Els meus herois preferits. Especial Asimov (I)

 

Isaac Asimov el 1965, quan ja feia més de vint-i-cinc
anys que escrivia ciència ficció

Doncs sí, entre els meus herois favorits estan els protagonistes dels llibres d'Isaac Asimov (1920-1992), que potser no serà un gran escriptor literari, però sí una persona dotada d'una imaginació extraordinària i una gran capacitat per filar històries amenes, emocionants i que enganxen. Algunes persones diuen que és el millor escriptor de ciència ficció fins ara. No sé si això és veritat, perquè jo admiro moltíssim a Stanislaw Lem, per exemple, i n'hi ha d'altres de ben bons. Però el que sí es pot dir és que és segurament el més llegible, el més entenedor, i el d'obra més coherent i a la vegada més variada. I potser el més simpàtic i accessible. I atenció, era un autèntic científic que sempre va procurar que en els seus relats trobèssim una mínima qualitat i veracitat segons els descobriments de l'època.

No podria dir quin de tots els seus personatges és el meu favorit (no puc pas negar una mica de debilitat cap a Elijah Baley, Daneel Olivaw i Hari Seldon) aixì que farem una repassada molt superficial a la part de la seva obra que més m'ha agradat.

I começarem pels seus relats de robots, que des d'uns contes prou senzills van anar evolucionant i es van acabar convertint en novel·les de ciència ficció i misteri mentre creaven un model de societat prou coherent.

HISTÒRIES DE ROBOTS

Per començar comentarem que la visió d'Asimov és totalment optimista quant al paper de la ciència en el progrès de la Humanitat, tot i que no nega els grans defectes i contradiccions que poden afectar-nos com a espècie. Però oblideu-vos d'històries de terror amb monstres metàl·lics perseguint la noia. Aquí tot es basa en la tècnica i una correcta programació, i les famoses Tres Lleis de la Robòtica que va enunciar el mateix Asimov. Aquí las teniu per si no las coneixeu:

Primera Llei: Un robot no pot fer mal a un ésser humà, o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

Segona Llei: Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la Primera Llei.

Tercera Llei: Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la Primera o la Segona Llei.

Més endavant apareixerà una Llei Zero, però ja en parlarem en el seu moment.

Com ja ens avisa la Viquipèdia, no es tracta de lleis morals, sinó d'una programació adient per a una eina, que ha de ser: segura per a qui la utilitza, adient per a la tasca a què està destinada, i s'ha d'evitar fer-la malbé. Perquè, és clar, encara que no ho sembli perquè es comuniquen amb nosaltres, els robots asimovians són eines fabricades per a tasques concretes, un tret que anirà apareixent i es desenvoluparà en diferents relats i enriquirà les històries, mentre explora la relació humà-robot i les emocions que els humans no poden evitar sentir cap a éssers que s'assemblen massa a nosaltres com per considerar-los poc més que una rentadora o un motor d'explosió.

Dels protagonistes de les primeres històries de robots amb prou feines podem assenyalar com a més o menys atraients a la petita Glòria de Robbie (1940), al desconcertat AL-76 d'El robot AL-76 s'ha perdut (1941) o a la inquietant Sally del conte del mateix nom (1953). Tot i que Sally hauria de figurar per mèrits propis en el grup dels dolents, és clar. Ara, en aquest grup trobem històries ben boniques que no tenen un protagonista molt definit però que valen molt la pena, com la intrigant Segregacionista (1967), la commovedora Un estrany al paradís (1974), o la divertidíssima Victòria inintencionada (1942), amb els tres robots més fantàstics que pogueu imaginar, els inigualables ZZ-1, ZZ-2 i ZZ-3.

El desconcertat AL-76 es troba amb un també desconcertat Randolph Payne

ZZ-3 es comunica amb l'expert en codis jovià

Robbie i Glòria (DazStudio Hungary on Deviant Art)

Ara, per trobar una caracterització més acurada hem de veure dues sèries de contes curts: la que protagonitzen els comprovadors de camp Powell i Donovan, i la de la robopsicòloga Susan Calvin.

Assajos amb els primers robots: Gregory Powell i Michael Donovan

Powell i Donovan van aparèixer en quatre relats: Raó (1941), Cercle viciós (1942), Atrapa la llebre (1944) i Fuga (1945), aquesta darrera compartint història amb Susan Calvin. A més hi ha un conte curtet, Primera Llei (1956) que el mateix Asimov afirma que no s'ha de prendre pas seriosament, només es tracta d'una broma de Donovan.

És un grup de relats enginyosos, lleugers i divertits en els que aquest parell d'enginyers, ben diferents un de l'altre però bons amics, s'enfronten a les peculiaritats de la mentalitat robòtica i a la seva interpretació de les famoses Tres Lleis. Sempre arribant a l'extrem i patint de valent, però ensortint-se'n gràcies a una mica de bon raonament i moltíssima bona sort. Excepte a Raó, on qui porta la batuta fins el final és el robot QT-1, el profeta i servidor de l'Altíssim, així, com sona (no, Asimov no era pas religiós, però mai va escriure res que pugui ofendre un creient... sempre i quan no es tracti d'un fanàtic, és clar).

El pèl roig Mike Donovan i el morè Gregory Powell
(s'han deixat els bigotis), parlant amb QT-1 en
l'episodi The Prophet, basat en el relat Raó (1941)
  emés com a part de la sèrie Out of the Unknown (1967)

L'apogeu del robot positrònic: Susan Calvin

La robopsicòloga Susan Calvin és tot un personatge per ella mateixa, i es configura com l'autèntica reina i protagonista dels contes de la seva sèrie. És intel·ligent, treballadora i proactiva... i porta de cap a tota l'empresa (la Companyia de Robots i Homes Mecànics dels USA), que balla literalment al so que ella toca. Sí que tenim algun company interessant, com el sempre irritable Alfred Lanning i el presumit Peter Bogert, però ella és la figura capital indiscutible.

El repte més important que afronten la Susan i la resta d'empleats de l'empresa (com si el plantejament, disseny, fabricació i manteniment dels robots no fossin suficient feina), és la desconfiança i fins i tot l'aversió que els robots provoquen a la gent de la seva època. Com diuen a l'empresa: "el maleït complex de Frankenstein". Lluitar contra els prejudicis anti-robot és el tema d'algunes d'aquestes històries.

Representació de Susan Calvin en la portada d'un llibre d'Asimov, 
una col·lecció de contes de robots. Oi que sembla la Jodie Foster?

Susan Calvin apareix a deu relats: 

Mentider! (1941), Fuga, amb Powell i Donovan (1945), Evidència (1946), El robot perdut (1947), El conflicte evitable (1950), Satisfacció garantida (1951), Risc (1955), Lenny (1957), Esclau a galeres (1957), i Intuïció femenina (1969), a més d'una intervenció molt puntual a Robbie (1940).

Com a coprotagonistes destacaria, per la seva gran personalitat robòtica dintre d'un caire positiu, a TN-5 de Satisfacció garantida, a EZ-27 d'Esclau a galeres i a JN-5 d'Intuïció femenina, uns estris molt atraients i que potser ens faran desitjar tenir-ne un exemplar. Tota una altra cosa és l'inquietant NS2-10 d'El robot perdut, que ja ens farà desconfiar per sempre dels ditxosos robots.

Susan Calvin i els inquietants robots de la sèrie Nestor NS2 
en el conte El robot perdut 

Un dels encerts d'aquests relats és el progressiu envelliment de Susan fins que a Intuïció femenina està ja jubilada i, amb les articulacions ben rígides, però el seu enginy de sempre, ha de donar un cop de mà a un Peter Bogert ben desconcertat.

ELS ROBOTS DESPRÈS DE CALVIN

Moltes històries de robots es poden considerar post-Calvin, com per exemple Paròdia rimada, Segregacionista, Un estrany al paradís, Potser un dia, Unim-nos, L'incident del tricentennari o Victòria inintencionada, en el sentit que els robots estan ja ben integrats a la societat i no es discuteix el seu paper com auxiliars de l'home. Ara bé, el mateix Asimov considerà dos relats com totalment posteriors i val a dir que són ben diferents un de l'altre:

L'home del bicentennari  (1976)

És un dels contes de robots més famosos d'Asimov, i un dels que ell preferia, o potser el que més. L'any 1999 en van fer una pel·lícula i tot (horrorosa, ho sento, i amb un final vomitiu que traeix totalment l'esperit del conte original). El relat en sí és interessant i està ben escrit i molt ben portat, però no és el que a mi més m'agrada. Qüestió de gustos, que són lliures!

Què és l'home? (1974)

Aquest relat, sí, el trobo excel·lent. Veurem la deriva de la famosa empresa on havia treballat Susan, ja finada, i l'evolució dels robots i les noves formes d'anàlisi de les Lleis de la robòtica. Coneixerem a dos robots més que pertorbadors, George IX i George X, i una possible evolució de la relació home-robot que no ens deixarà pas gaire tranquils. 

En un proper post parlarem de les grans novel·les del cicle de Baley, perquè es mereixen un article per a elles soles!