Tinc un balconet, petitó, petitó. Tot el que s’hi veu, d’allà estant, són blocs de ciment foradats per centenars de finestres, amuntegats sense ordre ni concert. Com si un gegant que jugués als daus s’hagués atipat de perdre i els hagués llençat tots allà, amb mala bava i ganes que es trenquessin.
Però si estiro el coll una mica puc veure lluny, a l’horitzó, una taca verda. És un petit pujol tot cobert d’arbres que, perdut en mig d’aquesta gran ciutat, sembla un pagès que s’ha equivocat d’adreça. El meu balconet està orientat a l’oest, i quan cau la tarda el pujol passa del verd al negre i es retalla contra un cel rosat intens, gris, blau clar o roig porpra, depenent del temps i de l’estació. Alguns cops només puc distingir una taca blanca esborradissa i aleshores sé que el petit bosquet dorm sota la boira.
Al començament de viure en aquest pis sortia contínuament a mirar la muntanya. Criada en un soterrani on tot el dia s’havia de tenir el llum encès, això de veure boscos des de casa meva era tot un luxe. Per això de seguida li vaig agafar estimació, era un pessic de vida serena enmig del trànsit i les aglomeracions. M’agradava imaginar que allà, d’amagat dels ulls de la gent corrent, hi havia un bosc de conte, un lloc màgic on els ocells, els esquirols i les papallones vivien feliços i on passaven coses meravelloses. Si tancava els ulls em veia a mi mateixa caminant per senderols coberts de fulles, de camí a fonts amagades i misterioses. Perfums delicats omplien l'aire i el silenci només era trencat per una xiuladissa o per la remor del vent.
Quan els meus fills eren petits, a l’estiu, sortíem tots al balcó i ens divertíem bufant bombolles de sabó en una canya de refresc i mirant com sobre el carrer i els seus desconcertats vianants plovien munts d’esferes tornassolades que esclataven en milers de gotetes d’aigua i rentavaixelles. El gat del terrat del davant ens mirava fer, peresós, i si no hagués estat pel soroll que feien els autobusos estic segura que l’haguéssim sentit fer el seu ron-ron. Si a l’hivern alguna vegada havia nevat, sortíem a mirar les volves i recordo un cop que ens vam fer un tip de riure mentre la més petitona de la casa treia la llengua per menjar estrelles, deia ella.
Però els nens creixien i canviaven de gustos i jo, no sé perquè, em sentia cada cop més atrafegada. La família, la feina, la casa, tot eren més i més obligacions; ja no tenia temps per somiar i sense adonar-me’n vaig deixar de sortir-hi tan sovint. I de mica en mica aquella il•lusió del començament va quedar esvaïda i amb prou feines si donava un volt pel balcó per escombrar-lo, fer els vidres o netejar la barana. El trànsit era cada dia més sorollós i exasperant, i per no sentir-lo vaig posar una nova porta d’alumini blanc amb vidre insonoritzant, que sempre que podia tancava amb pany i forrellat. Vaig deixar de fer cas al petit pujol i em vaig oblidar totalment de la seva existència.
Passat el temps, un dia vaig decidir que ja n’hi havia prou, de tenir aquell lloc de casa meva tan abandonat i, convenientment equipada amb paper de vidre, pinzell i un pot de pintura, em vaig disposar a renovar una mica aquells barrots rovellats. Mentre treballava, tenia aquella sensació tan estranya de que algú t’està mirant. Em tombava i no veia res, les finestres al meu voltant estaven totes ben tancades per frenar l’entrada del soroll i la contaminació. Fins i tot el gat del terrat havia fugit d’aquell desori. Qui era, qui em podia vigilar? Després de tombar el cap un parell de cops em vaig fixar en el bosquet, allà a la muntanya. Em va semblar com si algú em fes senyes. Vaig parpellejar i vaig intentar fixar la vista, però els ulls em ploriquejaven al sol. Què estrany!
Vaig oblidar l’incident durant un parell de dies però al tercer estava ja tant neguitejada i tenia tantes ganes de tornar a mirar el bosc que no em vaig poder aguantar: vaig sortir i un altre cop vaig sentir el pes d’una mirada i la impressió de que algú em feia algun tipus de senyal. I al dia següent també em va passar el mateix, i a l’altre. I cada cop era més intens, més viu.
Tot allò era tan diferent de la rutina diària que vaig pensar que seria divertit anar fins el bosquet i veure què hi havia, quina cosa era capaç de cridar la meva atenció des de tan lluny. Qui sap, potser m’esperava alguna aventura que trenqués l’ensopiment de la meva vida. Darrerament em sentia molt sola. Vaig agafar la guia de la ciutat i vaig localitzar la muntanya. No em va agradar gaire veure quins eren els barris que la voltaven, suburbis on mai se m’hagués acudit posar-hi els peus. Vaig dubtar, a veure si encara em portaria un disgust. Jo era més aviat poruga i encongida i els llocs desconeguts m’espantaven. Però què carai, vaig pensar, l’aventura és l’aventura. Si els protagonistes de les novel•les no s’arrisquessin, qui podria tenir interès en explicar la seva història i molt menys en llegir-la? Ara seré jo la protagonista. M’és ben igual quedar com una beneita davant la família, si més no tindrem de què riure. Bé, això si és que quan els hi expliqui em fan cas, que no ho crec.
Em vaig posar la roba més vella que tenia i unes sabatilles tronades per veure de fer llàstima als atracadors i vaig anar ben decidida cap a la muntanya màgica de l’horitzó.
Ni tan sols hi havia una parada de metro que deixés a prop. Vaig caminar més d’una hora i els carrers anaven canviat d’aspecte, al començament d’una manera subtil, després ja degenerant francament . Cases més i més tronades, voreres més i més brutes, pixats de gos per tot arreu, papereres trencades, un ambient més asfixiant, unes botigues més miserables, escales de veïns que semblaven sortides de pel•lícules de terror... Jo que em pensava que vivia en un barri modest, i al costat d’això semblava Beverly Hills.
Ja m’acostava. Vaig arribar a un descampat polsós ple de brutícia. Al seu voltant hi havia cases baixes, de façanes escrostonades, voltades de munts de ferralla. Es veien cotxes abandonats, sense rodes ni vidres, per on jugava la canalla. Al terra hi havia uns tolls ben misteriosos tenint en compte que feia molt que no plovia. Aquell fang feia mala espina però ja la muntanya estava a tocar. Vaig trobar un camí entre matolls i el vaig seguir.
A banda i banda hi havia algun hortet voltat de fustes velles, però ben cuidat. Després va desaparèixer qualsevol traça d’habitatge humà; el que sí que hi havia eren les restes degradades de les seves activitats: bosses de plàstic ronyoses que semblaven formar part del terra de tan incrustades que hi estaven, llaunes rovellades i deformades, centenars de burilles, fragments d’ampolles, paperots, tot plegat era fastigós. Vaig pujar una bona estona i vaig arribar a una mena de mirador natural des d’on es dominava la ciutat. Estava voltada de pins i màquia i als meus peus s’estenien fileres i fileres de vivendes grises, amb els terrats atapeïts d’antenes de televisió. A l’horitzó, el mar pampalluguejava com si estigués fet de mirallets blaus i verds. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes i els vaig tancar. “Estàs enlluernada” em deia a mi mateixa fent-me la valenta. “Estàs decebuda, trista, horroritzada” em deia una veueta insidiosa de més endintre.
Vaig seure en una pedra i vaig recolzar l’esquena en un tronc mentre pel cap em passava què infantil, què estúpidament innocent que havia estat de pensar que allà hi podia haver alguna cosa interessant, bonica. Alguna cosa que tingués cap valor. “Merda i només merda”. Vaig tornar a tancar els ulls i vaig respirar fons: ni tan sols l’olor era bona. Em vaig començar a sentir enturpida, somniosa. I aleshores vaig percebre un murmuri, una remor de fulles que anava i venia al compàs del vent. Vaig parar l’orella. No m’enganyava, no, se sentia perfectament, semblava un sospir, no, eren paraules inconnexes. Vaig obrir els ulls. Just davant meu s’entreveia un tremolor, una ondulació com la dels vapors que emanen del terra els dies d’estiu. Vaig haver de parpellejar un altre cop i aleshores vaig veure una figureta que surava dintre de l’aire movedís, com si estigués mirant un peixet amagat al fons d’un estany.
Era una criatura verda i daurada, tan petita que no podia distingir res d’ella excepte que anava vestida d’alguna cosa que semblaven teranyines. Tenia l'aparença d'un insecte, però d’una espècie mai vista, almenys per mi. Em fan bastant de fàstic alguns insectes però aquell era agradable, simpàtic. Ara vaig sentir que la remor dels arbres articulava:
- No plorisss. Ssssiguesss benvinguda.
- Eh? Què? Qui? Com?
- Ssssom nosssaltressss, no t’essssspantisssss.
Ai, la mare! És que aquell bitxo parlava i tot? O era que m’havia tocat massa el sol?
- Essssstem contentssss que hagissss arribat. Feia diessssss que et cridàvem.
- Qui em cridava? Qui parla? Qui coi ets, tu?
- Ssssom tot el que aquí va néixer, i créixer, i va tornar a la terra. Sssssom el que hi havia, el que hi ha i el que hi haurà. Sssssssí.
- Vols dir que ets una cosa així com un follet o una fada?
Sento dir que em va sortir una veu més de sospita que no pas meravellada. Allò devia de ser una broma d’algú. Però la veu va semblar complaguda.
- Sssssom l’ànima de la vida del bosssc. No té importància, el nom. Ssssi volssss diguessss fadesssss, ssssi volssss, folletssss. O gogesssss, o alogessss, o xanessss....
- Sí, ja jo he entès. Ara, això de l’ànima del bosc... – Molt em temo que vaig deixar anar un esbufec no gaire educat – No puc imaginar que una fada vulgui viure aquí.
- No essss tracta de sssi volem o no volem. Sssssom d’aquí, ssssom la força de la vida d’aquest lloc.
- O sigui, la força de l’abandó i la porqueria?
- Aquí també hi ha vidaaaaa!!!!! Nossssaltressss som viussss, tenim dret a la vida! Que et pensssssessss, que nomésssss hi ha vida alsssss bosssscossss impol•lutsssssss?
Ai, ai, la fada o el que fos s’havia picat. Millor canviar de tema.
- Dius que m’has cridat? Eres tu qui em feies senyes? Què vols?
- Fa ja tempsssss enssss miravessss, sssssentíem el teu amor, la teva tendresssssa, en la teva ment vivíem un sssssomni meravellósssss. Ja ningú ensssss mira amb amor, només quedavessssss tuuuuu! Per què vassss deixar d’estimar-nosssss? Essstem sssssolsssss, ssssolsssss!
Vaig sospirar. Sí, havia estimat molt aquell trosset de muntanya, però aquell lloc, màgic des de lluny, de prop era un autèntic desastre. Mai més no tornaria a ser el meu bosc màgic. Allò no hi havia qui ho estimés. La fada devia de percebre el que jo pensava, perquè va dir:
- Finsssss i tot en un lloc humil, brut i contaminat com aquessssst hi ha vida i bellesssssssa, i mereixen ser essssstimadesssss. El que passssssa ésssss que no ssssssempre sssssón vissssssiblesssss per als ullsssss de la gent corrent.
Això sí em va arribar al cor. Allí, al meu voltat, hi havia plantes, insectes, segurament petits rosegadors, ocells. És que no eren ningú? És que no existien, només perquè la gent era tan porca? A través d’aquell ésser em parlava la força del pujol, dels pins, dels matolls, dels saltamartins, les mosques, les ortigues i els pardals.
- Ssssssom tot allò que aquí va viure i que ara viu. Elssss teussss pensssamentssss enssss fan feliçossss. Què ssssserà de nossssaltressss ssssi ens abandonesssss?
Què, jo? que hi tenia a veure, jo?
- Ningú no enssss esssstima, per això enssss omplen de brutícia! Tu ensss essstimesss, tu penssssessss màgia, vivim feliços perquè algú pensssa en nossssaltresss...
- Però si jo no he fet mai res! No tinc fusta ni de militant ecologista ni de líder dels suburbis. Només us miro. I no sempre.
- Sssisssplau, no enssss queda ningú, no enssss deixisssss, t’esssstimem, t’essstimem....
Amb un sobresalt vaig tornar en mi. Davant meu, a poc més d’un pam dels ulls, una aranyeta ballarina dansava al final d’un fil de seda quasi invisible.
Em vaig aixecar i vaig tornar cap a casa. Quin somni més burro. Em sentia com el porquet aquell de la pel•lícula infantil, parlant amb una aranya. A més, m’havia adormit com una bleda. Segons qui m’hagués vist allà clapada se’m podria haver emportat fins i tot els empastos i jo no m’hagués adonat. Ara bé, em feia mal el cor, era una vergonya tot plegat. Aquell barri desastrat, aquella muntanya bruta. Però jo, que podia fer? Canviar la vida de la gent, canviar les lleis del mercat? Mentre pensava, desanimada, vaig veure que un senyor gran amb boina enganxava un cartell a un fanal:
“Diumenge, ens movem pel Puig Aranyó. Netegem la nostra muntanya!”
- Escolti, - li vaig dir - el Puig Aranyó és aquella muntanyeta d’allà?
- Pues sí señora, sí. Ya estamos hartos de que tó esté hecho un asco. Nos hemos juntao unos cuantos vecinos y el domingo limpiaremos y también empezaremos a arreglar la fuente, que el agua es mu buena.
- Y yo puedo venir a ayudar, aunque no sea del barrio?
- Y tanto que sí, mujer, el domingo a las nueve aquí en el descampao. ¡Y habrá almuerzo!
La gent es movia, és clar que sí, i jo també em mouria pel meu pujolet. Aquell diumenge vaig passar quatre hores recollint porqueria i vaig acabar amb l’esquena destrossada, però m’ho vaig passar d’allò més bé i vaig conèixer molta gent. Vam esmorzar, vam riure i vam quedar per un altre diumenge, un mes més tard.
De cop i volta, tenia un objectiu. Érem com aquell nen que collia aigua de l’oceà amb una cloïssa, però de mica en mica es van veure resultats. Per començar, gent que no sortia mai de casa, per fàstic, ara ho va fer. Des d’aquell diumenge he parlat amb persones que mai hagués pensat que m’hi podria arribar a tractar i he oblidat més d’un prejudici idiota. Hem muntat una mena de centre cívic en un bar del barri i tenim unes reunions on es resolen ben poques coses però on tots podem dir la nostra i de passada fem gasto, que al que porta el bar li ve molt bé.
Fins i tot hem organitzat una petita coral que desafina d’una manera espantosa (els assaigs són els dilluns a les vuit, ens calen tenors) i també acaba de començar un grup de teatre on de moment ningú s’aprèn bé els papers ni per mal de morir; però déu n’hi do com ens divertim! Muntem berenars i sortides al pujol per donar-lo a conèixer i fer-lo estimar, hem anat a empipar al regidor, a l’alcalde, a la delegació de govern, a la diputació i al sursum corda per aconseguir ajuts i subvencions. Hem.... és igual, són coses petites, sense importància, potser no canviaran el món. Però m’han canviat a mi, al pujol, a tanta i tanta gent. No a tothom, és clar, molts se’n riuen. I què?
Tinc un balconet, petitó, petitó. Si estiro el coll una mica puc veure lluny, a l’horitzó, una taca verda. És un petit pujol tot cobert d’arbres perdut en mig d’aquesta gran ciutat. És diu Puig Aranyó i hi viuen una munió d’insectes picadors i d’altres animalons i plantes: rates com conills, esbarzers punxosos, escarabats piloters, margaridoies grogues i blanques, ortigues traïdores.... a més a més d’una aranyeta simpàtica que em va donar una nova il•lusió. Potser sí que era una fada.
