diumenge, 14 de febrer de 2010

Carta oberta a Felipe (el de Quino)


Estimat Felipe,

Feia molt de temps que et devia aquesta carta. Mira que he estat anys preguntant-me: “però de que em coneix a mi Quino per retratar-me d’aquesta manera?” I ara m’adono que el que passa és que tu i jo pertanyem al mateix tipus humà. Sí, sí, ja sé que tu ets un noi i jo una noia, però hi ha coses per a les quals el sexe és irrellevant. Tu i jo, Felipe, ens assemblem en quelcom més fonamental.

Ens fa por arriscar-nos a morir si ens posem dempeus i entenem que no és digne viure de genolls, així que anem fent assentats: no és tan perillós, i som prou sincers per reconèixer-ho... davant nostre, mai davant dels altres. Estem ben segurs que ningú pot endevinar els nostres anhels secrets, enterrats al fons del nostre cor, i ve una Susanita qualsevol i ens els tira a la cara sense compassió. Som feliços amb coses senzilles però ens troben superficials. Estimem i valorem els altres però quan som estimats i valorats ens sorprenem (jo? a mi?). Sempre ens han dit que aquest món no està fet per a nosaltres, nens eterns.

Com tu, he estat menjant pollastre tan tranquil•la fins que m’han fet adonar que si estava mort era un cadàver, i ara no sé si fer-me vegetariana o passar-me al gall d’indi. Com tu, he anat a buscar el pa i la llet durant anys, amb ganes i sense, perquè em semblava que aquest era el meu deure amb els meus éssers estimats, i ara per tot arreu diuen que no sóc autèntica, que m'enganyo. Què hem de fer, amic?

T’equivocaves en una cosa, i jo també: pensaves que mai no series capaç de calar foc a allò que trobaves inacceptable i que no podies suportar. Estaves massa imbuït de la teva covardia (té tants matisos). I ara resulta que, de mica en mica, estàs (estem) canviant. De moment, ja estic mirant on trobar benzina. És una manera de començar.

Perquè en contra del que pensaven de nosaltres, resulta que estem creixent. No sé com, però hem deixat d’esperar que el “Llanero Solitario” ens vingui a rescatar, i hem començat a buscar la força dintre de nosaltres mateixos.

Ai, Felipe, tan tranquils que vivíem amb els nostres somnis de que l’escola es cremaria i no hi hauríem de tornar mai més! Però ara ens sentim millor, no és cert? Ara que les il•lusions de nen s’esvaeixen podem mirar endavant amb més seguretat, van minvant les trontollades emotives, van minvant les rabietes quan les coses no són el que pensàvem.

El camí pot ser dur, però és bonic, oi? Com et sents, Felipe, ara que ens estem fet grans? El nostre cor, que sempre havia estimat, encara s’ha obert més, ja no patim tanta por, percebem una petita (tan petita encara) espurna de gosadia, que ens està fent més lliures.

Ser pares no és tan fàcil com ens pensàvem, estàvem tan segurs que haver estat un nen feliç ens faria fer feliços els altres... Ai, Felipe, a punt hem estat de tirar la tovallola, però resistim, eh?

Hi ha tantes coses que no sabem, Felipe! A l’escola no ens ho van dir, que hi havia tot aquest món immens; deien que tot estava escrit als llibres de text, i ens ho vam creure. S’ha acabat, noi, hem d’investigar pel nostre compte, hem de buscar, aquí i allà, fer el nostre camí. El que no hem de fer mai és deixar d’estimar, és el millor que hem tingut sempre i el que per sempre retindrem.

Fins aviat, Felipe, no t’espantis, ens seguirem veient, seguirem rient junts amb les nostres coses. Créixer no vol dir tornar-se un savi encarcarat. Al contrari, hem descobert que els savis que ho són de veritat duen la senzillesa al seu cor. Com que nosaltres sempre hem estimat les coses senzilles, ens ho passarem molt rebé, i quan vinguin les tristors i les soledats (que vindran, Felipe, no en dubtis) potser ja estarem preparats, com els savis, per acceptar allò que ve, per fluir en el riu de la vida, per deixar-nos caure al fons de l’onada i esperar que ens dugui a la platja.

Per no odiar, per no jutjar, per no condemnar.

Feliç creixement, Felipe! La teva amiga que t'estima

Isabel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada