diumenge, 9 de gener de 2011

Tornar a casa

Avui estava copiant música. I l'he trobada, una de les seves cançons preferides. La recordo escoltant-la, i dient-me: “És preciosa, oi? Sentim-la una altra vegada!”

Ha marxat. No vol tornar a casa. S'estima més viure en un lloc on m'esgarrifa que s’hi hagi d’estar algú dels meus. Els altres, els que restem a la llar, estem desorientats, no entenem què ha passat. El dolor, la por i el ressentiment pels esdeveniments dels darrers mesos són sentiments que estan encara molt frescs, tot i que a poc a poc ens asserenem; i ara ens preguntem, els uns als altres, què ha passat, què li ha passat, què ens ha passat.

Ara que recollim les restes destrossades del que vam ser, només tenim records, i no ho entenem.

No es sentia a casa. Buscava una altra, de casa. Uns altres pares, una altra vida. I en la seva desorientació ha triat un camí tenebrós.

No ens hem entès; crec que tots ho hem intentat, però no ens n'hem sortit.

Creieu que hi ha solució? Que existeix el retorn a casa? Des de tan lluny?

Pot ser, que quan ja fa anys escoltava un cop i un altre aquesta cançó, d'alguna forma, ho preveia, el que ens passaria? Que ja ho imaginava en el fons del seu cor, que no estava a casa i que no hi havia retorn?

Sí, li agradava molt, la cançó. A mi em donava tristesa, però també m'agradava. I ara l'escolto i m'esborrono. Perquè sento la seva veu, que em parla, que potser ja em parlava però no la vaig saber entendre. Els retrets que potser em volia fer i no sabia com... i jo tampoc.

Ha de ser horrorós sentir aquesta buidor, no veure’s capaç de trobar el teu lloc. Creure que tothom t’ha traït i que no hi ha retorn. Jo no vull que senti aquesta desempara, vull que senti que es pot tornar a casa. A qualsevol casa, ja que la llar està dintre del cor, no pas a fora. N’hi haurà prou, amb voler-ho?

Hi haurà, per a nosaltres, tornada a casa?


Gollum's song



Where once was light
Now darkness falls
Where once was love
Love is no more
Don't say goodbye
Don't say I didn't try

These tears we cry
Are falling rain
For all the lies you told us
The hurt, the blame!
And we will weep to be so alone
We are lost
We can never go home

So in the end
I'll be what I will be
No loyal friend
Was ever there for me

Now we say goodbye
We say you didn't try

These tears you cry
Have come too late
Take back the lies
The hurt, the blame!

And you will weep
When you face the end alone
You are lost
You can never go home
You are lost
You can never go home

Gollum's song - Howard Shore, Frances Walsh (2002)
Performed by Emiliana Torrani




No en sé gaire,d'anglès, però jo la traduiria així:


Allà on un cop
va haver-hi llum
ara cau la foscor.

Allà on un cop
va haver-hi amor
ja no hi ha més amor.

No diguis adéu
No diguis
que no m'he esforçat.

Aquestes llàgrimes que vesso
són pluja que cau
per totes les mentides
que m'has dit,
el dolor, la culpa!

I ploraré perquè estic tan sola,
estic perduda,
mai no podré
tornar a casa.

Cap al final
seré el que sóc.
Cap amic lleial
no hi haurà pas per mi.

Ara et dic adéu,
jo dic que tu
no ho has intentat.

Aquestes llàgrimes que vesses
arriben massa tard.
Queda't les teves mentides,
el dolor, la culpa!

I ploraràs
quan arribaràs
tot sol al final.
Estàs perdut,
mai no tornaràs
a casa.

Estàs perdut.
Mai no tornaràs
a casa.

4 comentaris:

  1. Sí que es horrorós, estimada Isabel, sentir-se sol i desesperat cada un dels minuts de la teva vida. Creure que no pots confiar en ningú i córrer amunt i avall buscant alguna cosa que no saps el que es... Però si ella te la possibilitat d'agafar una ma, només serà la d'una persona que entengui com se sent i que no vulgui que senti d'un altre manera...
    Ja sé que es molt fàcil de dir, però crec que marxar de casa, quan estàs malament es el millor que pots fer, fugir del niu, trobar la teva Ítaca.

    Molts petons Isabel. A mí també m'agrada molt El Senyor dels Anells.

    Pando

    ResponElimina
  2. Ai, estimada Pandora, moltes gràcies pel teu comentari. Sí que pensem que és millor, si vol marxar, que ho faci; però és molt jove. I la seva marxa no ha estat fàcil. Quan he dit "un camí tenebrós", abans de publicar el post he esborrat el que havia posat inicialment, perquè a mi mateixa em feia mal: un camí tenebrós: el de la violència.

    Violència, física i psíquica, contra les tres persones que s'estimava més: nosaltres i sa germana. Per això ara, ni que vulgui, no se li permet tornar a casa. Està sota custòdia de l'administració.

    Sé que se sent perduda i sola. Només espero que tots plegats siguem capaços de trobar el camí. I gràcies, un altre cop.

    Sí, m'encanta el Senyor dels Anells! I a ella també, quants cops n'havíem parlat...

    Un petò entre llàgrimes, però un petó, segur.

    Isabel

    ResponElimina
  3. Estimada Isabel, lamento mucho vuestros sufrimientos. Pero no olvidéis jamás que la violencia es exclusivamente un SÍNTOMA. ¿Un síntoma de QUÉ? Esa es la clave absoluta del asunto. Los sustratos, conscientes o inconscientes, de la violencia de tu hija pueden ser inmensos. Y si no se exploran y se "limpian", o si nadie ayuda al violento/a y su entorno a explorarlos, existen pocas esperanzas de "mejoría". Aún así, os deseo toda la lucidez y coraje del mundo.

    Un abrazo, Isabel.

    ResponElimina
  4. Gracias por tus palabras, José Luis. Sí, evidentemente, todo tiene sus causas. Y en el caso de mi hija están (parece) bien enraizadas en su desgraciada primera infancia. Queda ahora la tarea de sacar a la luz todo ese dolor, que ella pretendía negar. Ha idealizado un pasado horrible, y he aquí la factura que todos estamos pagando. Pero si el sufrimiento de hoy puede ser la base de esa lucidez y ese coraje que nos deseas, sin duda que encontraremos la salida.

    Un fuerte abrazo y otra vez gracias.

    ResponElimina