¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!...
¡El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
Enrique Santos Discépolo – Cambalache (fragment) (1934)
Potser no coneixeu aquest músic i lletrista si no és que sou molt aficionats al tango. A mi els tangos m’agraden molt, però Santos Discépolo (1901 – 1951) -més conegut com a Discepolín- era amb prou feines un nom, el de l’autor del inoblidable Yira, yira. Només després, mentre m’interessava en aquest personatge, he sabut que va ser a la seva època un dels autors més coneguts i estimats per la gent, que Gardel va interpretar bona part de la seva obra, i que com a autor de lletres (o poeta popular) ha estat admirat per Camilo José Cela y Ernesto Sábato.
Si el tema us sedueix, trobareu informació ben detallada en aquest enllaç:
http://www.todotango.com/spanish/creadores/sdiscepolo.asp
Llegir les seves lletres és el descobriment d’una ànima ben atenta a tot allò que passa al seu voltant, sensible, compromesa. I a més és una delícia la combinació entre la mètrica clàssica i l'expressivitat del llenguatge porteny, viu i picant, que utilitza. Va ser el testimoni de la societat més desafavorida del seu temps, i mal comprés per la classe política -que li va donar més d'un disgust-, i per molts que ara el jutgen des de la comoditat i una situació segura, ben allunyada de la realitat que a ell li va tocar viure. No era un ideòleg, només buscava algú que realment volgués posar remei a tantes desigualtats que, per la seva banda, no es va estar de denunciar.
De tots els tangos d’aquest autor, us deixo un ja molt oblidat: Qué vachaché (1926), cantat per una intèrpret de luxe, Sílvia Gaudín. Si no us agrada el tango com a estil musical, us recomano, així i tot, que llegiu ben atentament la lletra. Si algun terme s’us escapa (res d’estrany, aqui no parlem lunfardo!) podeu buscar una traducció a
Diccionario de lunfardo
i per als termes portenys més comuns, i fent una mica de broma
Diccionario argentino-español
Aquest tango té 85 anys i dissortadament, la cosa no ha canviat gens.Sí, aquells que creuen en l'ètica i l'honestedat, encara són risibles, igual ara que fa gairebé cent anys. Així és el món, i així paga. Una mostra més de que hem de saber viure segons les nostres conviccions i passar sense la seva aprovació!
Qué vachaché
Tango (1926)
Piantá de aquí, no vuelvas en tu vida.
Ya me tenés bien requeteamurada.
No puedo más pasarla sin comida
ni oírte así, decir tanta pavada.
¿No te das cuenta que sos un engrupido?
¿Te creés que al mundo lo vas a arreglar vos?
¡Si aquí, ni Dios rescata lo perdido!
¿Qué querés vos? ¡Hacé el favor!
Lo que hace falta es empacar mucha moneda,
vender el alma, rifar el corazón,
tirar la poca decencia que te queda...
Plata, plata, plata y plata otra vez...
Así es posible que morfés todos los días,
tengás amigos, casa, nombre... y lo que quieras vos.
El verdadero amor se ahogó en la sopa:
la panza es reina y el dinero Dios.
¿Pero no ves, gilito embanderado,
que la razón la tiene el de más guita?
¿Que la honradez la venden al contado
y a la moral la dan por moneditas?
¿Que no hay ninguna verdad que se resista
frente a dos pesos moneda nacional?
Vos resultás -haciendo el moralista-,
un disfrazao...¡sin carnaval!
¡Tirate al río! ¡No embromés con tu conciencia!
Sos un secante que no hace reír.
Dame puchero, guardá la decencia...
¡Plata, plata y plata! ¡Yo quiero vivir!
¿Qué culpa tengo si has piyao la vida en serio?
Pasás de otario, morfás aire y no tenés colchón...
¿Qué vachaché? ¡Hoy ya murió el criterio!
Vale Jesús lo mismo que el ladrón...
Música: Enrique Santos Discepolo
Letra: Enrique Santos Discepolo
Aquí teniu l'enllaç per sentir-la en forma de tango cantat per Carlos Gardel:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada