El pont

D'aquest conte n’he sentit i llegit versions tan diferents les unes de les altres que ja no sé quina deu ser l’original, ni si es tracta d'un relat festiu o seriós; me n’he trobat de tot tipus, i amb diferents finals també. Així que he decidit inventar-me un jo, de final, que m’agrada més que els que m’han explicat.

En una ciutat sagrada del nord de l’Índia hi havia un ashram en el qual vivia un mestre molt venerat. Rebia deixebles procedents de ciutats i regnes molt llunyans ja que per tot arreu corria la fama de la seva santedat. Ningú no recorda el seu nom, però potser Krishnadayal anirà bé per referir-nos-hi.

Krishnadayal havia estudiat a fons les escriptures vèdiques, n’era un autèntic erudit que copsava els més subtils matisos de l’antiga saviesa. Passava hores en meditació, practicava dejunis molt rigorosos i era en tot un exemple de bon samnyasin. Però el cert és que a mesura que passaven els anys i rebia més i més mostres de l’admiració dels altres, va començar a estar més pendent del que deien d’ell que no pas del seu creixement interior, i aviat va caure en l’autocomplaença. Al seu voltant van aparèixer, i s’hi van quedar, els aduladors, una espècie maligna que tot home de vàlua hauria de foragitar sense compassió. I de mica en mica va perdre de vista el que havia estat el seu més car objectiu i es va convertir en un sant només de nom, cregut i avariciós de lloances i respecte.

Però la fama de l’ashram no havia pas minvat, els deixebles sincers continuaven arribant, i entre ells un jovenet de nom Rathish que aviat va reverenciar el mestre com cap dels altres ho feia. En el seu cor hi havia una tendresa i un amor especials cap a Krishnadayal i bevia de les seves paraules i del seu exemple com de l’aigua sagrada del Ganga. Rathish era l’encarregat d’anar cada dia a buscar la llet del seu estimat guru, per la qual cosa havia de fer un camí molt llarg; l'ashram estava bastant apartat de la ciutat, a l’altre banda del riu, i el pont es trobava ben bé a una hora de camí.

Un dia Krishnadayal va observar que la seva llet estava sempre preparada ja a punta de dia i se’n va estranyar; bé prou sabia la distància que s’havia de recórrer. O el noi sortia essent encara de nit, o bé anava a un altre lloc més proper. Així que va parlar amb ell per preguntar-li com era que trigava tan poc a fer aquest encàrrec.

- Venerable samnyasin – va respondre el noi – no hi ha rés de més senzill. El vostre poder és tan gran que el camí per servir-vos és curt.

- No entenc què vols dir. Com puc fer jo el camí més curt?

- Mestre, vos sabeu que s’ha de caminar un bon tros fins al pont, travessar-lo i després desfer bona part del camí per arribar a la casa on em donen la llet. Doncs bé, vaig pensar que si pogués travessar el riu des d’aquí i tornar de la mateixa manera trigaria ben poca estona i podria estar més temps aprenent al vostre costat.

- Però això no pot ser, Rathish, no es pot travessar el riu des d’aquí, és impossible.

- No per al vostre gran poder. Si passo mentre pronuncio el vostre nom puc caminar per sobre de les aigües. El mot Krishnadayal em permet arribar fins a l’altra vora fàcilment, com sobre un pont. És pel vostre gran mèrit que aquest miracle té lloc.

Krishnadayal va quedar astorat de sentir-lo, però en lloc d’interpretar aquell fet com una prova de la senzillesa i la sincera fe del noi, el que va pensar és que la seva pròpia santedat era encara més gran del que creia. Decidit a mostrar a tots els seus deixebles la gràcia divina de què estava dotat, els va congregar al costat del riu i es va llençar en mig del corrent, repetint el seu propi nom i esperant el moment en què les aigües es convertissin en un pas tan segur com la terra ferma.

No va passar. Es va enfonsar com un roc i sort en va tenir d’un parell de xicots espavilats que van desafiar el fort corrent i el van treure del riu, físicament il•lès però amb la reputació més malmesa que el seu dhoti, que es podia eixugar, mentre que la seva fama de sant ben aviat es va esvair.

Perduda la reputació, perduda la santedat. Molts deixebles van marxar, la bona gent de la contrada va deixar d’anar a l’ashram a fer ofrenes i demanar consell, i només uns quants fidels, entre ells Rathish, es van quedar amb el mestre. Però Krishnadayal era en el fons un sincer buscador, i es va adonar en quin abisme de vanitat havia caigut. Va decidir fer creu i ratlla amb el passat. Va enviar els seus darrers seguidors cap a casa, va tancar l’ashram i va començar una peregrinació a la qual no va posar cap termini, ni cap direcció concreta. Abans que res, va deixar el seu nom de Krishnadayal: era una relíquia que ja no tenia cap significat. Va adoptar el nom de Brahmapati, i sense acomiadar-se de ningú ni donar explicacions, va emprendre el seu nou camí.

No sé dir-vos quan de temps va caminar, ni a on va anar. Va veure pobles i ciutats, rius sagrats i profans, banys, cremacions, festes esbojarrades i espantoses penitències. Va suportar monsons i sequeres, va visitar temples magnífics i caus de rates, i a tot arreu només observava, deixava que la realitat l’omplís, gaudia de la bellesa i tenia paciència amb els entrebancs, es perdia entre la gentada i meditava en soledat, cantava als casaments, reia amb els nens que festejaven els acudits dels actors ambulants baul, escoltava les cabòries dels atrafegats, estrenyia la mà dels moribunds. Saludava al sol i a la lluna, deixava que el vent l’envoltés com una abraçada, i així, a poc a poc, va deixar de jutjar-se ni en bé ni en mal, i es va convertir, sense adonar-se’n, en algú molt diferent del vell Krishnadayal.

Ja feia dies que se sentia joiós. Seguia un camí de muntanya, a les primeres estribacions dels sagrats Himàlaies, i en la puresa de l’aire es veia capaç de volar, com un germà del voltor i de l’àguila dels cims. La bellesa de les neus perpètues que es perdien en l’horitzó, el somni porpra dels boscos de tardor, el cant dels rierols, el brunzit dels petits insectes atrafegats, tot era una festa per al seu esperit en calma. Un matí, just abans de la sortida del sol, el va despertar del seu somni tranquil un cant meravellós que semblava venir d’un senzill temple de fusta. L'edifici sobresortia entremig dels núvols, a l’altra banda d’un penya-segat paorós, i un pont platejat perdut entre boires duia des del lloc en què s’estava Brahmapati fins a la mateixa porta. El va seguir sense cap vacil•lació i aviat es va trobar davant del temple i d’un sacerdot vestit amb una senzilla túnica grisa, que es mirava Brahmapati amb serena simpatia.

- Benvingut, amic. Has tingut bon viatge? Vine amb nosaltres, t’estàvem esperant de fa dies.

- Gràcies, venerable, però no crec que m’esperéssiu a mi. Jo sóc només un pobre caminant.

El monjo el va agafar suaument del braç i el va portar cap a la mateixa vora del precipici.

- Tot el que travessa el pont és aquell que esperàvem.

I l’antic Krishnadayal, ara Brahmapati, va veure com el que ell havia cregut un sòlid pont era tan sols una lleu volva de boira, que va desaparèixer com un somni amb el primer raig del sol naixent.