cap direcció precisa, el Pum va arribar a un bosc molt i molt estrany. No era un pinar, ni una roureda. No es trobaven allà les alzines ni la màquia ni els petits fruiters com l’ametller o el cirerer d’arbost. Els arbres eren alts i esvelts i hi vivien tots sols, sense cap altra espècie vegetal que els disputés la terra, l’aigua ni el sol. El Pum no ho sabia, però es tractava d’una fageda, una arbreda immensa que semblava un escenari de conte de fades. El degà dels faigs era una mola vegetal, plantada enmig de la boscúria, que estenia les seves branques com un sostre viu, a la manera d’un pilar catedralici que sustenta els nervis de la seva volta. El Pum s’hi va refugiar, ja que l’arbre era acollidor i ell estava molt cansat; es va agombolar un niuet còmode, i ben embolicat amb la seva cua es va adormir com un angelet del cel dels esquirols.

Mentrestant, un altre mamífer feia cap a la fageda. Venia d’un país més o menys proper; es tractava d’un senyor que es deia Brain Noús, i que era intel•ligentíssim. O almenys això pensaven i deien tots, començant per ell mateix.

En Brain tenia una ment lògica i ben entrenada per a no perdre’s enmig dels sil•logismes més complexos, per moltes premisses particulars i negatives que lluïssin. La seva capacitat de raonament excel•lia amb escreix la d’un conegut filòsof que amb prou feines si havia arribat a demostrar racionalment la seva pròpia existència. Gaudia a més d’una memòria d’elefant bon menjador de cues de pansa i havia cultivat les més excelses ciències, tant les experimentals com les especulatives. Ningú no li passava la mà per la cara resolent arrels cúbiques sense l’ajut de logaritmes i aplicava alegrement els transfinits de Cantor amb un aleph al quadrat sense ni tan sols despentinar-se. Es divertia calculant esforços i deformacions estructurals de qualsevol pont que trobés al seu camí; la mecànica de fluids no tenia cap secret per a ell, ni la química orgànica, ni la inorgànica, ni la física quàntica... En resum, i per a no allargar-nos massa: era un setciències, un pitagorín, i, com que mai no havia trobat ningú que se li podés comparar, es malfiava de qualsevol cosa que ell mateix no hagués vist, mesurat, calculat i certificat. Quelcom semblant a aquell personatge de teatre que li deien “el condemnat per desconfiat”, com si diguéssim. Si era o no feliç, no en tinc ni idea. Vosaltres mateixos, ja ho decidireu quan sentiu cóm segueix aquesta història.

El senyor Brain Noús va decidir un dia fer un viatge a una contrada llunyana. Evidentment va calcular escrupolosament tot el necessari: horaris, preus, estada, dies, mitjans de transport... res no va ser deixat a l’atzar. Un estudi acurat i curosament contrastat d’unes vint guies turístiques li va donar totes les indicacions necessàries per visitar tot allò digne de veure’s, no deixar-se res, i sobretot aprofitar el viatge fins a l’últim segon sense perdre el temps anant a llocs superflus i no significatius.

Quan va arribar al seu destí va seguir fil per randa tot el programa que s’havia muntat, i així finalment va arribar a una de les atraccions més emblemàtiques d’aquell país. Figurava a totes les guies amb el nom de La Fageda Encantada, i, com ja podeu suposar, no era una altra que aquella en què el Pum havia anat a raure. Era antiquíssima i molt extensa, tant, que ni un home de bon pas podia recórrer tota la seva extensió en un sol dia. Els faigs, alts i esvelts, rectes com les columnes d’un temple, amb la seva escorça platejada i les seves fulles canviants, creaven un entorn misteriós, propici a les divagacions oníriques. Sota el tendal espès, glauc a la primavera, maragda a l’estiu, i de tons meravellosos d’ocre, groc i vermell a la tardor, el temps i l’espai semblaven escapolir-se de les normes del nostre món i fugir cap a una altra dimensió, com si els arbres existissin en aquell “temps del somni” dels aborígens australians: un temps i un espai on qualsevol cosa és possible. D’aquí el nom d’encantat amb què els promotors turístics havien decidit de batejar aquell indret. El que ells no sabien és que l’encantament del bosc venia d’antic, només que no funcionava pas amb tothom. Ni sempre.

El faig principal, aquell on el Pum havia fet el seu niu, era un arbre diví. Un arbre primordial, la saba del qual havia donat vida a la resta dels seus companys. Normalment dormia en el seu tranquil son d’arbre, però en determinades circumstàncies, que incloïen configuracions astrals i planetàries molt especials, el vell faig despertava. I aleshores, obeïa als pensaments de qui estigués prop seu, i li concedia desitjos. I no era pas maniàtic ni melindrós, ni jutjava allò que pensaven o desitjaven aquells que reposaven a la seva ombra. Ell només escodrinyava i concedia. I no feia esment del que passava després, ni de si els seus dons eren ben o mal apreciats, ben o mal utilitzats. Repartia els seus regals amb generositat, i després, quan els estels canviaven les seves posicions, el monumental faig es tornava a adormir, seré i poderós, cau i refugi dels petits habitants del bosc.

I vet aquí, que el Pum va obrir els seus els ullets a un nou dia i primer que res, com a bon esquirol, es va dedicar a netejar-se curosament, per tal que ni una petita brossa, ni pols ni branquillons ni paràsits no li embrutessin el pèl ni li malmetessin la pell. Sí, el Pum sabia cuidar convenientment de la seva salut. I en això que el Brain Noús va arribar a sota el mateix faig monumental on s’empolainava l’animaló. Havia passat la nit en un refugi “amb encant” al llindar del bosc, al qual hi havia anat a parar seguint els consells de la famosa Guia Miquelet. Per si no ho recordàveu, és aquella que calibra les fondes en funció de la forma que donen a les truites a la francesa: si l’angle entre el costat gran i el xic es de 90º, tres estrelles; si només és de 86º a 89º, dues i gràcies; si el costat petit és corb, una estrella i a córrer. Si és esfilagarsat, ja pot ser la millor i més gustosa truita del món: te’n pots anar directe cap a l’infern dels cuiners, perquè no existeixes. El Brain li tenia molta fe, a la Guia Miquelet.

Ja que estava per allà, i que tothom en parlava com una de les dues-centes trenta-cinc meravelles de la regió, va decidir donar-hi una ullada. Va projectar l’excursió amb tota cura. Les informacions generals deien que els camins estaven convenientment marcats amb traces de diferents colors, i tots i cadascun dels trajectes proposats disposaven de la seva previsió de temps estimat, tot plegat ben especificat en el tríptic que regalaven al mateix refugi. Però el senyor Noús es malfiava de les marques, estava ben convençut que aquells que s’hi dediquen, a pintar-les, segurament són parents del Follet Perdedor. "Només heu de veure – pensava – com, en un camí ample, recte i ben fressat, trobareu una claríssima marca cada vint metres, més o menys, just a l’alçada dels ulls, en llocs ben visibles, i una per a cada sentit de la marxa. Però si arribes a una cruïlla de tres o quatre camins, no s’afigura cap marca ni per mal de morir, i t’has d’endinsar per tots ells un centenar de passes abans no trobis un pas barrat pintat amb desgana, o una fletxa desmaiada que no saps ben bé cap a on assenyala. Si el sender és angost, ple de giragonses i desdibuixat pel sotabosc, les marques seran petites i escadusseres, i amb prou feines es podran distingir de les restes d’un insecte aixafat. I a més, no fem broma! En aquest país no fan pas cara de ser gaire metòdics. Més aviat al contrari".

Per postres, hi havia una cosa en què totes les guies estaven d’acord: a la Fageda Encantada de quan en quan hi passaven coses estranyes. Es parlava de que feia una munió d’anys hi havia desaparegut no-sé-qui, i de que a vegades hi apareixia no-sé-què. Amb tots aquests pensaments a la seva clara i perfecta ment, en Brain Noús va preferir armar-se d’un mapa a escala 1:200, una brúixola, un cronòmetre, un altímetre, un walkie talkie connectat directament amb la Policia i la Guàrdia Forestal, una farmaciola, unes racions d’emergència i una manta tèrmica. Així, preparat per a qualsevol contingència, es va endinsar tot sol al bosc i es va disposar a seguir un camí ample de mig metre que en tres quarts d’hora, minut amunt, minut avall, i sempre segons el tríptic, l’havia de portar fins el faig més alt i gros al sud del paral•lel 42 de l’hemisferi nord.

Quan finalment hi va arribar, al cap de tres hores, ja que es parava a cada moment per comprovar que el camí, les marques, el mapa, la brúixola i l’altímetre estaven tots d’acord, el Brain estava cansat i es va ajeure sota aquella ombra tan deliciosa. Rendit com estava, amb la piuladissa dels ocells, la brisa fresqueta i el tou de fullaraca que li feia de matalàs, es va quedar fregit.

I allà s’estaven els dos únics representants de la classe Mammalia, sexe masculí, que es podien trobar a menys de dos quilòmetres a la rodona: un clapant i l’altre espulgant-se, els dos tan tranquils, mentre en el firmament Venus s’acostava a menys d'un segon d’arc de Júpiter, Mart es posava en oposició, la lluna entrava en creixent exacte i la nebulosa d’Orion s’aixecava per l’horitzó. Coses totes elles invisibles en aquell indret perquè era ple dia, però no per això menys significatives. El faig es va despertar.

El Pum va dreçar les seves orelletes i el Brain va obrir els ulls just al mateix moment que el faig prenia consciència d’ell mateix. Un estremiment els va recórrer, a uns l’espinada i a l’altre el tronc, de l’arrel més fonda al darrer dels branquillons, i el poder del faig es va manifestar.

El Pum ja portava dies una mica neguitós, i ni ell no sabia perquè. Aleshores va veure, què direu?, una esquiroleta moníssima, que li feia uns moviments de cua d’allò més simpàtics i atraients. Al Pum ja no li va caldre res més per acostar-s’hi tot engrescat; es van caure bé i ja tenim la parelleta. La jove femella es deia Pim. La Pim i el Pum no van trigar gens a construir el seu niu i a partir d’aquí tot va anar sobre rodes.

El Brain, mentrestant, es sentia molt a gust, i va pensar:

- Què bé que s’hi està, aquí. Ara, si tingués bona companyia seria molt millor.

Dit i fet. Va aparèixer del no-res una jove que així a primer cop d’ull era bellíssima, només que si la miraves amb atenció potser tenia coses estranyes, com un ull de cada color (un de blau i l’altre de color mel), el cabell llarg i molt negre però amb rinxols rossos barrejats, una cintura extremament estreta i un pits de la grandària exacta d’unes copes de xampany que havien fet en honor de ja no es recorda quina senyora d’una cort reial. Els dits de les mans eren llargs i fins, en canvi els peus els tenia diminuts, tan petits com les dents blanquíssimes en forma de perla i les orelletes quasi inexistents. El nas s’arromangava amb gràcia, la barbeta era punxeguda, la pell de la cara pàl•lida i la de braços i cames molt morena... en resum, era un compendi de totes les coses que li agradaven al Brain, però barrejades sense ordre ni concert. Com si diguéssim un trencaclosques de dona. Però el Brain no va fer cas d’aquests petits detalls, va estar molt content amb l’aparició de la noia, i hi van passar una bona estona, sota l’arbre.

Al cap d’un temps, el Brain va pensar que, si ja s’estava bé amb companyia, fixa’t tu que no seria poder viure allà mateix al bosc, en una caseta senzilla, amb aquella dona tan escaient. Dit i fet. Empenyent soques i fullaraca va néixer del terra com un bolet una caseta encisadora, tota de fusta, exactament igual que una altra que el Brain havia vist feia molts anys en una fotografia i li havia agradat molt.

La parella es va fer mestressa de la caseta, però un cop dintre, ja van veure que el seu interior era molt simple: una llar de foc que feia també de fogó, una màrfega, una taula i dos bancs.

- Vaja – va pensar el nostre heroi – no està malament, però un interior més modern i luxós ja seria perfecte. Una bona cambra de bany, una cuina d’aquelles modernes en mig de la sala, que ocupen més espai que un menjador victorià...

I conforme anava pensant coses que li feien il•lusió, elles anaven apareixent, com qui no vol la cosa, mentre la caseta s’eixamplava com un globus ben inflat i es convertia en un xalet dernier cri.

Quan es va veure voltat de tants luxes, li va semblar que ja no podia desitjar res més. Es va estirar en una còmoda hamaca a tocar de la piscina, va inspirar fons i aleshores... aleshores es va adonar que si s’havia de posar a cuinar i a netejar, tot allò perdia la seva gràcia. I si li feia fer a la dona, ja no la tindria tothora a la seva disposició.

- Ai, - rumiava - si hi hagués, no sé, una cuinera, una cambrera i un majordom, jo podria estar aquí a cor que vols, i tindria a la meva companya pendent només dels meus capricis. Això sí que seria vida de la bona!

Dit i fet. Com si fossin esperits convocats en una séance de pel•lícula, els tres criats es van materialitzar i van començar a triscar per la casa com si no haguessin fet una altra cosa durant els cent anys anteriors.

Ara, és clar, tot estava ordenat, net i polit, però quan el tibat majordom li va portar una safata plena a vessar de copes i platets, a dintre no hi havia sinó aigua per beure i fruitetes del bosc per fer el mos.

Mentre la seva companya s’atipava alegrement de maduixes, móres i gerds, el pobre Brain no estava content. A ell li haguessin fet el pes uns còctels amb molt de gel, caviar, uns muntadets, uns canapès... abans que ho hagués acabat de pensar, puf! ja ho tenia tot a l’abast: que si una plata de marisc variat que feia venir salivera, que si gerres elegants curulles de líquids apetitosos de tots els colors, acompanyats de rodanxes de taronja, llimona, llima, que no es podia demanar res més. Que si tot de safates i safatetes amb torradetes i patés, salmó fumat, pernil d’ànec, seitons, foie, fruites escollides i exòtiques, tomàquets farcits en fred i en calent, formatges frescos i curats, cremes i risottos. Al Brain li rodava el cap i li rugia l’estómac, i no va deixar res per verd.

Després del tiberi va fer una bona migdiada. Quan es va despertar, però, i va veure tot el que l’envoltava, va tenir una sensació d’estranyesa i es va posar a rumiar:

- A veure. Tot això no pinta bé. Aquí fa unes hores no hi havia sinó arbres, fulles i arrels. I jo ara aquí en una casa elegant, voltat de totes les coses que m’agraden, i amb una dona encisadora a la meva disposició. I només he hagut de pensar-hi i ja ho he obtingut! Aquestes coses no són normals. Aquí hi ha un poder aliè que es dedica a satisfer els meus desitjos. Si repassem bé tota la història de l’home, quan és que passa això? Única i exclusivament quan pel mig dels assumptes humans es fica el dimoni. Sempre és igual. De primer, el dimoni t’ofereix els tresors de la terra, i desprès, apareix per cobrar-se el servei!

Dit i fet. Davant del Brain va aparèixer el dimoni. I no qualsevol, no. Mefistòfeles en persona! Guarnit amb el barret emplomallat, les calces partides i la xupa ricament brodada. Amb una expressió malèvola accentuada per la seva barbeta en punxa i les celles llargues, espesses, el nas afilat i els ulls negres i penetrants. Igualet, igualet, que en aquell gravat del llibre de Faust que el Brain recordava tan bé.

El Brain va fer un bot, aterrit, i només va ser capaç de pensar:

- Quin horror! Ara se’m menjarà!

Dit i fet. El dimoni, d’una sola mossada, se’l va empassar. Com que el Brain havia desaparegut, tot el que el seu pensament havia materalitzat es va esvair amb ell: dona, casa, mobles, criats, requisits i el mateix dimoni. I sota el vell faig, no va quedar rastre de res, com si un home de nom Brain Noús no hagués existit mai dels mais.

Només un parell d’éssers vius es van adonar del prodigi. Eren la Pim i el Pum, que estaven molt atrafegats amb el niu, les nous, les tafaneries i la resta d’activitats pròpia d’una parella d’esquirols. Per aquesta raó, tampoc no van fer gaire cas del fet. Ells ja estaven prou contents amb el que tenien: bona companyia, refugi adequat, menjar a dojo i grans projectes familiars. Tot era perfecte. Que una cosa estranya que no els servia de res desaparegués o no, no tenia cap mena d’importància.

I Venus es va separar de Júpiter un segon d’arc, Saturn va deixar sentir la seva influència des del quadrant superior i el caçador Orion es va aixecar tot sencer en mig del cel, tot i que ningú no ho veia perquè lluïa el sol. El vell faig va fer un sospir satisfet, i es va tornar a adormir fins a la propera configuració astral propícia.

La Pim i el Pum ni es van adonar. Com bons esquirols, vivien al dia, o més ben dit, moment a moment. No sabien el significat de la paraula encaparrar-se, i ara que hi penso, tampoc de la resta de paraules. Ells es comunicaven a cop de cua i els anava molt bé. Allà deuen estar encara, o sinó la seva descendència, i ningú no sabria dir si el que van aconseguir ho tenien gràcies al poder del vell faig o senzillament perquè és el que la Mare Natura proporciona en general a l’espècie esquirol. Potser van ser més afortunats que d’altres congèneres, ja que ni guineus ni llamps ni caçadors no els van fer mai la llesca. Si era o no pel poder del faig, o per les casualitats de la vida, aquest pobre narrador no en té ni idea.

Del Brain i els seus pensaments no es va tornar a saber res mai més. Prou que el van buscar, la Policia i la Guàrdia Forestal, el walkie talkie que li havien proporcionat. No el van trobar enlloc, i tampoc el Brain. Tot plegat va quedar anotat juntament amb la resta de misteris indesxifrables que s’esdevenien a la Fageda Encantada.