Torneu-nos el cel nocturn

M’agrada mirar el cel estrellat, és un dels plaers senzills que ara són impossibles en una gran ciutat, però sempre que estic de nit en algun lloc amb poca contaminació lumínica aprofito per deixar passejar per la volta celeste els ulls...i la imaginació. Em sento en aquells moments agermanada amb aquell caçador-recolector que una nit va aixecar la vista i es va preguntar si estava mirant les fogueres de campament dels seus congèneres de sobre el núvols.

Un handicap important de l’astronomia, per als aficionats, és el nivell matemàtic requerit per adquirir coneixements. Confesso que, el que és jo, em perdo entre la declinació, l’ascensió recta i la trigonometria esfèrica. Passar del concepte d’any llum al de parsec ja ha estat un triomf per a la meva capacitat. I no parlem de disposar d’instruments adequats d’observació. Intenteu mirar ni que sigui la Lluna o Júpiter amb uns prismàtics! O disposeu d’un bon trespeus o tot es converteix en un ball.

Recordo, això sí, un dia que vam poder enfocar les Plèiades. Des del nostre balcó, a simple vista, es distingien amb prou feines uns borrosos punts de llum. A través dels prismàtics, com en un joc de màgia, van aparèixer uns estels preciosos, clars i brillants. És una imatge que mai s’esborrarà.

Fa uns anys, uns amics que disposaven d’un telescopi i una amiga que tenia una caseta al camp es van combinar per oferir-nos una nit molt especial. Després de passar molta estona mirant estrelles i constel•lacions prominents, el nostre aspirant a astrònom ens va ensenyar el gran premi que guardava en una màniga com a protagonista de la nit: el planeta Saturn. Va esmerçar una bona estona en enfocar-lo i fixar-lo, però quan per fi ho va aconseguir i vaig posar l’ull a l’objectiu, vaig veure la cosa més increïble del món: una esfera de colors, voltada d’un anell, surant en mig de l’espai com una bala de vidre. Per un moment, vaig creure que el xicot havia enganxat una fotografia a l’aparell!

Què explicaré d’aquella nit en què, a Cadaquès i a simple vista, el cometa Hyakutake ens va oferir la visió fantàstica de la seva cabellera i la seva cua, navegant en mig d’un mar d’estels. Un record que m’ha fet estimar els cometes per sempre més.

Vaig gaudir molt amb la lectura del llibre de David Galadí-Enríquez, A ras de cielo (Ediciones B, 1998). Una obra la presentació de la qual vull deixar per a Carme Jordi, autora del pròleg, del qual he extret aquestes frases:

“Molts han anomenat a la nostra època l’era de la comunicació. És cert que (...) els mitjans de comunicació tendeixen a envair la nostra vida quotidiana i ben sovint constitueixen la nostra forma d’aconseguir informació.(...) Però hem de recordar que els mitjans de comunicació, els llibres, Internet, descriuen i reflecteixen el món que ens envolta, i que aquest món també es pot observar en persona, directament. Certament, els avenços tecnològics permeten accedir a detalls que ens amaguen les limitacions físiques dels nostres sentits o la nostra posició a la Terra.(...) Però no és menys cert que observar el firmament directament, sense instruments, també aporta informació i coneixement. Com s’ha fet al llarg de tota la història de la humanitat (...) Que les imatges meravelloses, espectaculars, que ens ensenyen els mitjans de comunicació, obtingudes mitjançant grans telescopis o satèl•lits artificials, no esvaeixin la capacitat de meravellar-nos o de sorprendre’ns amb la visió directa i tot el que podem aprendre amb ella”.


Tots els temes tractats es basen en l’observació sense instruments i sense coneixements matemàtics complexos. A destacar el per a mi, filla de la mediterrània, desconegut món de les marees, i la crida del darrer capítol: “recuperem el cel nocturn i alhora estalviem recursos energètics!”

Cometa Hyakutake (més informació a www.educarm.es)