De l'existència i la inexistència: Ève Curie

Retrat d'Ève Curie (1937)

Avui he hagut de patir per enèsima vegada la desagradable sensació de que les informacions que anem absorbint dia a dia per diferents canals estan esbiaixades, o són incompletes, o molts cops errònies, o directament falses. La feinada que tenim per contrastar tot el que ens arriba via internet és prou feixuga, però acceptable per la mateixa idiosincràsia del mitjà, que ja abordem amb una certa resignació. Però, i quan la font sembla més fiable, més sòlida, més fidedigna... en resum, «de confiança», i detectem horroritzats que ens estan aixecant la camisa? I ho sabem ben bé del cert?

Tot això treu cap a què, mentre llegia una novel·la d’evasió molt divertida (una de crims, vaja, perquè ens n’hem d’amagar a aquestes alçades) però escrita per una excel·lent professional, filòloga de renom, etc. etc. he detectat una fallada garrafal. És clar que, com que l’error apareix en la frase que pronuncia un personatge, potser és ell qui està equivocat, i no pas l’autora. Però, la veritat, analitzant el context em decanto més aviat per pensar que es tracta d’una petita pifiada de la mateixa novel·lista; pifiada que no sé si algú altre li haurà retret o no, és clar. El llibre es va publicar l’any 2017.

I en què consisteix el bunyol? Doncs bé, la protagonista de la història està divagant mentalment sobre la dicotomia «dona amb èxits professionals versus dona realitzada en la vida personal»; afirma que poques vegades es donen ambdós supòsits, i posa un exemple que m’ha fet esfereir: ha dit que la distingida Marie Sklodowska Curie, dos cops Premi Nobel, tot i estar casada, només va poder tenir una filla, dissortada ella, si no, no hagués estat capaç d’assolir l'excel·lència científica. Per cert, el sentit de la paraula «només» no l’acabo de copsar. Significa que tenir un sol fill és ser menys mare? La troca s’embolica.

Doncs no senyor, Marie Curie no va tenir «només» una filla, en va tenir dues. Irène, la més gran, va néixer l’any 1897 i també va fer una bona carrera: com la seva mare, va obtenir un Premi Nobel a Química. Quant a la petita, Ève, nascuda al 1904, va ser pianista i escriptora i es va dedicar especialment a les causes humanitàries (el seu marit va ser Premi Nobel de la Pau).

Potser no trobaria tan cridaner el fet de la desaparició d’Ève (qualsevol es pot equivocar) si no fos perquè no és pas el primer cop que la pobra dona es fa fonedissa de la realitat de qui sigui, com si mai no hagués existit. No una, ni dos vegades, no; diria que unes quantes més, he vist, o llegit, o sentit, que Marie Curie va tenir una filla, i que era com ella, un geni (jo diria una gran científica professional, però en fi). I prou. I per això sé que és la pobra Ève la que sempre es queda al tinter. Així de cop i sense remenar gaire, està desapareguda almenys d’una pel·lícula i d’un parell d’articles en revistes digitals, a més del text de la susdita novel·la.

Aquest assumpte és important? Jo crec que sí. En totes les ocasions en què he estat informada de la suposada maternitat única de Marie, la intenció era remarcar el seu gran sacrifici com a dona que no va poder expressar-se com a amant, mare i esposa. I crec que és falsejar la seva història deixar-la reduïda a una espècie de ment pura sense tenir en compte el seu exitós matrimoni amb Pierre Curie, el seu afecte per les seves filles i el greu dolor de la seva viudetat, a més del seu romanç amb Paul Langevin, quelcom que la xenòfoba opinió pública francesa li va fer pagar ben car.

Ève Curie va existir, va rebre l’amor del seus pares, va ser concertista de piano, va escriure la biografia de la seva mare (obra que, val a dir, no em va agradar gaire, és molt edulcorada), va pertànyer a la Resistència Francesa, va obtenir la Creu de Guerra, nomenada membre i després Oficial de la Legió d’Honor, consellera a la Secretaria de l’OTAN, administradora de la Fundació Curie, i va morir a la respectable edat de 102 anys desprès d’una vida plena i fecunda.

Però per a qui vol empetitir les dones excepcionals, està molt bé que Ève no hi sigui, no hi consti, ignorar-la és una altra forma de treure importància a tot allò que Marie Curie va assolir. I no és pas l’única de qui s’han dedicat a tergiversar la seva realitat.

De la pobra Margaret Mead van arribar a dir que no tenia cap mena de credibilitat en els seus estudis sobre sexualitat dels pobles primitius, i us preguntareu si és que no era prou bona investigadora. Doncs no, la raó determinant per a la crítica és que era una conca! No sé jo, Margaret Mead es va casar tres cops i es va divorciar, va tenir una filla del seu tercer marit, se li coneixen diversos amants d’ambdós sexes. Carai amb la conca!

En fi, només volia reflexionar sobre les informacions que anem rebent d’aquí i allà i em preguntava quantes persones estaran actualment afirmant de forma categòrica i, si cal, d’un cop de puny a la taula, que Marie Curie «només» va tenir una filla, que ho han sentit d’una font fiable i que, quina llàstima, no va poder gaudir com cal de la vida femenina. 

I ara una pregunta amb mala bava: també pregunten, diuen o comenten el mateix dels cienfítics masculins posant en dubte la seva realització com a homes segons els fills que han tingut o no? 

Per cert, en aquest mateix blog podeu trobar una entrada dedicada a Marie Curie, Marie Curie, el triomf de la tenacitat

Marie Curie i les seves dues filles, Êve (a l´'esquerra de la fotografia) i Irène