divendres, 9 de juliol de 2010

La mirada trapella

Dintre del món dels retrats m’han cridat sempre l’atenció els que representen nens. Molts cops els nens han figurat als quadres com a simples afegitons, o perquè al quadre hi surten els seus pares, o perquè són fills d’algú important, o per il•lustrar algun concepte determinat o simbolitzar quelcom: Cupidos, amorets, angelets i d’altres. Quina és la raó? Molt senzilla: es dificilíssim retratar infants, i que semblin realment infants. S’ha de ser un pintor de primera categoria, més ben dit: un bon dibuixant, i penseu que durant segles, aquestes mestres de la pintura solien estar treballant o per a l’Església o per a les diverses corts. Apart dels omnipresents retrats de la marededéu i el nen, pocs retrats autèntics de nens veurem fins que no arribin èpoques ja més properes a la nostra, especialment a partir del segle XIX.

Hi ha excepcions, és clar, com en tot. Mireu els meravellosos retrats que Velázquez va fer dels nens de la cort dels Àustries el segle XVII, els de Goya, Reynolds i Gainsborough, al XVIII, o els de Ghirlandaio, al XV! I segur que me’n deixo a centenars, però és que avui us vull parlar d’un cas no tan conegut. I us el presentaré amb dos quadres que trobo fantàstics. Primer mireu els retrats que segueixen i desprès en parlem. (Disculpeu si la resolució no és gaire bona)











 

Totes dues obres van ser pintades per l’artista renaixentista italiana Sofonisba Anguissola (1532-1625). La primera nena es deia Europa i era la seva germana més petita (la mateixa Sofonisba era la més gran de sis noies). L’amor amb que està reproduïda és ben evident. El quadre es diu El joc d’escacs (Partita a scacchi, 1555) i representa les tres germanes més joves de Sofonisba.

La nena de la dreta surt a un altre quadre, un retrat familiar de tres germans: Tres nens amb un gos (Tre bambini con cane, 1570-1590).


Anguissola era una pintora de molt de talent, però en la seva època no estava ben vist que les dames com ella es dediquessin professionalment a pintar. Per la mateixa raó no podien utilitzar models i només els estava permesa la pintura religiosa, el retrat íntim o l’autoretrat. Això que per a una pintora menys dotada hagués estat un desastre va convertir Anguissola, de primer, en la cronista de la seva família i d’ella mateixa (té una interessantíssima col•lecció d’autoretrats, de ben jove a anciana); posteriorment, en professora i pintora de càmera de la cort de Felip II. El rei, la reina, les infantes, van ser retratats magistralment per ella. Però fins ara la majoria de les seves obres havien estat atribuïdes a d’altres pintors. Per què? Perquè tampoc no estava permès que als quadres pintats per una dama hi figurés el seu nom: no podia signar.

Tot i el silenci que després va caure sobre Sofonisba, fins al punt que molts aficionats a la pintura en desconeixen el nom i l’obra, en la seva època va ser prou valorada, fins i tot per artistes i teòrics de l'art de la vàlua de Miquel Àngel, Vasari i Anton Van Dyck.

Aquí teniu els enllaços per gaudir d’aquestes dues obres. Nens pintats amb tendresa, nens que no són figurins, ni símbols, ni els "fills de", nens amb el seu propi valor com a persones, nens del segle XVI dels quals ha quedat immortalitzada la mirada trapella.

El joc d'escacs

Tres nens i un gos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada