I el riu segueix fluint

Quan t'adonis que estàs del cantó de la majoria, ha arribat el moment de fer una pausa i reflexionar

Mark Twain i una història d'amor amb el Mississipi

Samuel Langhorne Clemens, l’escriptor nordamericà que va relatar com ningú la vida de les terres travessades pel Mississipi, fins i tot va triar el seu pseudònim a partir de paraules relacionades amb la navegació fluvial. En aquest cas, d’un crit dels tripulants d’aquells famosos vaixells que indicava que el pas era segur: by the mark twain (per la marca del dos, és a dir, dues braces, una fondària suficient).

Si al Tom Sawyer i al Huckleberry Finn el riu s’emporta una bona part del protagonisme, jo vaig trobar realment colpidor el seu paper a una obra no tan coneguda: Pudd'nhead Wilson, publicada l’any 1894. El seu títol ha estat traduït de diverses maneres, però jo el vaig llegir com a Cabeza de Chorlito (en català li podríem dir Cap de Pardals). Em sap greu no poder donar les dades de l’edició, però vaig perdre de vista el llibre ja fa anys, cosa que no deixo de lamentar, ja que trobo que es tracta d’un text excel•lent.

És una novel•la crítica, desencantada, on les injustícies del racisme i de l’esclavitud donen un caire ombrívol a una obra inicialment pensada como la descripció humorística d’una petita ciutat i la gent de bona casa que hi viu, ridícula i estúpida, plena de convencionalismes. Però a Twain se li va complicar el relat, i el que va començar amb els problemes d’un jove advocat, Wilson —el Cap de Pardals del títol, persona intel•ligent i sensible blasmada in aeternum per una colla d’idiotes incapaços d’entendre el seu fi sentit de l’humor—, va acabar convertint-se en una amarga anàlisi d’un temps i d’un lloc molt concrets: les vores del Mississipi abans de la Guerra de Secessió.

El riu és aquí el símbol i l’eix vertebrador de l’atzarós destí dels esclaus: riu amunt, al poblet on transcorre la història, el que poden esperar és un treball més o menys feixuc en horts i petits camps de conreu, i com a servidors domèstics. A la mercè dels seus amos però tènuement protegits per un certa ideologia decorosa de no perjudicar els criats de tota la vida. En resum, una certa, encara que precària, seguretat.

Riu avall, enmig de les grans plantacions del sud, només els espera el treball esgotador als immensos camps de cotó, el fuet, els maltractaments, la separació de famílies... Per als esclaus de Pudd’nhead Wilson, ser venut riu avall és una cruel sentència de mort, però una mort lenta, que només els arribarà desprès de ser explotats fins a l’extenuació.

També aquí, com a El príncep i el mendicant, dos nens neixen el mateix dia (i aquí, a més, a la mateixa casa). El seus destins es creuen i el riu serà qui marcarà la vida de tots dos. Les relacions materno-filials estan mirades sense cap complaença; Roxy, Tom i Chambers no viuen una idíl•lica relació com la de Scarlett i Mamie a Gone with the Wind, sinò que formen un triangle afectiu de mare i fills ple de secrets, malentesos i crueltat. Aquí està del tot absent el paternalisme envers els esclaus descrit per Margaret Mitchell, i s'aprecia molt més la degradació de l'ésser humà que comporta l'esclavitud. Si Gone with the Wind ha de ser jutjada tenint en compte la situació personal i social de la seva autora, Pudd’nhead Wilson, escrita sense cap pretensió, no necessita d'ajuts per ser assimilada com el que és: una obra mestra de l'observació i alhora un al·legat contra els absurds, la hipocresia i l'anquilosament de les institucions. I el seu terrible final —«venut al sud, riu avall», quan vaig llegir el llibre per primer cop, aquesta darrera frase em va deixar corglaçada— ens desencanta de qualsevol il·lusió que haguéssim pogut tenir de veure si tot plegat tenia una solució. Si teniu ocasió de llegir aquesta obra, no la deixeu passar.


Una cançó del Mississipi: Old Man River

I per acompanyar musicalment aquest text, us deixaré amb Old Man River (Jerome Kern i Oscar Hammerstein II, 1927), la cançó del riu que per sempre flueix, indiferent als sofriments i les càrregues dels que viuen d'ell i per a ell. Escolteu-la en una versió que la meva àvia sempre va defensar com a molt superior a d'altres, interpretades per cantants de molt de mèrit i gran estil, però que li van donar un aire sentimental que no és el que li escau.

Aquí, cantada per Paul Robeson a la pel.lícula Showboat (1936), Old Man River és un cant de negres que nominalment ja no són esclaus, però als quals la vida no regala res: treball feixuc i mal pagat, cap expectativa de millora, gastar el sou en beguda, ficar-se en embolics i acabar a la presó, seguir sota la mirada ferrenya i les celles corrufades de l'amo blanc... Res de nou no ha portat la tan predicada llibertat. Mentrestant, impassible, el riu segueix lliscant avall, com sempre. És una versió enganyosament senzilla, basada en la força de la mateixa lletra i en la magnífica veu de Robeson, i interpretada de manera fatalista, no espectacular ni romàntica. Espero que us agradi!

Old Man River per Paul Robeson





P.D.

Si teniu ganes de fer comparacions i no us fa mandra escoltar una altra versió, aquí en teniu una de Frank Sinatra. Res a dir quan a la part vocal, però, vaja, ni la interpretació ni la parafernàlia que l'envolta tenen res a veure amb el significat que inicialment tenia, i el que era compromís es converteix en espectacle al gust de Hollywood. A més, la lletra original va patir molts canvis, ja que on es parlava de negres sota blancs, ara es parla de pobres sota rics. Amb tots els respectes, això traeix l'esperit de la cançó, dedicada als antics esclaus.


Old Man River per Frank Sinatra