divendres, 5 de febrer de 2010

El valent que pujà a llom del tigre

Aquest conte procedent de l’Índia sempre m’ha semblat molt original, tot i que té un lleuger eco de Baralla per signes. Un dels seus protagonistes és un tigre de Bengala (Panthera tigris tigris), un animal magnífic que avui desgraciadament està ben a prop de ser només una llegenda. Segons la llista vermella de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura), el seu estat és de “perill crític d’extinció”. Si no anem amb compte, aviat explicar un conte de tigres serà com explicar un conte de dracs.

Si us interessa el tema de les extincions, podeu trobar informació àgil i exhaustiva a la Wikipedia. Es pot començar per

Lista Roja de la UICN

Com sempre, explico aquest conte com m’hagués agradat que me l’expliquessin a mi.






"Fa molts i molts anys, en mig de les selves inextricables de l’Índia, vivia un tigre. Era un felí astut i sagaç, que dominava un ample territori de caça. En aquella jungla, era, indiscutiblement, el rei, mentre l’elefant es comportava com una mena de monarca convidat, tolerat i mai molestat.

El nostre protagonista hagués pogut acabar la seva vida sense conèixer res més, com tants milers i milers dels seus congèneres, però el destí li tenia prevista una petita broma.

Un incendi paorós va assolar la jungla, els animals fugien espantats en totes direccions, i el nostre tigre no va ser menys. Terroritzat, va haver d’abandonar aquell entorn que tan bé coneixia i allunyar-se’n fins a llocs que mai no havia trepitjat.

Completament desorientat, mort de gana i fet una llàstima, el tigre va arribar una nit a prop d’un poblat d’humans. L’animal mai no havia olorat res de tan estrany i es movia amb recel. A més, va esclatar una tempesta molt violenta i la pobra bèstia, mullada com una esponja, va intentar aixoplugar-se prop d’una estructura per a ell desconeguda.

Henri Rousseau. Tigre dans une tempête tropicale (1891)


Era la cabana d’una pobra dona, vella ja i xacrosa. Arraulit contra la paret d’aquell míser habitacle el tigre va sentir una cosa que no va poder entendre. El sostre de la cabana tenia goteres per totes bandes i l’anciana no donava abast a posar olles, bols i cubells per recollir l’aigua. Anava desesperada d’una banda a l’altra, fent un gran terrabastall de terrissa, mentre no deixava de somicar:

- Ai, senyor Xiva, ai, Ganexa! Apiadeu-vos de mi! Aquest “degoteig continu” em farà parar boja!

Més sorolls, més gemecs.

- Ai, pobre de mi, aquesta és la nit de la meva desgràcia, ni reposar, ni dormir, només el “degoteig continu”!

El tigre estava ja bastant intrigat.

- Ai, Vixnu, ai Rama! Abans m’enfrontaria a un búfal salvatge, abans preferiria que un ós em ventés un mastegot, abans voldria veure cara a cara a un tigre, que suportar aquest “degoteig continu”.

A aquestes alçades el tigre havia entès clarament una cosa: el “degoteig continu” havia de ser quelcom esgarrifós. Així l’animal parlava amb ell mateix:

- El “degoteig continu” ha de ser la cosa més terrible de la jungla, més forta que un búfal, més ferotge que un ós, ¡més temible que jo! ¡Oh, esperits de la natura, que no hagi jo de conèixer aquest mal!

I vet aquí que un vell del poble que es deia Xandra anava amunt i avall del llogarret buscant el seu ase, que, espantat de la tempesta, s’havia deslligat de l’estaca i s’havia escapat. En Xandra era molt poruc i molt mandrós, i no li feia cap gràcia passejar-se sota el terrabastall de trons i llamps, però la por als renys de la seva dona l’havia fet sortir a encalçar la seva bèstia de càrrega, i per tant estava de molt mal humor. En la incerta resplendor d’un llampec li va semblar veure una figura ajupida vora la cabana de la vella Aisha, i es va llençar directament cap al tigre, xisclant com un boig i etzibant bastonades a tort i a dret.

- Poca pena, mala bèstia, però què t’has cregut! Mira que escapolir-te i fer-me sortir en aquesta nit tan galdosa! Et donaré de fuetades fins que aprenguis! Arri, dolent, malvat, cap a casa o et deixo ben baldat!

El tigre no sabia d’on li plovien els cops. Cansat i afamat com estava, atabalat pel soroll dels trons, la claror fantasmal dels llamps, els gemecs de la vella, els crits d’en Xandra i les puntades de peu que rebia, va perdre l’oremus i la carta de navegar. Es va arraulir, fet una bola peluda, i només era capaç de pensar:

- Ja està aquí, ha arribat, el “degoteig continu”! Pobre de mi!

A còpia d’empentes i crits en Xandra va aconseguir que el tigre s’aixequés, aleshores va muntar a sobre i el va fer anar cap a casa seva mentre no parava de renyar-lo i colpejar-lo amb els talons com si fos un rossí. Arribats que foren a casa, en Xandra va lligar el tigre a l’estaca i se’n va anar a dormir. Hauríem d’aclarir, en honor a la veritat, que en Xandra, d’amagat de la seva dona, havia begut una mica més del compte d’un deliciós licor que li havia regalat el seu cunyat i que es guardava per a les festes solemnes. No és d’estranyar, doncs, que no tingués el cap gaire clar i encara menys la vista.

Al matí, a punta de dia, la dona d’en Xandra va sortir al pati i l’ensurt que es va donar va ser èpic quan va veure l’enorme felí estacat i estirat, i amb aire d’estar completament desmoralitzat. Els xiscles de terror de la dona van despertar tot el poblat i aviat una munió de gent s’estava al voltant de l’animal, admirats i bocabadats pel que havia passat. Quan en Xandra es va aixecar i va sortir de casa i va veure per una banda, el tigre, i per l’altra, la gent que l’aclamava, no sabia si riure o plorar. La dona no parava de repetir a tort i a dret que el seu marit havia donat una pallissa al tigre, havia muntat a sobre, i, ell tot sol, l’havia lligat al mig del seu pati. La notícia s’escampà aviat al poble del costat, i després a l’altre, i finalment va arribar a la capital del regne i a oïdes del rei.

El sobirà va quedar ben parat de sentir una feta com aquesta i tot seguit va manar que aquell valent, que havia pujat a llom d’un tigre, fos dut a palau, vestit com un noble, i nomenat general en cap de tots els exèrcits del país.

I vet aquí el pobre Xandra convertit en el gran manaire de tots aquells guerrers que, tot s’ha de dir, li feien més por que goig, quan els veia amb els seus turbants alts, els seus bigotis eriçats, els ulls ferotges i la mà al sabre.

No havien passat gaires dies que un exèrcit enemic va acampar prop de la capital i el seu comandant va enviar un missatge en el qual es reptava al rei a trobar-se immediatament amb ell i retre homenatge o ser destruït juntament amb tots els seus súbdits.

El rei no s’ho va pas pensar. En Xandra, davant de tot l’exèrcit, es presentaria davant d’aquell fatxenda i li clavaria una allisada que se’n recordaria tota la vida.

Van preparar un cavall magnífic, coratjós i ple de nervi, per al valent que dominava tigres; i quan el pobre Xandra, que mai havia muntat sinó el seu ase patitort, el va veure aixecar les potes d’aquella manera esfereïdora, quasi li va agafar un cobriment de cor.

- Ves que faré! - li va plorar a la seva dona – Si pujo dalt d’aquest cavall, em mataré sense haver sortit de les cavallerisses.

Però ella, que era prou astuta, li va dir:

- No pateixis, que jo et lligaré ben fort a la sella i al coll del cavall, i ni que vulguis podràs descavalcar.

I així ho va fer, però quan ja estava mig lligat, el cavall, que ja estava prou nerviós de tanta corda, es va espantar per un soroll sobtat i va sortir cames ajudeu-me sense esperar ningú, mentre l’exèrcit el mirava córrer sense saber què fer.

- Dona, ajuda’m, no m’has lligat les mans!

Però ves a saber on estava, ja. En Xandra no podia caure, però, mort de por, es va adonar que el cavall anava de dret al campament enemic. Si aquells salvatges se n’apoderaven, d’ell, en farien xixina. Així que va intentar agafar-se a la gruixuda branca d’una alzina que va trobar en el seu camí. Però tanta era l’empenta del cavall, i tan fort hi estava lligat i la sella tan ben posada, que d’una estrebada la va arrencar d’arrel. I així, muntant un cavall espaordit, brandant un arbre i cridant com un posés, va acostar-se a l’exèrcit enemic.

No sé si us podeu imaginar l’escena tal i com la van veure els acampats, però devia de ser una cosa per guardar-la als annals. Els soldats, morts de por, corrien aquí i allà, deixaven anar les armes i desapareixien en l’horitzó. Un o dos van tenir prou esma per arribar-se a la tenda del comandant i cridar:

- Venen els enemics! Són gegants enfurits, que galopen a tota velocitat i en la seva ràbia arrenquen arbres i els sacsegen sobre el seu cap.

El comandant,en sentir això, va pensar molt atinadament que a ell aquella guerra ni li anava ni li venia, que només era un manat i que campi qui pugui. Va treure el cap per la porta i va cridar:

- Qui es vulgui quedar a que li esberlin la closca, doncs ja s’ho farà.

I va sortir tan de pressa i va córrer tan i tan, que encara avui se’n parla.

Quan el cavall es va atipar de fer el boig es va parar, i les cordes, consentides de tanta estrebada, es van afluixar, i en Xandra va caure a terra. Amb tot el cos adolorit va agafar per les regnes el cavall, que de tan cansat semblava un xaiet, i xino-xano va tornar cap a la capital. De camí va passar pel que quedava del campament enemic i allà va trobar el seu exèrcit i el mateix rei que, molt cofoi, llegia un escrit que el comandant havia deixat en el qual demanava clemència i oferia una pau sense condicions. El sobirà estava tan satisfet del seu general en cap que el volia nomenar hereu i tot, però en Xandra li va dir que ja en tenia prou, que ja havia salvat el regne per uns anys i que preferia tornar-se’n al poble i llaurar el tros com abans.

Tota la cort va lloar la seva actitud i no en vulgueu d’homenatges, de poemes èpics, de cantates i de cerimònies en honor del valent que havia muntat dalt del tigre, havia foragitat tot sol un exèrcit sencer, i havia tornat de la seva gesta caminant com un humil pagerol. La seva història va ser escrita en lletres d’or al llibre de la reialesa i va quedar com a exemple de les generacions futures, i tots els nens del país van haver d’aprendre de cor els seus fets. El nom de Xandra no va ser oblidat ja mai més.

I mentre s’escrivia una pàgina de la Història, què se n’havia fet, del nostre amic tigre? Doncs, amansit com estava, va ser durant uns dies una joguina per als nens del poble, però, refet de mica en mica del seu ensurt, i ben peixat i mimat per les criatures, va recuperar les seves forces i finalment va poder tornar a la seva jungla i reprendre la seva vida de tigre. I, feliçment per ell, a la seva memòria d’animal només va quedar un lleugeríssim traç de tot els fets, i el record borrós de l’existència d’un terrible monstre de malnom Degoteig Continu."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada